ELEGIA PER A "LA NINA"

ELEGIA PER A “LA NINA”

            Una amiga amb qui comparteixo estovalles cada divendres, sopant amb una colla d’amics des de fa anys, ahir estava tova. Se li veia d’una hora lluny que no les tenia totes i estava apagada, ella que és unes castanyoles. A mitja veu m’ho va confessar: se li havia mort “la nina”, una gossa amb qui convisqué quasi disset anys. He observat en diverses ocasions que, en circumstàncies semblants, les persones procuren que no se’ls noti massa la pena que senten perquè tenen por que se’n mofin. I és que els sentiments que s’entortolliguen entre les persones i els seus animals de companyia només els pot entendre algú que tingui experiència. Com se li pot explicar a qui mai ha tingut per company un gos o un gat que als gossos, sobretot, només els hi falta parlar? Es perillós esplaiar-se massa sobre una matèria tan delicada, perquè a segons qui se li poden acudir conclusions equivocades o, simplement, petar-se de riure.

            Com s’ho prendrà una persona seria si algú li confessa que el seu confident és un gos? En sentit figurat es diu que si les parets parlessin, quants secrets íntims no s’airejarien? Però les parets ni tenen ulls ni paren l’orella, tampoc ningú s’entreté parlant-hi. En canvi, no es poden comptar amb els dits de la mà els gossos i gats a qui els seus propietaris maregen amb confidències. En el fons, els amos es refien que l’animal no els trairà com les persones, i cap en dubta que entenen allò que els expliquen. El cert és que els gossos endevinen l’estat d’ànim dels seus amos només amb l’olor corporal i, a la seva manera, miren de donar-los suport en el trasbals. I ha una compenetració sentimental entre l’ésser humà i la criatura irracional, que va més enllà de la lògica. Per aquesta raó es fa tan difícil d’entomar quan el veterinari aconsella sacrificar un gos o un gat per vell o per malalt. I es passa un tràngol. La meva amiga tot just ha començat el dol. Però no es pot escampar en veu alta que s’està de dol perquè els que mai han tingut gos o gat se us en fotran, dient que heu perdut la xaveta. És millor, doncs, deixar-ho corre: la veritat és, Montse, que teva “nina” era intel·ligent, agraïda i sempre t’esperava contenta de veure’t encara que fes temps que l’havies deixat sola. I compra’n una altra, que la vida segueix i ella no voldria que estiguessis trista.