ENTRE EL “DAY FOR FAILURE” DE FA UN MES I EL “HAPPY WEEK” QUE COMENÇA DEMÀ

En una trentena i escaig de països, el passat 13 d’octubre, malgrat la pandèmia o potser més ben dit: “amb més raó” a causa de la pandèmia, hom va reflexionar amb més o menys recança o emprenyament, sobre el fracàs. Qui va inventar-se aquesta commemoració mundial d’un aspecte tan negatiu suposo que tenia el benintencionat propòsit d’aixecar la moral de tots aquells que estiguessin mig deprimits, perquè creien que tot el que tocaven se’ls hi tornava aiguapoll, i per fe’ls-hi perdre la vergonya i la mala consciència per tenir projectes empantanegats o fallits, sense interès ni energia per rectificar i emprendre’n de nous. Segons es pot llegir als manuals d’autoajuda, “fracassar no significa res més que no ha reeixit un projecte, personal o col·lectiu, com s’havia previst o que s’ha entrebancat del tot”. Fracassar, doncs, forma part de la condició humana des del moment que per aprendre a caminar t’has de fotre de lloros una dotzena de vegades, i tornar-ho a intentar tantes vegades com faci falta. Però, vet-aquí que, llevat dels països d’arrel cultural anglosaxona, el fracàs no cotitza, i esguerrar-la o espifiar-la es considera una llàntia irremeiable en el currículum, d’aquelles de les quals mai es fa net del tot. Ben al contrari, com deia, en territori anglosaxó on fracassar no significa el final de res, sinó que forma part natural de l’entrenament indispensable per a sobreviure. En Churchill, a qui no sempre li varen pondre totes, advertia tothom que li’n volgués fer cas: “que per tenir èxit s’ha d’aprendre d’anar de fracàs en fracàs, sense desesperar-se mai”. I el llegendari empresari Henry Ford reblava el clau de l’optimisme enfront dels fiascos o les derrotes puntuals: “el fracàs és una ocasió immillorable per començar de nou, amb l’experiència de saber perfectament on pots enganxar-te els dits”.

         En canvi, nosaltres els catalans i per extensió tots els mediterranis, que ens creiem tan lliberals i oberts de mires, condemnem el fracassat a purgar els seus malguanys i fallides gairebé tota la vida, considerant que qui ha ensopegat o l’ha vessat una vegada mai més serà capaç de fer res de bo, i conseqüents amb aquesta mesquina filosofia miop i gasiva, l’establiment financer en general tanca l’aixeta del crèdit i no fa la confiança necessària a qui vulgui tornar-ho a intentar, per ajudar-lo a remuntar. El fracàs empresarial, per exemple, si s’hi grata una mica respon la majoria de les vegades a causes tan concretes, verificables i previsibles com la manca d’experiència en l’ofici o en el ram, la carència d’un pla sostenible de negoci, la indecisió a l’hora de dissenyar tant un producte com la seva correcta estratègia comercial, la temeritat d’embarcar-se en una empresa anant coix de capital i de mercat potencial, envoltar-se de massa col·laboradors llepons enlloc de preferir crítics competents i, sobretot, abusar del vici d’anar a manlleu tant d’idees com de diners. D'analitzar les causes del fracàs se'n diu posar experiència.

         Per tant, si cada vegada que hom es fot una trompada analitzés les causes, per intentar-ho de nou amb la lliçó ben apresa, de ben segur que les coses li anirien molt millor. El problema, però, rau en el fet que no n’hi ha prou amb tenir coratge per continuar lluitant, ja que es poden comptar amb els dits de la mà els fracassats a qui la societat en general, i la banca en particular, donen una segona oportunitat sense mirar-se’ls de reüll. No obstant això, el pitjor de tot és que qui se'n considera de fracassat, enlloc d’esbrinar objectivament com s’ho va fer per ficar-se de peus a la galleda, per desgràcia reacciona assumint el paper de víctima propiciatòria i predestinada al desastre: “què he fet jo, per tenir tanta mala sort!” Per aquesta raó, suposo que es va institucionalitzar el “day for failure”, perquè es reflexionés que la sort no hi té res a veure amb els fracassos, sobretot quan només refiant-se de la sort hom, enlloc de pencar per sortir-se’n del què sigui que hagi emprès, es posa a jeure, a passar figues o a comptar les mosques dalt del sostre.

     Tanmateix, darrera d’aquestes adjudicacions internacionals d’un dia a recordar cadascuna de les circumstàncies que basteixen l’existència de les persones, per bé o per mal, sempre hi ha qui aprofita per fer-hi negoci estimulant els arguments per caure en la temptació d’oblidar les penes submergint-se de cap en el consumisme frenètic, amanit amb un reguitzell de “facilitats” i “descomptes”. Comprar encara que no es necessiti, “donar-se un gust” perquè sí, escampar la boira quan van mal dades, són arguments que a tothom sedueixen en un moment donat, inclús el dia dels fracassats. Deu ser per això que el comerç estabornit enmig de la pandèmia està promocionant aquest cap de setmana iniciatives com el “HAPPY WEEK”, que més o menys ve a dir que busquis la felicitat donant-te un requisit. I encara que sembli que l’ambient no està per alegries, segons els experts en campanyes comercials s’espera que els propers dies la febre del consumisme es desbocarà i ningú es voldrà deixar perdre l’oportunitat de “comprar felicitat” embolicada amb paper de cel·lofana. Davant d’aquest fenomen social, a la meva manera de veure no seria honest bescantar-lo recorrent a l’ètica, per exemple. Penso que ja és prou positiu que enmig del neguit per com ens en sortirem, el comerç no perdi l’humor i es carregui d’eslògans amables per aconseguir omplir des botigues de “consumidors de felicitat”.