QUI S'ESTÀ CARREGANT LA DEMOCRÀCIA?

            Comprovo, estupefacte, que en aquest país on les mes altes instàncies de l’establishment tenen la barra d’omplir-se la boca amb la pretesa igualtat de tots els ciutadans davant Justícia, Hisenda i Sanitat, per exemple; s’està caient en la perversa fal·làcia de presentar les víctimes de la manca de democràcia com a desestabilitzadores del sistema. I s’està fent córrer la veu que els participants en la mobilització ahir de totes les generacions de l’ensenyament públic, pretenien carregar-se la convivència. Potser cal respondre enèrgicament als manxaires d’aquestes insídies, que té més números com a candidat a dinamitar la democràcia el ministre Wert, que no pas els mestres i pares que ahir varen blasmar a bastament de la política educativa que impulsa aquest mal educat que es creu en possessió de la veritat per la gràcia de Déu. L’essència de la democràcia és que s’ha d’escoltar a tothom i mirar d’entendre els raonaments dels altres, posant-se en la seva pell. El poble té la possibilitat de fer-se sentir presentant iniciatives legislatives populars o sortint al carrer a expressar a crits perquè arribin als sords les seves reivindicacions. Mentre el poble actuí pacíficament l’empara tota la legitimitat democràtica. En canvi, quan un ministre o un govern en pes passen olímpicament de parar atenció a les protestes legítimes dels ciutadans, els que estan burlant-se de la democràcia són ells, per mesells i per prepotents. Que quedi clar, per evitar malentesos.

            Tanmateix, quan un Tribunal Constitucional perd els papers d’àrbitre imparcial i xiula d’acord amb les seves conveniències subjectives o pressions objectives, esquerda el concepte que de la democràcia s’hauria de tenir en un país normalitzat políticament i en el qual, realment, es practiqués el “fair play” que consagra les democràcies amb solera: que la sobirania popular rau en els Parlaments, dels quals emanen les lleis. Si aquesta lliçó aquí es tingués ben apresa cap partit polític ni cap representant de la societat civil hauria de gosar recórrer al TC lleis ratificades en seu parlamentària, amb una majoria qualificada. En cas contrari, s’obliga al TC a convertir-se en una segona cambra legislativa, quan les seves funcions són les de protegir els drets individuals de les persones i no a posar pals a la roda de la legislació que el poble s’atorga a través dels seus legítims representants. Si en una democràcia els àrbitres és deixessin comprar ideològicament i no sabessin inhibir-se davant consultes enverinades, el sistema ja es podria calçar. Un TC que s’atrevís a esmenar, per exemple, una llei aprovat per tres cambres (Congrés, Senat i Parlament) i ratificat en referèndum per majoria absoluta del poble, perdria la credencial d’àrbitre  a tot arreu. I és que sense àrbitres justos i independents la concòrdia d’un país  pot acabar en caos.