diumenge, 12 de maig del 2013

LA BUTLLA DELS MILLET I COMPANYIA


            Suposo que un presumpte delinqüent perd la butlla de la presumpció d’innocència a partir del moment que reconeix amb la boca petita que és culpable, per beneficiar-se de tenir més bon tracte. Sembla una obvietat, però, no us precipiteu! Que en aquest país el boixos fan bitlles i el que semblaria evident a tot arreu, aquí pot acabar deixant-te de pasta de moniato. Per exemple, en plena polèmica,  encetada precisament pel rei, de si tothom és igual davant la justícia ara s’hi ha afegit la mateixa pregunta respecte d’hisenda. Tot plegat perquè al carrer es té la sensació que ni la justícia ni hisenda tracten amb la mateixa severitat que al carterista o al que fa trampa a petita escala per estalviar-se quatre euros d’impostos, al lladre de coll blanc o a l’estafador de milions que, a més a més, se’ls emporta lluny del país. I és que s’ha vist massa sovint, ara i abans, que personatges empaperats com a sospitosos d’haver-se untat no només els dits sinó el braç sencer, la justícia i la hisenda els tolera certes facilitats, per no dir directament tractes de favor, que els hi permetin sortir-se’n del mal tràngol pactant no sé quina mena de reparació calculada fent un generós capmàs per estalviar-se de posar els peus a la garjola. És a dir: que els rumors no desmentits i algunes evidències palpables abonen la percepció que entre els xoriços també hi ha categories.

            De totes maneres, si el plantejament anterior és correcte, no acabo d’entendre que a un lladre confés se li hagi de donar un tracte de favor. Però encara em costa més d’empassar, si el pecat d’haver-se apropiat del que no era seu té l’agreujant – per dir-ho d’alguna manera – de l’escàndol degut a la posició social o política del presumpte imputat. Em penso que hauria de tenir el mateix càstig un pobre desgraciat que roba per vici o per necessitat, que un paio de mira’m i no em toquis. Encara que en teoria tots els xoriços són idèntics, portin sang blava o pixin colònia, a l’hora de la veritat no són tan iguals com els pòtols. Per higiene hauria de ser a l’inrevés quan el presumpte delinqüent enlloc d’un palangana sigui un duc, un banquer o un suposat mecenes a través de fundacions-tapadora, ja que se suposa que qualsevol personatge conegut, precisament per la seva presumpta bona educació rebuda, hauria de donar exemple de comportament cívic i honorable. Per tant, en cas que em preguntin si a un duc, a un banquer, o a un filantrop - i no en senyalo cap, parlo per parlar - se li pot fer un vestit a mida perquè no trepitgi la presó o no en surti gaire matxucat, jo mai canviaré d’opinió: que purguin com tothom i de pressa, perquè serveixi d’escarment, no eternitzant les instruccions ni tolerant descaradament  tots els tripijocs dels advocats de quatre estrelles als quals, tot i haver-se declarat insolvents els seus clients, miraculosament d’alguna butxaca surten les misses per pagar les provisions de fons que els hi endinyen aprofitant-se que l’Ebre passa per Saragossa .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada