Follow by Email

dissabte, 1 de juny de 2013

QUI DE JOVE NO TREBALLA... (i 2)

            En Nil es va llicenciar fa dos anys com arquitecte i ahir el varen agafar com a mosso de magatzem, per quatre mesos, a un gran outlet. Serà la seva primera feina amb contracte i li pagaran una mica més de 800 euros al mes. No és pot queixar tal com està el mercat laboral, però voldria treballar en allò que va estudiar, esclar. Ell és dels que van creure’s que tenint una carrera se’l rifarien i ha comprovat que tot era una faula: els Ramon de la reflexió d’ahir es lamentaven per un passat que no els hi serveix de res quan arriben a grans i els Nil de la d’avui estan acollonits al témer que els hi tapen el futur. Potser la culpa no la té ningú en concret o potser la tingui tothom. Però algú en deu ser responsable que més de la meitat del jovent en edat de produir no trobi feina i, sobretot, de que quasi la majoria dels que treballen no ho puguin fer en allò que els agrada i s’han format. Si els joves no treballen de joves, segons la dita de vells dormiran a la palla. però al pas que anem potser no trobaran palla ni per medicina. Per això en Nil, quan escolta els analistes saberuts assegurar que els que vertaderament ho tenen negre són els joves sense ofici ni benefici, es pregunta com es menja, doncs, que els que tenen estudis i fins i tot una carrera com ell ho passin tan magre?


            Que fer bondat i tenir un passat de cotitzacions impecable serveixi de poc quan s’arriba a l’edat de la jubilació o de la dependència, enfonsa als Ramon més coratjosos. Però que els Nil no tinguin futur és molt fotut  i pel país un mal negoci perquè el seu propi futur depèn del jovent que puja. L’esperança hauria de ser l’últim a perdre, però els que l’haurien de fomentar no n’encerten ni una. El pobre Nil ahir quasi plorava de ràbia al escoltar els tecnòcrates que peixen idees als governants, que les passades de ribot a la legislació laboral per “motivar” l’ocupació juvenil si cal han de carregar-se tantes garanties com entorpeixin la contractació de mà d’obra barata, per exemple el salari mínim. La generació dels Nil comprèn que la clau del creixement passa per millorar la competitivitat, però no en base a retallar salaris sinó sent més productius, tenint empreses més innovadores que no pas manufactureres i de serveis, perquè treballant la gent es pugui guanyar la vida per donar vida, no simplement per vegetar entre la precarietat i la misèria. I, sobretot, en Nil voldria treballar per no haver de dormir a la palla o sota un pont quan sigui gran. I si el sistema no dóna un tomb de 180 graus ho veu complicat.         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada