La viceconsellera de sanitat de la comunitat de Madrid ha escopit una
pregunta d’aquelles que fan mal d’escoltar: “és just que els malalts crònics escanyin
la sanitat pública?” De mica en mica, a pessics però sense treva, es va
desmuntant una de les potes essencials de l’anomenat “estat del benestar”: la
sanitat pública. I és que amb el pretext de la santa inquisició merkeliana que
predica austeritat, es camuflen mesures de dubtosa eficàcia pràctica per dissuadir
als “beneficiaris” de la seguretat social que no tot pot ser gratis, sobretot
si la despesa és elevada i dura massa. A finals d’any una mica d’amagatotis a
través d’una simple disposició el govern va autoritzar un cartonet de copagament
a disset medicaments apropiats per tractar malalties greus com càncer, hepatitis
C o sida. La majoria d’aquests medicaments són molt cars, alguns valen més de
dos mil euros i per aquesta raó es subministren amb comptagotes després de fer
moltes gestions per aconseguir-ne la dispensa pagant-ne una part. Però el
pitjor de tot és que avui això i demà una altra cosa, un quants ximples murmuren
i bugonen perquè se’ls senti, si la sanitat pública pot permetre’s tractaments
cars per malalts que ja van camí de les tres pedretes.
A ningú no se li escapa
que la situació econòmica exigeix prendre mesures per capejar el temporal, però
quan no es tenen definides les prioritats socials ni quines són les línies
vermelles que no es poden trepitjar, es produeix un conflicte inevitable entre
les raons econòmiques i les raons ètiques, entre si els drets de les persones
han de passar davant de qualsevol altra consideració o s’han de posar a la cua
de les engrunes. El problema, quan es tracta de sanitat, és que cada vegada es
té més la sensació que determinats col·lectius fan nosa perquè costa molt de mantenir
les seves xacres. I és que la cosa ja pinta malament des que al referir-nos a usuaris
de la sanitat pública parlem de “beneficiaris”. Sovint la semàntica juga un
paper més important del que sembla en la discriminació: no és igual “gaudir d’un
benefici” que “tenir un dret”. El malalt crònic, el dependent, el terminal no
s’haurien de sentir com uns mendicants que paren la mà després de contribuir i
cotitzar tota la vida, perquè han adquirit amb escreix el dret a ser tractats com
a mínim amb ètica. I a la viceconsellera madrilenya i als que pensen com ella,
potser que es plantegin estalviar en compres estratègiques i obligades d’armament
o en estructures administratives obsoletes i corcades, enlloc de posar la por
al cos a jubilats, malalts crònics i dependents, fent-los sentir que fan nosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada