En Ramon ho portava a la massa de la sang: per ser un home de profit
s’havia de treballar. A casa, tant el pare com la mare se n’havien fet un tip
de pencar: ell de paleta i ella a la fàbrica, de nuadora. Entre els dos jornals
i no estirant més el braç que la màniga, van donar-li estudis per guanyar-se la
vida sense anar tan estregat com ells. Es va jubilar de comptable fa quatre
anys després de fer la mar de números per assegurar-se que li quedaria una
pensió de la qual poguessin viure ell i la seva dona sense passar angúnies. Va repassar
els càlculs una dotzena de vegades fins convences que si la paga
l’actualitzaven cada any amb l’IPC neutralitzaria la carestia de la vida i podrien
anar tirant. La seva dona cobrava la mínima perquè havia cotitzat com autònoma la
merceria de sa mare i quan aquesta va morir la va traspassar i el que en va
treure més una part dels estalvis que havien arraconat entre tots ho van invertir
en un producte de confiança que els hi va recomanar el director de la caixa que
coneixia en Ramon: accions preferents.
Després de
quaranta-cinc anys de treballar i estalviar per si tenien un mal de ventre ara
en Ramon es troba que li han congelat la paga de jubilat i dels estalvis no en
queden ni les resquícies perquè aquelles preferents de tanta confiança han
resultat ser l’enganyifa del segle i el mestre armer se’ls treu de davant i ningú
sap quant es podran rescabalar del negoci d’en Robert amb les cabres, però sospiten
que si en recuperen quelcom serà per posar-se a plorar. A en Ramon li ha caigut
l’ànima als peus i no entén com pot ser que havent seguit el consell dels seus
pares de treballar des de ben jove al peu de la lletra, avui estigui en capella
d’anar a dormir a la palla. Mentrestant, els polítics l’han embadocat
relacionant “estat del benestar” amb “bombolla maligna”, amb la intenció confondre’l
amb una falsedat perversa: que en Ramon no té dret a passar una vellesa
tranquil·la després de quaranta-cinc anys de treballar per guanyar-se-la,
perquè segons ells una pensió digna no és un dret sinó un “benestar” que el país no es pot
permetre. El problema pels polítics és que els Ramons pensin que per arribar a
la fi del cagaelàstics no calia treballar tant ni llevar-se tan d’hora. I que si
aquest sentiment de frustració abunda puguin reaccionar a la desesperada enlloc
d’amagar el cap sota l’ala.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada