UNA JOVENTUT A LA RECERCA DELS VALORS PERDUTS

Alguns es queixen de la joventut d’ara perquè, diuen, no té els mateixos valors d’abans. Error garrafal al meu entendre, i tant que tenen els mateixos valors! El que passa és qui si abans els tenien a flor de pell, avui són intermitents, fluixos, apagats, adormits, enterrats, alguns fins i tot fossilitzats. Els més reverenciats en temps reculats, avui estan pràcticament estabornits: el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància i la generositat. Però, per què ens trobem d’aquesta manera? Hi ha qui opina que és perquè el jovent a partir del darrer terç del segle passat ha crescut desconeixent que vol dir “poc” i què significa i comporta “passar privacions”. Uns altres ho atribueixen a que se l’havia acostumat a “guanyar” i desconeixia el pa que s’hi dóna quan toca “perdre”. Bé, tingui qui tingui raó i sigui de qui sigui la culpa, vet aquí que cada vegada són més els joves indignats per haver perdut de renunciar als privilegis i facilitats de quan tot eren flors i violes i s’han atipat de fer el paper de convidats de tercera en un banquet on abans podien menjar de tot i ara s’han de conformar amb plat de sopa, que també els hi volen racionar, perquè els qui porten l’organització diuen que no n’hi ha per a tothom. No és estrany que aquest jovent frustrat reaccioni dient: “Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment fiquem-nos a la cuina i ja procurarem que de ranxo no en falti per ningú”. De manera que si aquesta classe política que es reparteix els millors llocs del banquet, inclús abans que se la cridi a taula, no es treu el pa de l’ull, que sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara no ens deixin, com resaven les nostres àvies quan veien acostar-se la tempesta.  

Circulen molts estereotips interessats en fer creure que per una majoria de joves la seva filosofia de la vida es basa en gaudir del plaer mentre es pugui, en mitificar un concepte de l’heroisme molt particular, en sentir-se immortals, en passar de les "batalletes" de la gent gran, perquè la decrepitud i la mort de moment són pura teoria. És cert que els joves varen acostumar-se a viure en una voràgine, mentre vàries veus els deien a cau d’orella que mai no podia passar-los res de dolent, que eren invencibles; però, no tota la joventut s’ha oblidat dels seus valors autèntics. Des de fa molt de temps, a partir d’aquell maig del 68, trobem joves darrere de tots els moviments que han mogut  l’opinió pública de la inèrcia. El darrer exemple el tenim en les plataformes de societat civil en peu contra  injustícies i abusos arreu del món. Però el desencís de la joventut d’avui és que cada vegada constata que mentre anys enrere s’afartaven de reivindicar el futur, potser com una manera retòrica i elegant de subratllar que no tenien present, ara, amb la pitjor crisi desbocada, una bona part de la joventut descobreix que el futur el té negre. I, per aquesta raó, intenta apoderar-se del present per canviar un sistema que no els hi garanteix, precisament, aquell dia de demà que els hi pertany per llei de vida i que avui, alguns governants miops voldrien treure’ls-hi de les mans per por que en facin miques, quan la joventut és l’única esperança de regeneració que ens queda.