EL DRET A TENIR VIDA PRIVADA

Cada vegada que hi ha una onada d’escarnis i assetjaments a personatges públics, sobretot si es tracta de polítics i de gent d’upa de l’establishment, vés per on ja tenim xeixa suficient per encetar un debat sobre què s’ha d’entendre per “vida privada”, i si les persones públiques, famoses i populars tenen dret o no a la seva parcel•la de privacitat, si res més no per poder desconnectar de la vida pública. És un fet indiscutible que la invasió a sac en la vida privada, indiscriminadament i no deixant res per verd, fa temps que es practica, es tolera i fins i tot alguns s’hi guanyen la vida escampant secrets, indiscrecions i confidències fetes en un moment donat i of the record a amics, coneguts o potser només saludats.

            I també és cert, però, que cap polític o personatge rellevant de l’establishment, mou un dit per posar-hi fre a aquests tipus d’abusos, fins que no són els seus ulls de poll els trepitjats. Què vol dir això? Doncs que mentre els perjudicats siguin els “cagamandurries”, que s’hi posin fulles! ¿És que qualsevol ciutadà corrent i anònim no té dret, tant o més que un ciutadà públic, a que no se li violi la intimitat i se li rebregui la vida privada? Tots som víctimes indefenses de violacions de la privacitat com, per exemple, les trucades intempestives a qualsevol hora del dia o de la nit, per enquestar-nos, oferir-nos la lluna en un cove o, si ens deixem, enredar-nos com uns passerells. O el tràfec que, malgrat ho prohibeixi la legislació, es fa amb les dades personals facilitades innocentment a tercers en les gestions oficials o transaccions comercials de cada dia.

         Quan els locals d’oci nocturn i la restauració en general no estaven engarjolats per culpa de la pandèmia, molts ciutadans que volien relaxar-se dormint amb les finestres obertes, llegint, escoltant música o entretenint-se com els hi plagués, veient sovint envaïda la seva zona de confort privada pels noctàmbuls clients de bars, discoteques o xefles a l’aire lliure, que passaven olímpicament de respectar quelcom tan “carca” com les normes de civisme. I malgrat la llei de protecció de dades, amb la informació privada que ens xuclen amb estratègies comercials o administratives sap més de nosaltres el “gran germà” i els seus imitadors, que no pas la nostra família. Això sí, quan qui protesta perquè l’escridassen pel carrer uns indignats, és algú que té “contactes” i sap com servir-se’n, l’autoritat competent treu el santcristo gros a passejar una estona i algú paga el pato per falta de respecte a la seva privacitat. I si s’emprenya gaire algú de l’olla, perquè els tafaners periodistes d’investigació li recorden unes quantes mentides o descobreixen que li regalima oli dels dits, als que gosen ficar-hi el nas en aquests embolics, els que creuen estar per sobre del bé i del mal poden parar-los els peus per llengueruts. I, per descomptat, invocant a tot drap el dret a tenir vida privada per querellar-se contra els que destapen femers o buiden armaris plens d’esquelets.

Francament, a la meva manera de veure, tant polítics com peixos grossos, i més de quatre famosos que venen la seva imatge quan els hi convé al que pagui millor, tendeixen a pensar que només ells mereixen respecte pel que fan quan surten de l’aparador. El que passa és que un home públic, en general de vida privada en té poca; li va en el sou, suposo, comportar-se com correspon a una persona com cal, tant a la feina com en la intimitat. Per aquesta raó considero poc elegant que quan un d’aquest “mira’m i no em toquis” es enxampat in fraganti, fent o dient el que no tocava – per exemple afanant-se màsters i doctorats falsos o caient en la mesquinesa de fer broma sobre les mides de la pitrera d'una companya de treball -, se li tregui ferro a la “relliscada” al•legant que l’incident en qüestió pertanyia a la vida privada del personatge.

            Ara bé, justificant-se en la intimitat i en la vida privada, quant hi ha emmerdats pel mig patums de la vida pública o institucional, no dóna dret a l’assassinat social ni professional de tants missatgers carregats de raó com s’han intentat carregar des de l’establishment els darrers anys. Aquí i més enllà, perquè a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou. Ara mateix, per exemple, si no fos per la investigació d’uns periodistes no n’haguéssim sabut res de que la parentela reial, ja en època de l’emèrit, gaudia de targetes de crèdit opaques, com aquelles per l’ús de les quals en la seva vida privada va ésser condemnat el super ministre Rato i tota la patuleia de Bankia. El problema de si s’ha de respectar la vida privada de tothom, és que no totes les vides privades són iguals. Això passa com amb la presumpció d’innocència. No entenc perquè se li ha de respectar a qui ha estat enxampat amb les mans a la massa robant, assassinant, apallissant o fugint després de tenir un accident amb víctimes quan conduïa mamat o carregat de droga. De presumpte res, de res. Que a vegades el llegir fa perdre l’escriure.

 Nota: Avui és un dia trist pels demòcrates. Segons sembla s'ha complert el meu pressentiment inclòs a la reflexió d'ahir i aquell dròpol d'en Trump ha guanyat. No obstant això, visca la democràcia!