Cada vegada que hi ha una
onada d’escarnis i assetjaments a personatges públics, sobretot si es tracta de
polítics i de gent d’upa de l’establishment, vés per on ja tenim xeixa
suficient per encetar un debat sobre què s’ha d’entendre per “vida privada”, i si
les persones públiques, famoses i populars tenen dret o no a la seva parcel•la
de privacitat, si res més no per poder desconnectar de la vida pública. És un
fet indiscutible que la invasió a sac en la vida privada, indiscriminadament i
no deixant res per verd, fa temps que es practica, es tolera i fins i tot
alguns s’hi guanyen la vida escampant secrets, indiscrecions i confidències
fetes en un moment donat i of the record a amics, coneguts o potser només
saludats.
I també és cert, però, que cap polític o personatge
rellevant de l’establishment, mou un dit per posar-hi fre a aquests tipus
d’abusos, fins que no són els seus ulls de poll els trepitjats. Què vol dir
això? Doncs que mentre els perjudicats siguin els “cagamandurries”, que s’hi
posin fulles! ¿És que qualsevol ciutadà corrent i anònim no té dret, tant o més
que un ciutadà públic, a que no se li violi la intimitat i se li rebregui la
vida privada? Tots som víctimes indefenses de violacions de la privacitat com,
per exemple, les trucades intempestives a qualsevol hora del dia o de la nit,
per enquestar-nos, oferir-nos la lluna en un cove o, si ens deixem, enredar-nos
com uns passerells. O el tràfec que, malgrat ho prohibeixi la legislació, es fa
amb les dades personals facilitades innocentment a tercers en les gestions
oficials o transaccions comercials de cada dia.
Quan els locals d’oci nocturn i la restauració en
general no estaven engarjolats per culpa de la pandèmia, molts ciutadans que
volien relaxar-se dormint amb les finestres obertes, llegint, escoltant música
o entretenint-se com els hi plagués, veient sovint envaïda la seva zona de
confort privada pels noctàmbuls clients de bars, discoteques o xefles a l’aire
lliure, que passaven olímpicament de respectar quelcom tan “carca” com les normes
de civisme. I malgrat la llei de protecció de dades, amb la informació privada
que ens xuclen amb estratègies comercials o administratives sap més de
nosaltres el “gran germà” i els seus imitadors, que no pas la nostra família.
Això sí, quan qui protesta perquè l’escridassen pel carrer uns indignats, és
algú que té “contactes” i sap com servir-se’n, l’autoritat competent treu el
santcristo gros a passejar una estona i algú paga el pato per falta de respecte
a la seva privacitat. I si s’emprenya gaire algú de l’olla, perquè els tafaners
periodistes d’investigació li recorden unes quantes mentides o descobreixen que
li regalima oli dels dits, als que gosen ficar-hi el nas en aquests embolics,
els que creuen estar per sobre del bé i del mal poden parar-los els peus per
llengueruts. I, per descomptat, invocant a tot drap el dret a tenir vida
privada per querellar-se contra els que destapen femers o buiden armaris plens
d’esquelets.
Francament, a la meva manera de veure, tant polítics
com peixos grossos, i més de quatre famosos que venen la seva imatge quan els
hi convé al que pagui millor, tendeixen a pensar que només ells mereixen
respecte pel que fan quan surten de l’aparador. El que passa és que un home
públic, en general de vida privada en té poca; li va en el sou, suposo,
comportar-se com correspon a una persona com cal, tant a la feina com en la
intimitat. Per aquesta raó considero poc elegant que quan un d’aquest “mira’m i
no em toquis” es enxampat in fraganti, fent o dient el que no tocava – per exemple
afanant-se màsters i doctorats falsos o caient en la mesquinesa de fer broma
sobre les mides de la pitrera d'una companya de treball -, se li tregui ferro a
la “relliscada” al•legant que l’incident en qüestió pertanyia a la vida privada
del personatge.
Ara bé, justificant-se en la intimitat i en la vida
privada, quant hi ha emmerdats pel mig patums de la vida pública o
institucional, no dóna dret a l’assassinat social ni professional de tants
missatgers carregats de raó com s’han intentat carregar des de l’establishment
els darrers anys. Aquí i més enllà, perquè a tot arreu se’n fan, de bolets,
quan plou. Ara mateix, per exemple, si no fos per la investigació d’uns
periodistes no n’haguéssim sabut res de que la parentela reial, ja en època de
l’emèrit, gaudia de targetes de crèdit opaques, com aquelles per l’ús de les
quals en la seva vida privada va ésser condemnat el super ministre Rato i tota
la patuleia de Bankia. El problema de si s’ha de respectar la vida privada de
tothom, és que no totes les vides privades són iguals. Això passa com amb la
presumpció d’innocència. No entenc perquè se li ha de respectar a qui ha estat
enxampat amb les mans a la massa robant, assassinant, apallissant o fugint
després de tenir un accident amb víctimes quan conduïa mamat o carregat de
droga. De presumpte res, de res. Que a vegades el llegir fa perdre l’escriure.
Nota: Avui és un dia trist pels demòcrates. Segons
sembla s'ha complert el meu pressentiment inclòs a la reflexió d'ahir i aquell dròpol
d'en Trump ha guanyat. No obstant això, visca la democràcia!
Francament, esquelets! PINTA MOLT BÉ!
ResponElimina