Hi ha moments delicats, i mentre duri la
pandèmia tots ho són, que s’ha de donar la sensació d’autoritat i d’anar a
l’una, tots els que manen. Però a l’Estat espanyol som diferents: cadascú va a
la seva, començant per les autonomies que s’estan convertit en regnes de taifes
i acabant pels ajuntaments, que volen marcar paquet perquè se’ls tingui en
compte. A cada corral hi estan creixent galls de panses, que quan estan en zel
no els hi parlis de governar en coalició perquè més aviat són partidaris i
experts en la governança "en contradicció", ja que dediquen bona part
del seu temps a fer-se la punyeta uns als altres per tal de sortir a la foto a
cops de colze, i esgarrapar un grapat de vots. Però, a vegades, se’n fan i sent
diuen de tan grosses que, a part de confondre i desmoralitzar la ciutadania,
fan palesa una supina incompetència per governar amb això que abans se'n deia
“altura de mires”.
Avui es tallarà la cinta inaugural de l’Hospital
“Isabel Zendal”, a Madrid; equipament pensat per combatre el coronavirus i que
ha costat de moment cent milions d’euros, el doble del que s’havia pressupostat
i ja veure’m quan tinguem l’escandall definitiu on acaba el disbarat; que
disposarà de 50 llits d’UCI i podrà atendre un miler de malalts, sempre que
trobi prou personal sanitari especialitzat en pandèmies. Però, deixant a part
les conveniències més o menys oportunistes de la presidenta de Madrid - la
banyà de marrà de la Diaz Ayuso -, per embarcar la seva administració en una
aventura que té més de provocació descarada al govern central que de
col·laboració lleial, les bones maneres entre governs s’haurien de prioritzar
perquè la ciutadania cada dia més atabalada, tingui almenys la percepció que
dels que se'n refien perquè els hi treguin les castanyes del foc no estan entre
ells a matadegolla.
En un país normal, que s’inauguri un hospital hauria
de ser motiu de satisfacció, i el ministre del ram no podria faltar a l’acte
protocol·lari, perquè molts de ciutadans ho veuen bé com a previsió, en cas que
vagin maldades en una tercera envestida molt probable de la bestiola. Però aquí
no som un país normal i per aquesta raó ni el ministre de Sanitat, ni sembla
que cap representant del govern central s’hi deixarà caure a la xefla
inaugural. Al·legaran “problemes d’agenda” que ningú es creurà perquè fa quinze
dies que ho sabien, i la seguretat que donaria a la ciutadania comprovar que
els seus governants avancen colze contra colze per acorralar la pandèmia, no
apareixerà per enlloc.
I, per cert, tampoc ajuda a l’assossec en uns moments
tan delicats, veure dia darrera dia que el Congrés dels Diputats s’ha convertit
en una olla de grills i quasi en una cova de serps. Ni que, per enredar més la
troca, se sentin sorolls de sables sense que des dels partits que s’anomenen
constitucionalistes ni des de la societat civil - Ibex-35, Conferència
Episcopal, Patronals, Sindicats, etcètera - s’hagi reaccionat ràpidament, amb
fermesa i convicció democràtica sense ambigüitats, davant la carta dirigida al
Cap de l’Estat per 73 comandaments de l’exercit de terra, generals i coronels
jubilats, la qual no es pot “justificar” emparant-se en el comodí de la
“llibertat d’expressió”. Segons el que s’ha “filtrat” des de “El País”, els
signants d’aquesta missiva té per objectiu alertar al Rei que com a Cap d’Estat
es juga els quartos amb un “govern socialcomunista recolzat per filoetarres i
separatistes”, utilitzant desqualificacions gravíssimes en contra del govern
legítim de l’Estat, i utilitzant un vocabulari pre-democràtic es posen a
disposició del monarca “en aquests moments tan difícils per la Pàtria”.
Però el més preocupant de tot plegat és que plogui
sobre mullat, ja que fa dos setmanes destacats comandaments de l’exercit de
l’aire, també jubilats, varen enviar-li al president del Parlament Europeu, el
senyor Sassoli, un pamflet explicant-li que, “en la seva opinió i llarga
experiència de servei al Pàtria”, Espanya està en perill. I no es referien pas
a la pandèmia, que encara es podria entendre el seu neguit, I que sapiguem els
ciutadans que encara no ens hem venut l’enteniment, no hem vist ni al carrer,
ni a les institucions, ni als mitjans d’informació severes rèpliques per unes
pixerades tan fora de test. I la Casa del Rei, no hi té res a dir? O potser el
Rei els renyarà en privat quan acabi la quarantena? A la meva manera de veure,
qui calla atorga. I de moment el silenci institucional és eixordador. Com jo
serà l’absència del Ministre de Sanitat i de cap dels seus col·legues a la
inauguració del nou hospital de Madrid; la seva “no presència” no ajudarà a
tranquil·litzar una ciutadania que en aquests moments tan complicats voldria
veure la classe dirigent “fent pinya”. El govern, doncs, s’hauria de preocupar
més que per “salvar el Nadal” com sigui, tant pel “soroll de sables” com pel
“clam de bisturís” que dissabte es va fer palès als carrers de Madrid, xisclat
per sanitaris profundament defraudats per la política de sanitat. Si fóssim un
país normal, aquestes coses potser no haurien de passar entre la indiferència
còmplice de tants. Jo no hi contribuiré afegint-hi més silenci poruc, per si de
cas me la carrego.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada