LA IGUALTAT ASIMÈTRICA

Quan tantes famílies no saben com s’ho faran per arribar a fi de mes  resulta que l’antic president de Caixa Madrid no passa ni un vespre a la cangrí perquè en menys de 24 hores ha reunit 2.5 milions d’euros per pagar la fiança. No sé si és més escandalós el fet que el principal culpable de l’enfonsament financer d’una Caixa per mala administració surti de la presó en un tres i no res o que ho faci gràcies a disposar d’una quantitat tan important de diners, com qui diu sota la rajola. Almenys l’expresident de la patronal, en Diaz Ferran, va tenir la decència de no pagar la seva fiança de 30 milions i segueix a Soto del Real, segons sembla la mar de bé, com diuen que s’ho va passar l’únic banquer engarjolat, en Mario Conde, durant la curta temporada que va estar a l’ombra. Malgrat la seva condemna com a persona sense escrúpols ni principis ètics a l’hora de fer negocis amb els diners dels altres, ara va de tertúlia en tertúlia predicant moralitat i honestedat i, inclús, es va presentar a unes eleccions a representant a diputat. Em fa riure que, veient aquests exemples, encara perdem el temps debatent si tothom en aquest país és igual davant la llei. Esclar que sí, ja ho va dir el rei solemnement. El que va callar és que la igualtat a que es referia s’aplica asimètricament.

            I en què consisteix l’invent? Doncs, molt senzill. Que al pobre desgraciat que no pot pagar l’hipoteca o el lloguer se’l fot fora de casa a puntades de peu, mentre que a l’imputat com a presumpte culpable que milers de famílies estiguin a la quinta pregunta, pugui estalviar-se d’anar a la presó comprant la llibertat a cop de talonari. En tots dos casos la justícia actua, però ho fa amb criteris asimètrics. A vegades se’ns fa mala sang perquè no ens parem a analitzar la realitat des del principi de l’asimetria. S’ha d’acabar d’una vegada amb la llegenda urbana de les dues vares de mesurar, perquè no és veritat: les vares són asimètriques i res més. Tan difícil és d’entendre aquesta llei de l’embut? Si no fos per això de l’asimetria, a un duc que no té diners per pagar la hipoteca del seu palauet ja li haurien llançat els mobles al carrer o un mecenes i patriota com en Millet ja estaria purgant les malifetes a Can Brians. Per aquesta raó al rei no li cau la cara de vergonya quan diu que “tots som iguals davant la llei”. Ja ho va dir el clàssic: tot és del color del vidre amb que es mira. Potser, doncs, la revolució pendent consisteixi en fer miques tots els vidres que distorsionen la realitat i consagren l’asimetria com a regla de joc en els regnes dels pocavergonyes.