SILENCIS ANTICS - Finalista XVII Premi Vila de Puigcerdà 2012. Publicat a "Garsineu Edicions"

SILENCIS ANTICS

PRIMERA CARTA AL VENT

            Mare, m’estic consumint en el silenci.

Voldria tornar a aquells feliços dies de l’Armentera, quan ens deixàvem paperets escrits per tots els racons de casa per a dir-nos, simplement, que ens trobàvem a faltar o que ens estimàvem molt. Fou un joc que varem encetar el pare i jo, al que vós us hi afegíreu al descobrir el nostre secret, no dissimulant que n’estàveu una mica gelosa d’aquella intimitat.

No vaig ser-hi a temps per a dir-vos per darrera vegada el molt que us trobaria a faltar si em deixàveu, i el greu que em sabia que no haguéssiu tingut la vellesa que us mereixeu. Us en faríeu creus de tots els pals a les rodes que, des que varem refugiar-nos a França, ens han posat els esbirros dels que manen aquí, sobretot des que fan de testaferros dels alemanys que els han envaït.

És ben cert allò que el llop muda de dents, però no d’instints. El que passa és que aquests llops que ens amarguen la vida, mare, han crescut mamant llet de la mateixa camada que nosaltres; això és el que em fa de més mal pair.

El pare - ho recordeu? – sovint ens deia a tall de broma: - si algun dia us perdeu i no sabeu com trobar-nos, penseu que sempre us queda el recurs d’encomanar-vos a l’empara del vent.

 Aquesta mena d’estirabots eren propis del pare, ja ho sabeu.

            Doncs bé, ara estic tan desesperada que m’he decidit a seguir el seu consell. Voldria que de debò us arribés la meva carta a coll i be de qualsevol vent, m’és igual del cantó que bufi mentre faci la seva feina de carter ben feta, per a confiar-vos una sensació - digueu-li somni o pressentiment, com us sembli millor - que m’esclata al pit i que no puc aturar més avui que no tinc més remei que mantenir, per força, la boca closa.

M’ho han deixat ben clar: faig nosa i només faran veure que no em veuen, si no em deixo notar.

Des que sóc aquí, em sorprèn l’eloqüència del silenci que m’envolta.

Em sorprèn a mi, esclar, que no he parat de garlar pels descosits des que vaig comprendre la màgia, la seducció de la paraula justa, dita quan toca. I en canvi adés, us ho ben asseguro, no podeu pas ni imaginar-vos tot el que es pot arribar a dir sense necessitat de paraules.

Durant les diàries passejades per la fageda que comença a quatre passes de la casa on m’estic, com qui fa incrèdula una teràpia a la desesperada em vaig empassant la pena sense contemplacions; i fins que no vaig assumir que d’ara endavant em sortirà més a compte no badar boca si penso sobreviure sense maldecaps afegits, em sentia envaïda i eixorca.

D’aquí ve que quan he tingut les coses clares, el primer que se m’ha acudit es fer-vos arribar aquest grapat de sentiments barrejats, mitjançant una carta que poso en mans del vent com deia el pare, confiant que la rebéreu allà on coi pareu, des d’ençà del vostre traspàs a Perpinyà.

            Fou fa quatre dies, a la fageda de Les Cluses, a la falda del turonet que fa de sentinella al poble que ens ha recollit i amagat per l’amor de Déu, que vaig prendre aquesta decisió. És una fageda magnífica, mantinguda en la discreció per uns vilatans esquerps i atrafegats, que deuen haver tastat, com jo, el consol de trobar-hi aixopluc i no tenen ganes d’esbombar-ne massa llurs beneficioses influències, perquè no els hi prenguin, ara que sembla que res tingui amo.

Passejo de bon matí, en solitari, pel mig de la impressionant arbreda, quan encara les criatures dormen a casa dels Reynal, vigilades per Madeleine. Percebre com els raigs de sol ixent burxen intrèpids per trobar un forat on esmunyir-se per entre les fulles i les branques, m’ha ajudat a superar un dels pitjors defalliments de ma vida.

El primer dia vaig anar-hi a parar quasibé d’esma: havia sortit de la casa on ens hi estem refugiats els nens i jo, a la clusa del mig, com aquell qui diu fugint dels fantasmes. Al creuar la feixa de terra que hi ha entre la casa i el camí de la fageda, vaig acomiadar-me amb tristesa del lilà, del freixe que creix al costat de la figuera, del boig, de les tres acàcies, dels cirerers i de la camamilla borda, com si mai més els hagués de veure.  M’heu de creure si us dic que no em feia res, aquell dematí, deixar-m’hi escolar la vida a la fageda.

Sentia un anhel profund de pau, de trobar el repòs definitiu que m’ajudés a evadir-me de l’horrible malson que estem patint, des que varem sortir del foc per anar a caure a les brases; és a dir, de les urpes dels fatxes als braços d’uns suposats amics que, quan més ens en teníem de refiar, ens han girat l’esquena descaradament, renegant de nosaltres.

            És possible que l’afany per fer-me amb tothom i guanyar-me el reconeixement dels demés mentre era algú, respongués a que sempre vaig sentir-me com cridada a servir d’alguna cosa més que de dona o, fins i tot, de mare. Ja que només hi estem de pas en aquest món, em vaig proposar de ben menuda – xopa de les idees del pare –, deixar-hi una mena d’empremta personal, que potser em reconeguessin els que escrivissin algun dia la història del meu país. Jo creia que aquest objectiu ja me l’havia guanyada amb escreix, embolicant-me amb la bandera republicana i plantant cara més decidida que ningú, als que estaven de part dels militars revoltats.

Doncs es veu que no, mare.

Adés resulta que voldrien que els que pensen com jo ens fonguéssim, i tothom se’ns espolsa de sobre, com si fóssim animals folls o una mena de monstres que els hi podem encomanar la pesta bubònica.

Fins i tot aquests esgarrapa cristos de comunistes són més ben vistos que no pas nosaltres, els anarquistes Quin mal volen que els hi fem una pobra dona amb dues criatures penjades del coll? Doncs és veu que sí. Sembla que, de cop i volta, el que els hi fa basarda és que escampem per França, com una taca d’oli, les nostres idees.

La darrera vegada que vaig parlar amb el pare – si l’haguéssiu vist, reduït a una barba i a un ulls esventats, us hauria caigut l’ànima als peus –, la va ben encertar al advertir-me: - per manyac que sigui el gos, si el trepitges es torna rabiós.

Després de rebre trepitjades a cabassos i de masegar-me tot el cos a tort i a dret, m’he tornat rabiosa; vet aquí el que em deu haver passat. Sempre havia cregut en la meva bona sort, i tenia confiança cega que podria sortir-me’n de tot. Però aquí, a les Cluses, he aprés una lliçó que m’ha ajudat a refer-me ràpid de la dissipació que començava a abatre’m: què hi puc perdre, si em planto? No ens queda res d’allò que posseíem, i cap de les coses que fem servir aquí són nostres.

Perquè no em negareu que me’n vaig fer un bon tip de predicar que ningú és lliure, si el seu poble no n’és també. Era la doctrina que vós i el pare em vàreu engargamellar des de les beceroles. I si el pare era músic, la filla li tenia de sortir balladora. Per tant jo sempre més ballaré al so d’aquella musica amb la que el pare em va pujar.

I al que no li agradi la tonada, que s’hi posi fulles!

            La immersió en un paratge solitari com la fageda, he descobert que acarona i amoroseix la soledat que es tragina al damunt, i que t’eslloma. Quan passejo sota la protecció de tants arbres centenaris, m’enrabio pel menyspreu de la gent - tan superba com ignorant - que malda per tapar-nos la boca i, si poguessin, per a fer-nos callar per sempre més. Però, de mica en mica em vaig assossegant. El fet que tinguis ben clissats els que et vol fer la punyeta, també ajuda a veure-ho tot d’una altra manera, amb certa distància.

Això sí, ja no em sentiré mai més anorreada ni isolada: ho he decidit gràcies a l’encanteri d’aquesta fageda en plena albera, on vaig arribar tan deixada anar que m’hi volia arraulir per sempre. No em faig moltes il·lusions sobre la condició humana, després del que he viscut i patit. La dignitat, la solidaritat, el concepte de la moral, de l’honor, de l’amistat o el respecte per a les idees, tot això he vist com s’enfonsava i es prostituïa sota una bufegada de pànic col·lectiu.

No obstant aquesta realitat tan dura i difícil d’entomar sense que t’afecti, sento que algú em repeteix que s’ha de tirar endavant com sigui, com fa el sol ixent des que s’entafora per entre la tupida vegetació de la fageda, fins que aconsegueix treure el nas reverberant de resplendor.

El pare n’hauria estat capaç i, com ell, d’altres. Jo tampoc m’arronsaré!

Al sentir enveja de les branques, dels troncs i de les fulles, del seu bram en defensa de la seva intimitat, dels seus reflexos amables, la fageda de Les Cluses m’ha fet retrobar-me amb la llibertat de pensar, d’esbravar-me tant com vulgui i de sentir novament autoestima.

L’arbreda té bastant de refugi d’ànimes en pena.

Des de l’indret més espès intueixo que hi ha alguna força misteriosa, potser encauada en alguna de les soques més veteranes, que vetlla pel poble i per tots els que ens hi estem, encara que siguem forasters; i que sense fer diferències ens proveeix d’albades blaves, de dies d’or i de ponents vermells, tant a nosaltres com a la resta de clusencs, que en deuen saber un niu d’il·lusions i de desenganys.

René Reynal, l’home amb qui s’està Madeleine, em va encoratjar l’altre dia: - aprofita aquest compàs d’espera que serà el temps d’exili, com de trampolí per rellançar-te a la vida, i no vulguis pas acoquinar-te, convertida en una sínia que només valgui per recollir llàgrimes.

El meu cor no parla, però endevina. Aquesta sensació de pau que sento a la vora dels Reynal, m’ha fet recordar, la platja d’Argelers, on per consolar les criatures, que no paraven de plorar, perquè era la primera nit que passaven al ras, vós, que en prou feines us teníeu dreta, em vàreu ajudar a tranquil·litzar-les: -  No us espanteu de la nit, és el dia que dorm.

SEGONA CARTA AL VENT

El que em va passar pel cap quan Anita em va comunicar la terrible notícia de la vostra mort sobtada, venint-me a buscar expressament a la casa a on m’estava de pas a Perpinyà, no trobo paraules per explicar-vos-ho.

Em vaig quedar de pedra, dubtant que fos cert allò que em deia aquella dona que es preocupava per nosaltres, però a la que encara no havia tractat prou com per a refiar-me’n massa. Vaig maleir una i mil vegades el metge que només unes hores abans va assegurar-me que la crisi que havíeu tingut ja estava superada i que aviat us donaria l’alta. Encara avui em retrec que no me l’havia pas de creure, que no us havia pas d’haver deixat sola aquell vespre.

Quan vaig tornar-hi corrents, a l’hospital, ja us havien baixat al dipòsit, amortallada amb el mateix llençol del llit a on us havíeu mort per estalviar-se, qui fos, la feina de vestir-vos amb la vostra roba, que quan jo vaig arribar ja qui sap on parava.

Al funeral, l’endemà, érem quatre gats, i sort de la pobra Anita que em va deixar els francs justos per pagar a l’enterramorts la cerimònia més econòmica del seu repertori. Després, encara li va lleure de presentar-me Madeleine, una xicota de molta empenta, que em va fer saber que feia de mestra en un poblot de mala mort, Les Cluses, a tocar de Ceret, a la comarca del Vallespir.

No sé pas què li deuria explicar Anita de les meves peripècies a aquella mossa, el cas és que es va oferir a fer-nos de dispesera, a mi i a les criatures, fins que estiguéssim una mica refets, tots plegats, de les darreres sotragades. No li podia pas rebutjar una proposta que semblava sincera; de fet, abans que jo pogués badar boca ja m’havia presentat als dos paios que l’acomboiaven. L’un era en René, el seu home, que va afanyar-se a ratificar-me l’oferiment de sopluig, i l’altre en Pierre, el seu cunyat, que tenia casa parada a Perpinyà, on treballava de paleta.

La família d’en René, els Reynal, de seguida vaig adonar-me que eren tota una institució a la comuna de Les Cluses, tant pel seu arrelament a aquesta terra des d’una colla de generacions, com per tractar-se de gent que sempre s’havia tingut d’idees avançades; una fama prou ambigua, com per amagar-s’hi més d’un equívoc. Precisament, un germà d’en René s’havia estat una temporada a Espanya a les primeries de la guerra, fent costat als republicans i simpatitzant amb als de la nostra corda.

Per aquesta raó, al contrari d’altres dels seus paisans, els Reynals no ens miraven de cap d’esquila, i quan Anita els hi va espellar la meva tragèdia i la del meu home, Madeleine i Renè van fer mans i mànigues per afillar-nos. Em sembla que ens tenen un xic massa idealitzats i tot, no adonant-se’n que la presencia al poble d’una refugiada anarquista no és ben vista per tothom, i que els puc comprometre .

En realitat, però, el cas és que quan vàreu morir jo no tenia, francament, on ficar-me, llevat que anés a espetegar a Paris on els contactes de que m’havien parlat de part de la mateixa Frederica, per si de cas un dia els necessitava, m’haurien trobat de ben segur algun forat, i potser calés i tot per ajudar-me a fer bullir l’olla una temporadeta.

Però jo no volia pas allunar-me de la frontera, mentre no sabes com s’acabava el viacrucis d’en Joan, que després d’haver-lo tingut fastiguejant-se durant setmanes a la presó de Figueres, al final se l’endugueren a un batalló de treballadors, a Alcalà.

Ell no ha fet res, ja que es va passar tota la guerra menant les terres dels meus sogres, a l’Armentera, mirant de no fer-se malveure per ningú.

Jo tampoc vaig matar ni robar, esclar; el meu únic pecat, si se li pot dir així, hauria estat parlar més del compte i, sobretot, figurar fins uns quants mesos abans de parir la petita, entre les militants més arrauxades i que gràcies a la meva facilitat de lletra em vaig fer un fart d’escriure  a la Frederica i a d’altres capitostos algunes de les arengues més abrandades. Suposo que també m’haurien fet pagar la factura del pare, que malgrat les seves xacres, fins que va tenir delit per fer-ho, es cuidava de donar suport als milicians que tornaven ferits del front, a la torreta que havien requisat els de la FAI al Guinardó.

Les darreres notícies que n’he tingut d’en Joan són de fa dies: es tracta de l’única carta una mica llarga que he rebut sencera fins avui, rebotada com sempre via Anita. Us en faríeu creus de com n’és d’enrevessat cartejar-nos.

Uns quants presoners d’Alcalà es refien del capellà que manifasseja en aquell camp de concentració disfressat de colònia de treballadors on ha anat a raure el meu home: es veu que s’ha ofert a passar les cartes d’estranquis de la censura i fer-les arribar a les famílies sense demanar, en principi, res a canvi.

Però en Joan no les deu tenir totes i procura no dirigir-se’m mai pel meu nom de veritat, ni referir-se a detalls que el poguessin comprometre si queien en segons quines mans. Per arrodonir les precaucions, les adreça a ca l’Anita, que ja s’estava a França des de molt abans de la guerra i, per tant, despista i no fa mal d’ulls als borinots que espien les anades i vingudes dels refugiats espanyols. M’han dit que treballa com a voluntària en una mena de comitè d’acollida de republicans, que em penso s’ha empescat tota sola, pagant-se les despeses de tot aquest tràfec de la seva butxaca, perquè en realitat és una idealista que va per lliure i sembla que s’ho pot permetre.

En la darrera carta, com us deia, el meu home em pinta un panorama depriment, tot i que intenta dissimular-ho perquè no em preocupi. El que més em fot és que m’escrigui en castellà. Precisament aquesta condició que els hi posa el mossèn per tramitar la correspondència, em fa sospitar de les seves bones intencions, ja que si no pensés violar i repassar el que hi escriuen, tant se li’n fotria de l’idioma en que ho fessin, no us sembla?

A més a més, em surt amb ciris trencats com aquest que us transcric literalment  perquè em digueu si tinc o no raó de malfiar-me’n: - “... solo te pido que vayas a misa, pues a mi también me llevan todos los domingos y de tanto cantar el cara al sol, ya lo sé de memoria”.

Això mai no ho hagués escrit de bon grat en Joan que, com jo mateixa, a l’església no ens hi han vist ni el dia del casament; d’aquí ve que juraria que està fent comèdia a propòsit, i que n’he de deduir l’entrellat de la situació real en que es troba, llegint entre línies i posant-hi una mica d’imaginació per destriar el blat de la palla.

Em diu que no pot escriure’m més sovint perquè a vegades no té ni paper per a fer-ho, i que espera amb candeletes que el deixin anar, tan aviat com arribin els avals que son pare pidola pel poble, arrossegant-se com un gos de porta en porta.

Però també veig que no s’enganya pas, fent volar coloms: - ... aquí, només el que té padrins se’n surt de pressa. Espero que el pare, que durant la guerra va amagar al soto tanta gent de dretes com pogué, en trobi algun d’aquells a qui va salvar la vida, que vulgui enrecordar-se’n i li torni el favor, ara que remenen les cireres. Però em temo que si ningú vol mullar-se, m’hi puc passar aquí un any o més, a pic i pala. Mira si n’estic d’acollonit que al travessar Saragossa, quan ens traslladaven des de Figueres, fins i tot vaig resar-li a la Pilarica, que diuen té de bo amb la Guàrdia Civil i els falangistes. I és que si el pare no aconsegueix que algú doni la cara per mi, ho tinc fotut: em penjaran del coll l’etiqueta de “roig separatista” i ja hauré begut oli...

En Joan no sé si resistirà un calvari com aquest.

Ell vol encoratjar-me, però el conec prou bé per saber que està capmoix, i jo no puc fer-hi res, llevat de no mourem gaire lluny d’aquí per si és veritat que el deixen anar com diu o s’escapa, doncs el que tenim enraonat des de la separació en plena reculada, és que tan bon punt pogués ens atraparia a mi i a les criatures a França, costés el que costés, ja que era impensable que amb els meus antecedents, els nacionals fessin els ulls grossos si gosava tornar a casa.

El que passa, mare, és que l’espera es fa massa llarga i ja n’estem tots una mica tips: les criatures perquè - encara que a la seva edat no s’adonen de gran cosa - no els hi fa cap bé aquest continu bellugueig amunt i avall i, en quan a mi, perquè francament estic tan dolguda per la fi d’en cagaelàstics que hem tingut tanta gent de bona fe que varem fugir amb el que portaven posat i poca cosa més, confiant que a l’altre banda de la ratlla un tropell de francesos ens rebrien amb els braços oberts, com si fóssim germans, i ens ajudarien a refer-nos amb escreix de la misèria.

Jo no em puc pas queixar, dintre de tot, malgrat també les he passat putes.

Però n’hi ha d’altres que s’ho han passat molt pitjor o ja crien malves. He vist coses que no es poden explicar, que per molt que visqui mai no podré oblidar-les.

Per aquesta raó, perdre’m a la fageda de Les Cluses és com fer una cura de repòs que aprofito per reviure, a través d’una mena de cristall fantàstic una refeta memòria de les coses que he hagut de passar, però tal com m’agradaria que m’haguessin passat, incloses les il·lusions marcides. M’agrada tancar els ulls per fantasiejar millor, i percebre com les meues petjades desperten records i perfums oblidats pels corriolets solitaris de la fageda o, tal vegada, destorben el son d’un follet suspès, miraculosament, de l’aire blau i tebi que em fa sentir àgil i alegre, com si un jardí de sensacions per estrenar esclatessin dintre meu.

No us ho creureu, mare, però us juro que he vist més d’un dia com sorgien del fons de les ombres més pregones del bosc, materialitzant-se del no res, unes figures esveltes i tan transparents com un devessall de llum. Primer se m’acostaren tímidament, com si volguessin jugar amb mi sense esglaiar-me.

- Qui sou?– els hi vaig preguntar, agosarada el primer dia.

- Som els sospirs, els desitjos, els afanys que volies sepultar de viu en viu, escagarrinada de por quan et vares deixar anar, enlloc de plantar cara als que t’empastifen i et fan arribar a dubtar d’allò en que has cregut, des que tenies ús de raó –, em respongueren, fent una cantarella burleta.

Parant atenció a les veuetes del bosc he descobert tantes coses que considerem incomprensibles i misterioses, només perquè estan embolcallades de superstició i d’ocultisme o, senzillament, perquè ningú es vol prendre la molèstia de polir, sense presses ni perjudicis, cadascuna de les seves arestes i cantells.

Qui sap si als poderosos i a la gent d’upa, no els hi sembla un joc de canalla, que alguns malgastem els millors anys de la nostra vida enfilant utopies. Em refio que la generació dels meus fills o la dels meus néts escopiran a la cara d’aquests tifes, algun dia, el  blasme i el regany per la seva egoista miopia  d’avui.

- Potser no és per malícia que són d’aquesta mena de pensar, sinó per falta de sensibilitat o de fantasia – vaig tractar de disculpar-los al principi, en un ingenu gest de bona voluntat que no va servir-me de res.

- Tothom té dret a somiar truites i a fer volar coloms – varen engaltar-me, sense donar-me peixet, les veus del bosc; i com si em coneguessin de tota la vida, van afegir: – No és això el que penses?

            Aigua passada, no mou molí, ja ho sé, em deia a mi mateixa traient-hi importància als meu pensaments.

Però, les veus del bosc tenen un xic de raó al retreure’m la meva fluixesa d’ànim. Comptat i debatut, potser només serveixo per empescar-me romanços ensucrats o per engiponar discursos engrescadors perquè els pronunciïn els altres; però m’he avesat a mirar les persones de fit a fit quan hi parlo, i d’aquesta habilitat si que me’n sento orgullosa. De la mateixa manera, perquè m’he acostumat per força a que m’escorcollin fins a les entranyes, a la recíproca mai abaixo la mirada davant de ningú. He comprovat que és la forma més planera d’esgarrapar les poques o moltes escates de sinceritat i de veritat, amb que les persones enfarcellen confidències.

Les sensacions que experimento a la fageda quan em poso a somniar, són simplement una projecció de la fantasia – blasmada avui, però encara perfectament possible – d’aquell univers en llibertat que maldava des de les beceroles de la mà del pare. Tot un món de follets desconeguts va i ve pel bosc, fent-me companyia mentre deixo que els peus llisquin pel camí encatifat de fulles seques. Al meu entorn, es fa un silenci aspectant, només trencat pels murmuris de les manes d’aquest poble encantador, a on m’ha arreplegat la generosa Madeleine.

Quan tanco els ulls, us ho repeteixo mare, puc confegir la flaire i el missatge d’aquells somnis esquinçats que passen i traspassen davant meu, penjats de les espatlles mig esguerrades dels gnoms burletes, que em volen fer delir.

I un reguitzell de projectes i d’il.lusions adormides acaben bellugant-se com petits nenúfars dintre les meves mans, que havia arribat a pensar, ruca de mi, que estaven buides. Ara que ja m’he refet, després de desxifrar l’eloqüència silenciosa i sorprenent dels racons de la fageda, gràcies als follets o a les fades que van impedir que em deixés escolar l’esperit d’un cos aleshores torbat, abatut i bescantat.

            Noteu, mare, que al final us parlo d’esperança?

Heu entès que, en el fons, les meues paraules anteriors són gemecs de confiança en els que ens vindran al darrera?

Ja sé que el pare sovint deia que qui viu només d’esperança mort dejú, i que esperant, esperant, t’hi pots florir. Però jo crec, ara més que mai, que tota pedra fa paret. Ja els hi lleurà de reivindicar les nostres utopies, avui estèrils, els que ens segueixin, quan parin de desfullar la margarida del dubte, o de perdre el temps desxifrant horòscops perversos. Per aquesta raó, m’he convençut que tinc encara per davant un camí per estrenar, ple d’infinites sensacions verges.

- Tot arribarà – em consolen i m’encoratgen, a la vegada, les veus del bosc.

I jo penso que sí. Que després d’una època dolenta en ve una altra de bona. Que les coses avui són com són i demà, de ben segur, pintaran d’una altra manera, i que igual com hi ha una llei per a la mort, també n’hi deu haver una altra per als que volen sobreviure.

- Allavonces ja hauran assolat els teus ideals i, potser, fins i tot, et sigui reconegut tot l’esforç i el sacrifici que hi has esmerçat per a defensar-los – em van somriure, fent-me una ganyota de complicitat.

            Beneita del cabàs, vaig pensar, no t’ho creguis pas!

Però després ho he arribat a entendre: quan els hi caigui la bena dels ulls a tanta gent que l’esparvera sentir a parlar de revolució, llavors potser sí es reconeixerà que els somnis del pare, i de tants altres com ell, foren profecia. Sonarà una tonada des les entranyes de cada arbreda, arreu del món, que proclamarà que l’home ha nascut per ésser lliure; si cal amb l’ajuda de tots els déus o de tots els dimonis.

 Encetada aquesta correspondència a través del vent, us prometo mare que no tornaré a empedregar-me el fetge per culpa de ningú.

Bata qui bata, ara és la meua.

Ho demostraré sobrevivint, sense acceptar ni posar condicions prèvies, tal com m’escriu en Joan en la darrera carta llarga i concentrada que m’ha pujat Anita des de Perpinyà. He dit concentrada, perquè és inversemblant la quantitat de lletres que el meu home pot arribar a encabir-hi en una fulla, per aprofitar fins al darrer bocí de paper.

TERCERA CARTA AL VENT

            En Joan s’està deixant anar, mare.

Els esforços del sogre per aconseguir que algú respongui per ell han estat endebades. Els hi ha girat la cara quasi tothom, inclús el mateix capellà que en Joan va estar-se de denunciar, quan el tingueren uns quants dies amagat al paller del soto. Ni a mi m’ho havien xerrat, i no pas perquè no se’n refiessin que em mossegués la llengua, sinó per no posar-me en un compromís amb els meus principis. Però quan  ho vaig saber, si voleu que us digui la veritat, no em va fer ni fred ni calor.

El sogre es pensava - ja que en un moment donat havien ajudat a escapar de les temudes saques, tant al mossèn del poble com a d’altres veïns que pixaven aigua beneita –, que si mai necessitava un cop de mà, tots aquells desgraciats als que havia salvat la vida farien cua per a tornar-li el favor.

Doncs ha estat que no.

Jo prou que m’ho temia que passaria això, malgrat també és cert que desitjava de tot cor que l’odi s’hagués deixatat, amb el pas del temps. Mireu si en té de pebrots la cosa que, per postres, segons m’escriu en Joan, el meu sogre s’ha hagut de passar tres nits a la garjola perquè la majordoma del capellà que protegiren dels esvalotats, i que va recuperar la rectoria tornant de bracet amb els nacionals, el va denunciar per renegaire, quan el va ensopegar esbravant-se de valent amb el matxo de la tartana, perquè no el volia creure.

Al pare d’en Joan, un pagès de no sé quantes generacions, els renecs més recargolats li surten pel broc gros, tant com a la majordoma les jaculatòries. La temporada que varem viure plegats al mas li’n vaig sentir a dir de tots colors i de tots els calibres, sovint sense venir a compte, només perquè era la seva manera d’expressar-se i prou; però en cap d’aquelles paraulotes no s’hi enfonyava ni una unça de malícia, ni d’ànim d’ofendre a Déu ni als homes; us ho podeu ben creure.

El que em sap greu és que aquesta tírria inexplicable de la majordoma i la flema del capellà desmemoriat, la pagarà, de carambola, el meu home, que mai ha trepitjat un ull de poll ni dit una paraula més alta que l’altra; que, si per cas té alguna feblesa, és la de ser massa tolerant i creient. A ell sempre l’he conegut respectant totes les opinions, malgrat que no hi combregués ni de lluny, doncs pensa que ningú té l’exclusiva de la veritat i, per tant, cal escoltar i sospesar tots els punts de vista.

Una prova fefaent d’aquest tarannà en són les nostres pròpies relacions de parella. Hem pujat plegats al poble des de joves, però mentre jo sóc un cul de mal seient, que volia entendre de tot i ficar la banya arreu, ell es conformava tafanejant els secrets del terròs i procurant que les collites es poguessin fer puntualment quan pertocava, perquè l’amo del mas on fan de masovers, anés ben servit sense vinclar la carcanada.

Tot i això, la nostra relació mai se n’ha ressentit de que els respectius capteniments campéssim per camins diferents. Ens hem estimat apassionadament quan pertocava, i respectat la manera de pensar de cadascú; inclús gosaria a dir que, en aquest aspecte, ell s’ha avingut més amb totes les meves camàndules, a l’inrevés de jo, que sovint se m’acaba la paciència massa aviat, i ho engego tot a parir panteres.

Ara, en canvi, mentre jo em mantinc ferma defensant els plans que varem fer – d’anar a tot o res -, ell ja s’està trencant les banyes fent volar coloms amb la idea de recomençar de nou amb les criatures on sigui, renunciant a tot el que calgui per, simplement, estar junts i esperar que vinguin temps millors. En Joan sempre ha tocat de peus a terra, mentre que a mi, ho reconec, era a qui m’agradava massa desvariejar i embastar utopies.

De manera que si barrina tant, malament: deu ser senyal d’inseguretat, d’incertesa o de cansament.

A hores d’ara es comença a desdir del propòsit de retrobar-nos a França perquè ja es dóna per la pell pel que fa a aconseguir avals, i em tempteja per si em veuria en cor de donar passos, sense ensenyar massa l’orella, per intentar que em deixessin tornar amb l’excusa de les criatures. Em venen les llàgrimes als ulls només de pensar en les falòrnies que s’inventa, per engalipar-me amb projectes irrealitzables. Com cony vol que torni, amb el sarró que em penja de l’esquena?

            A pesar d’aquests rampells d’entusiasme, el trobo baix de moral, doncs a cada ratlla de les cartes noto com si canvies d’humor. Espero que es degui a que ha d’escriure a estones i aquest continu prendre i deixar fa que una carta llarga, com la darrera, estigui farcida d’alts i baixos, que traspuen estats d’ànim diferents, els de cada moment que s’hi pot concentrar. Per exemple, després de fer-me l’article dels seus estrambòtics plans de reagrupament familiar, em sorprèn explicant-me que els han pelat al zero perquè hi ha una passa de poll verd, malaltia que segons diu, a qui se li arrapa fort el deixa bastant malparat.

Si mantinguéssim una conversa com déu mana, asseguts a l’eixida de casa com en els bons temps, li podria rebatre els seus arguments un a un amb franquesa; però tal com estem ara es fa difícil d’entendre’ns: ell m’escriu, però jo no puc pas respondre’l perquè la meva carta el comprometria i, per tant, mantenim un diàleg bord. En un racó de la fulla, fent una lletra tan diminuta que es complicat d’entendre-la, diu que corre la brama que els batallons de treballadors seran dissolts aquest estiu i que només els mantindran per a pròfugs i desertors. Suposo que aquests rumors - vés a saber qui els fa córrer -  li donen ales per a fer-se els cabdells que es fa.

            Del que no se n’adona o no vol entendre és que jo no puc tornar a Espanya com si res. Anita i Madeleine m’ho han tret del cap sense miraments: si aquí ja me les fan passar magres, imagineu-vos com em tractarien els de l’altre cantó de la ratlla si decidís pidolar un salconduit. M’aconsellen que no tingui pressa en mourem d’on m’estic, i m’asseguren que no cal que m’amoïni pel sostre o per la teca, que no em faltarà de res, fins que tot torni a ser com abans.

Renè ha anat més lluny, aconsellant-me que no visqui tan pendent d’en Joan, i que procuri pensar una mica més amb mi mateixa i en les criatures. També em recomana que per res del món, tampoc no se m’acudeixi recórrer als contactes que em van proporcionar a París, doncs li consta que entre els anarquistes tenen infiltrats confidents els fatxes.

I m’ho ha dit amb un retintin, que m’ha fet angúnia.

He de reconèixer que en René està molt al corrent de la situació dels refugiats a França i, segons m’ha explicat, les coses estan força embolicades, amb interessos entortolligats, sobretot des que els fatxes alemanys es passegen per França, com si fos pel jardí de casa seva. M’ha assegurat que a la quieta, com si se’n donessin vergonya o no volguessin esverar el galliner, deporten els republicans, si veuen que en poden treure suc fent d’escarrassos a les seves fàbriques de guerra.

En resum, que el millor serà no bellugar-me i aprofitar l’oportunitat per fondre’m. Més endavant, ja veurem què passa. Els Reynal són bona gent i amb Madeleine la complicitat és total. Però, no sé què fer. Sabeu, mare, què es trobar-te sola i sense referents on poder-t’hi arrapar?

Tota la meva vida he caminat cap endavant sense aturador i avui, per primera vegada, volen que m’estigui quieta, com qui s’amaga darrera un canyer per passar desapercebuda. Em pregunto on endreço els meus ideals, aquells en que he cregut sempre i dels que no penso renegar. No puc pas plegar-los ben plegats, i desar-los dintre d’un calaix com si fossin llençols o estovalles, entre d’altres raons perquè de tan bruts i esquinçats com estan, algun fan pena de veure.

Paro d’escriure perquè sinó, mare, el meu coratge d’ahir, aquell delit que havia recuperat  gràcies als follets del bosc, esdevindrà estèril i sense cap fonament. Voleu que us digui, de veritat, com em sento?

Doncs, vet-aquí: em sento profundament estafada!

QUARTA CARTA AL VENT

            No sé quan de temps fa de la meva darrera carta, mare, però deu fer bastant perquè he estat setmanes senceres sense preocupar-me’n de vós, aclaparada i ensopida pels maldecaps que varen esclatar-me de sobte, esbocinant-me per enèsima vegada tots els esquemes, propòsits i projectes que havia començat a refer a la clusa.

En primer lloc, està clar que dec parlar-vos de la mort d’en Joan.

No cal que us digui que, al assabentar-me’n vaig sentir un sotrac a la panxa, que de tant en tant encara noto. Quan Anita baixa des de Perpinyà a la clusa és perquè duu al sarró un feix de noticies fresques, les quals generosament comparteix amb el grapat de refugiats que, com jo, estem escampats a aquesta banda de la ratlla, i dels que ella se n’ocupa com una lloca cuida els seus pollets. Aquesta vegada, però, no portava cap carta als dits, sinó que de seguida que em va clissar se’m va llençar als braços i, sense mirar-me als ulls com sempre feia quan em parlava, em va dir a cau d’orella: - el teu home és mort! Ho sento molt de portar-te tan males notícies, xiqueta.

Per molt que amb la mà em fes carícies a la nuca i a l’espatlla, les tendres fregues no aconseguiren que el meu cervell processés una reacció suficient per entomar la martellada. Se’m va fer un nus a la gola i vaig ser incapaç de reaccionar fins transcorreguda una bona estona després de mantenir-nos abraonades, ella plorant a llàgrima viva i jo més resseca que una pedra.

Finalment, em va sortir la pregunta que no sabia com plantejar, embastada en un fil de veu: com ha sigut?

            Aleshores em va donar el cop de destral que em faltava, perquè se m’esberlés el cervell definitivament: s’ha penjat, pobrissona meva.

Al sentir-la, vaig caure rodona a terra.

Quan em vaig refer, estava al llit, ventada per Anita i Madeleine, mentre Renè entretenia les criatures al pati del darrere, jugant sota el til·ler. Al retornar-me, no vaig tenir necessitat de fer aquella pregunta tan estúpida que a les novel·les fa la protagonista, després de reviscolar-se d’un tràngol com el meu. Jo sabia perfectament per què havia perdut el coneixement. A les temples encara em retrunyia la paraula fatídica i terrible: penjat.

En Joan s’havia penjat, precisament, quan feia plans per reconstruir la nostra vida escantellada per la misèria i la vergonya d’haver perdut la guerra. Aquella paraula, penjat, no me la podia arrancar del cap i em feia molt de mal, tant com si hagués estat víctima d’una traïció. En definitiva, el meu home m’havia deixat plantada, sense una explicació ni una justificació. Si l’hagués tingut al davant, l’hauria bufetejat fins que el cor m’hagués dit prou.

Ara sí que em sentia estafada del tot.

I em va començar a pujar, pit amunt, un regust d’agror pudenta i una sensació d’impotència indescriptible: la meva vida s’havia convertit en un parracot, que no em servia ni per eixugar-me el plor, que se m’havia glaçat als llagrimalls. Jo, que m’havia cregut quasi la redemptora dels desvalguts i una abrandada defensora dels explotats, havia acabat tirada com un pellissot en un racó de món, vivint de caritat, tibant-me de les faldilles dues criatures que em veient com una estranya, perquè es passaven més estona amb els Reynal, que no pas amb mi.

Aquesta seria la primera part del drama, la que em surt a sang calenta.

            Malgrat sigui difícil de comprendre-ho, en aquelles circumstàncies tan singulars, el primer que vaig fer, quan em vaig sentir les cames i amb prou delit, va ser anar-me’n a passejar sola per la fageda. Anita em volgué treure del cap aquell antull o, almenys, que no hi anés sola, però Madeleine que potser em començava a entendre més del que jo em pensava, em va animar a fer-ho, dient que em convenia esbargir-me una mica i que no patís, que si trigava massa a tornar ja em vindria a rebre a mig camí, amb les criatures. Només em va posar una condició per anar-me’n: que abans de sortir em begués una bona tassa del brou fumejant que em tenia a punt.

            La passejada em va anar molt bé, doncs a soles, sense testimonis vaig poder treure totes les llàgrimes que no havia plorat els darrers mesos, incloses les que us devia a vós des del funeral.

No vaig vessar una sola llàgrima llavors, mare, però a la fageda ho vaig fer sense aturador, fins a l’extenuació. Només al quedar-me resseca i exhausta, vaig recuperar la capacitat d’estar pel que murmuraven els follets:

- Ara ets mestressa del teu destí, no et vulguis sacrificar mai més per cap ideal. Només ho has de fer pels teus fills, que són la penyora del teu demà. Educa’ls perquè pugin amb l’esperit lliure, i no es deixin entabanar en els mateixos capgirells que tu.

            Us he de confessar una cosa que quedarà entre totes dues, mare. Que potser els follets del bosc no existeixen pas, i que les veus que em sembla escoltar, no són altra cosa que el ressò de les meves pròpies vagaries.

Com si dintre meu hi convisquessin, receloses l’una de l’altra, dues personalitats sentimentalment contradictòries: una d’arrauxada i decidida, al costat d’una altra més reflexiva i posada. La primera sol passar, en un sospir, de l’eufòria a la depressió; la segona no perd mai la serenitat ni l’enteresa, passi el que passi. Amb la barreja d’ambdues he tirat endavant fins ara, i així vull que continuí sent.

            Ja fa uns nou mesos ben bons des que en Joan va dir prou.

Jo ho deia de mi, però ara reconec que el meu home sí que tenia raons més que justificades per a sentir-se estafat. Per això, quan no pogué més va decidir fer creu i ratlla. El que no puc entendre és que ho fes sense comptar amb la meva opinió. Potser no se’n refiava que li fes costat?

Si voleu que us digui la veritat, mare, m’estimo més no remoure-ho gaire perquè, en el fons, no l’he païda mai una determinació tan covarda i de repent, i ara ja no té remei. No puc endevinar el que m’hagués hagut d’explicar abans de tirar al dret. El pitjor és això: no saber el per què d’una cosa. És cert que cadascú pot trobar-hi sentit en llevar-se la vida i justificar-ho com més li convingui de cara a la galeria, però sense la versió íntima i sincera de qui pren una decisió tan radical, al trencaclosques li faltarà sempre la peça fonamental per a entendre’l.

Potser em pensava fins fa poc, que rebria una carta pòstuma i romàntica on m’expliqués les seves raons o, simplement, se m’acomiadés. Ja han passat prou dies com per haver-me’n desenganyat de que una carta semblant s’hagués escrit mai. Com diria el pare, se’n va anar a la francesa. Què voleu que hi faci, doncs?  Si no m’ho prenc a la fresca, no acabaré mai de fer net. Què els hi tinc de dir a les criatures, quan siguin grans, del seu pare? Que tota la vida va ser un cagat, i que sempre mirava cap a una altra banda? No, esclar que això no ho faré; però, tota la vida l’arrossegaré aquest ròssec 

Per molt que m’hi esforço no ho acabo de pair, ni puc pensar amb serenitat, i encara que gracies als Reynal em vaig retornant a poc a poc, no paro de donar-hi voltes i més voltes al sentiment d’haver estat traïda. Només el pare i vós em vàreu fer costat sempre, però en Joan no: el meu home em va abandonar sense donar-me’n explicacions i portant-me enganyada. És veritat que jo també vaig estar a punt de tirar la tovallola una vegada, ja us ho vaig explicar, quan no em feia res de deixar-me morir a la fageda; me’n vaig desdir al pensar en les criatures. De ben segur, les veus del bosc també m’hi van ajudant, no obstant cada vegada estic més convençuda que no procedien de les entranyes de la fageda, sinó més aviat del meu interior, del subconscient que s’havia buscat un amagatall a la panxa.

Pierrot, el cunyat de Madeleine, em ronda sense dissimular-ho gaire. L’altre dia em va escalfar el cap repetint-me la cançoneta de que cal refer la vida, que encara soc jove, que tinc de pensar en les criatures, i que la desgràcia ja m’ha espremut prou. Els Reynal veurien de bon grat que em quedés a viure aquí i jo, la veritat, em deixo estimar sense acabar-me de decantar. Però, en el fons de la meva pell, tinc cada dia més clar que si algú m’ha de revenjar i ha de lluitar per les meves idees i les del pare, han de ser les criatures quan siguin grans. A mi, potser sí que ja em toca reposar. I ja faré prou preservant la memòria de les coses viscudes el més intacta possible perquè, quan els vingui de gust, la canalla pugui tibar tots els fils que pengen d’aquesta troca esfilagarsada, en que s’ha convertit la nostra vida.

FI