VÍCTIMES COLATERALS DE LA PANDÉMIA: LES QUE HAVIEN AGAFAT ELS PINZELLS DE GRANS

          Fa quasi un any que els casals i clubs de jubilats estan tancats i barrats a les activitats socials, per precaució. Les aules i tallers estaven destinats a les grans persones que una vegada enretirades de la vida laboral mantenien les inquietuds i la vitalitat de la joventut i volien reprendre aquelles aficions o il·lusions que havien aparcat durant la seva vida laboral per diverses circumstàncies. Una part important d’aquest col·lectiu s’havia decantat per desenvolupar activitats manuals, però també n’hi havia bastants que triaven les artístiques, entre les quals destacava la pintura i el dibuix; potser perquè pintar o dibuixar foren unes de les primeres pruïges que tingueren els humans: expressar-se amb gargots les seves impressions i sentiments sobre la vida en general i la domèstica en particular, a les parets de les seves primitives cavernes. Fins que, en evolucionar i civilitzar-se, aquell grafisme primitiu es convertí en una eina més perfeccionada per veure i fer veure totes les cares de la realitat polièdrica del món en que vivien els que tenien sensibilitat artística.

         El pintor sol tenir els conceptes existencials més clars que no pas el científic, encara que sembli mentida; i això és degut a que el pintor si coneix bé els colors de la seva paleta i sap combinar-los hàbilment es converteix en artista, mentre que el científic sovint no sap quin ni quin és el principi de la matèria que pretén estudiar o definir perquè primer ha d'investigar i després validar el resultat. Una taca o una pinzellada de pintura, en canvi, simplement deixada anar o esclafada damunt una tela verge pot semblar una silueta o una taca llunyana, indefinida, etèria, sense que calgui apropar-s’hi amb una lupa per endevinar o imaginar els braços, les cames, la fesomia o el colors de la roba que porta. Penso, que perquè una pintura pugui considerar-se una obra d’art n’hi ha prou amb que insinuï, deixant a cada espectador la llibertat o la gosadia d’interpretar allò que li mostra, subjectivament, segons la seva capacitat de fantasia o depenent del seu estat d’ànim.

          La majoria de grans persones que prenen els pinzells i els llapis a la vellesa no pretenen pas treure’s un títol acadèmic, sinó simplement passar l’estona recreant des de la imaginació o la inspiració, impulsos o sensacions indefinibles o reproduint imatges i paisatges a partir d’un model o d’una làmina. Agafar els pinzells resulta per aquestes persones una activitat escaient, tant si tenen pretensions de captar objectivament tal com és o hom s’imagina la realitat que vol traslladar a la tela, com si es conforma deixant constància de tantes interpretacions subjectives com se li acudeixin d’aquesta mateixa realitat. La gent que a la seva vellesa – els mots “gent gran” sincerament me la porten fluixa i ja sabeu que els utilitzo tan poc com puc, substituint-los si de cas per “grans persones” -, agafa els pinzells per realitzar un somni de joventut ho fa sense cap finalitat concreta de fama ni de lucre, sinó que es posa a pintar o dibuixar amb tanta naturalitat com l’ocell quan canta.

          Per aquesta raó, lamento que els que prenen les decisions sobre quines activitats socials s'han de permetre o no en temps de pandèmia, enlloc de llistar prohibicions es trenquessin les banyes per intentar permetre amb condicions quantes més activitats millor, tant per no perjudicar l’economia com per no ampliar el cens de candidats a acabar tocats de l’ala. Algunes d’aquestes eminències que legislen a la babalà, algunes de les quals presumeixen de no sé quants màsters i diplomatures, ¿quantes hores han dedicat a mirar com es podria evitar prohibir radicalment activitats que ajuden a viure a qui la vida se'ls hi acaba? ¿Veritat que si aquesta pandèmia durés més del compte haurien de canviar el xip i mirar com es podria compaginar el manteniment de moltes activitats amb seguretat? A vegades, només cal proposar-s’ho per trobar solucions imaginatives.

A la meva manera de veure, a part de moltes d’altres prohibicions que s'haurien de repensar, la que veta casals i esplais crec que s’hauria de posar a primera fila dels deures a resoldre, per dues raons: la primera, perquè si hom si esforça una mica segur que trobarà el desllorigador i, la segona, perquè com us deia les vides de les grans persones ja es troben en temps de descompte i no és just que allò que els ajudava a entretenir-se i passar l’estona “realitzant-se” practicant l’art, se n’hagin de privar, perquè algú que a vegades vol ser més papista que el papa li ha passat per la barretina prohibir-ho. Pintar, escriure, cantar en una coral o fer manualitats, fins i tot anant amb crosses i amb mascareta són activitats que es poden practicar, mentre es tingui el cor jove, i no "sobretot" sinó "més que mai" en temps de pandèmia. Només s’ha de mirar com deixa’ls-hi fer sense contaminar ni contaminar-se. Pensem-hi una estona i veureu com les avantatges són més importants que els inconvenients.