MENTRE HI HA VIDA, HI HA ESPERANÇA

            Se sol dir per animar a algú que n’està passant una de molt grossa i és veritat: mentre t’aguantis dret pots resistir. Ara bé, si apostem per l’esperança no podem cometre l’error de refer la història intentant retornar al lloc de partida, a cavall del mateix model que ens ha portat pel camí del pedregar. Un sistema basat en el culte al diner i no en el respecte a les persones, no és pas el que ens millorarà la vida o, al menys, el que ens farà més passable l’agonia. Mentre fer-se rics i poderosos sigui l’objectiu de la vida, d’esperança n’hi pot haver poca, ja que no tardaran ni dos minuts a aparèixer trepes, especuladors i entabanadors, que fent-nos jocs de mans i magarrufes ens portaran a l’hort per violar-nos la dignitat i el poc orgull que ens pugui quedar. Si per cas ens aferréssim a l’esperança en comptes que a la depressió, per reeixir s’hauria d’apostar fort per les persones, en el sentit d’estar a favor que la riquesa estigui al servei de les persones i no al contrari, a favor que al poder s’hi arribi per gestionar bé la riquesa en profit de les persones i no per treure’n profit personal.

            Mentre hi hagi vida, hi haurà esperança si som capaços de trencar aquest cercle viciós i, oblidant-nos del diner, establir les persones com a prioritat de la vida. Ja seria un bon símptoma de que s’ha entès la lliçó que, per exemple, la partida destinada a armament s’eliminés de tots els pressupostos - avui és notícia escandalosa que ens hem gastat 2.200 milions d’euros en un submarí que no sura -, i que en lloc d’esmerçar tants esforços en competir per dominar el món, s’aprofundís sense afany de lucre en la investigació de malalties; en l’estudi d’energies renovables no contaminants; en plans de distribució de recursos perquè els països del tercer món superin per si mateixos les endèmiques bosses de pobresa, aprenent a gestionar el seu futur sense dependre de les almoines o de les engrunes del primer món... Aquesta és l’única esperança que ens queda, no per sortir-nos-en de la crisi per art de màgia; sinó, simplement, per matar el virus deshumanitzat que ens ha portat a la consagració d’un principi pervers des del punt de vista moral i ètic: tant tens, tant vals. És a dir: a l’imperi del diner com a valor regulador de la vida.