I QUI HO VINDRÀ A COMPROBAR SI ENS APLEGUEM SIS O DEU DE COLLA PER FESTES?

 I QUI HO VINDRÀ A COMPROBAR SI ENS APLEGUEM SIS O DEU DE COLLA PER FESTES?

         No sé quantes hores esmerçaran en debatre pel davant i pel darrera quanta gent podrem convidar a dinar per Nadal i Cap d’any, però segur que es perdrà inútilment més temps del que caldria, havent-hi tanta feina per fer i tanta roba per rentar. Però, esclar, es veu que és molt important per la supervivència de l’espècie aclarir si els comensals dels àpats de les festes s’han de limitar a mitja dotzena o se ni poden afegir uns quants més de torna, depenent de l’evolució dels contagis. Però no es posaran pas d’acord i el més probable és que decideixi el que decideixi el govern central, després cada comunitat autònoma es farà un vestit a mida, com ha passat durant tota l’esvarada i histèrica gestió de la pandèmia des que es va aixecar a corre-cuita l'estat d'alarma. Ara ja n’hi ha que proposen excloure els nens menors de deu anys del còmput total, i d’altres surten amb una col·lecció de ciris trencats que no se sap ben bé si obeeixen a exigències concretes de la gent del seu territori o, simplement, ho fan per portar la contraria i rebaixar-li els fums autoritaris al govern. Ara bé, a la meva manera de veure, el principal problema no rau en quants finalment es permetrà que s’asseguin a taula, sinó en com pensen després de remenar tant la perdiu, fer complir el que hagin decidit.

Si està més que demostrat que no hi ha prou personal per controlar que es respecti el toc de queda, que no s’organitzin botellots i festes privades, ni que la gent se’n rigui dels confinaments perimetrals, com dimonis s’ho faran per comprovar que les a les reunions familiars no es sobrepassi el llindar permès? Em sembla que abans de començar hem de reconèixer que això serà impossible de verificar i per tant de fer complir. Cal, doncs, perdre més el temps discutint la jugada? Perquè realment la ciutadania respectés al peu de la lletra les restriccions normatives que s’establissin, faria falta que els que manen tinguessin la confiança del personal. El poder sense autoritat no serveix de res. Si qui mana no té autoritat moral per fer-se obeir disciplinadament, ja pot treure tots els santcristos grossos que vulgui, que la gent en passarà olímpicament. El problema no són els reglaments ni les prohibicions, sinó que la parròquia no reconegui a qui pretén manar ni l’autoritat moral ni la capacitat per fer-ho. Guanyar-se el respecte i l’obediència de la gent no depèn només de fer discursos abrandats ni d’amenaçar a mansalva amb multes forassenyades els incomplidors. El respecte es basteix dia a dia, demostrant a la ciutadania que qui mana què s’ha de fer i com cal comportar-se, predica donant exemple d’austeritat, eficiència, humilitat i sacrifici.

         Però si aquest clima de confiança per refiar-se que qui mana sap el què toca, i que no diu les coses a la babalà sinó perquè té experiència i coneixements, i sobretot perquè justifica les decisions amb raons de pes que tothom pugui entendre, no hi ha res a fer; al contrari, feta la llei feta la trampa. Com sempre passa quan les lleis donen la sensació que volen xafar la guitarra i aigualir la festa més que no pas protegir els interessos generals de la població. Portar la contraria sistemàticament a qui mana s’ha convertit en un repte de manual, des que sembla que l’obligació de l’oposició sigui fer la cancalleta a qui exerceix el poder, mani el que mani. I mentre els que estan a l’oposició pensin que al govern no se li pot donar ni un got d'aigua, si es que s’aspira a girar la truita algun dia.

          Per això pronostico que per moltes reunions que facin no es posaran pas d’acord en res, i que per Nadal i Cap d’any es tirarà pel dret, com s’ha fet amb tota la parafernàlia lluminosa que aquest cap de setmana inauguraran tots els ajuntaments que no vulguin fer el nyicris, encara que entre els seus parroquians n'hi hagi que no poden encendre la calefacció perquè no saben com pagar-la. Però, sobretot, sense pensar en les conseqüències d’anar per lliure sense fer cas de les recomanacions desesperades dels sanitaris que hauran d’exposar la seva vida i la salut mental per cuidar els que fets una pelleringa humana passat festes hauran de ser connectats a un respirador i posar-los de bocaterrosa en un llit de crítics, perquè no s’ofeguin. Només quan estiguin allà dintre d’una UCI es penediran, potser, els insensats que s’hi trobin de no haver fet cas als que manaven, malgrat els tinguessin per ineptes i no mereixessin confiança. En el fons, d’aquest drama tothom n’hauria d’aprendre: uns per saber manar i els altres per saber obeir. Però, ja se sap, és el peix que es mossega la cua. I tornem al principi: ¿com es pot manar bé i a satisfacció de tothom si no s’escolta ningú? Com és fa per obeir i callar, si s’ha pujat en la cultura de fomentar la desobediència i el desprestigi del poder per sistema?