SOBRE ELS CÀRRECS DE CONFIANÇA
Costa de creure, però
encara hi ha persones que tenen una visió romàntica de la política i t’engeguen
els gossos quan els hi senyales uns quants femers. Ara que el xarop “austeritat”
s’ha posat de moda i alguns polítics s’hi renten la boca cada vespre per treure’s
el regust de retallada, potser sigui el millor moment per parlar dels càrrecs de confiança
que conviuen amb funcionaris de carrera i que, a diferència d’aquests que tenen
feina assegurada fins que es morin, la rectoria d’aquells s’acaba quan el padrí
polític se n’ha d’anar amb els patracols cap a una altra banda. Tot i que jo no
sóc dels que vaig amb el lliri a la mà, he de confessar que em vaig quedar
parat de l’organigrama de càrrecs de confiança que tenen la menjadora en una de
les nostres Diputacions: cap de gabinet de presidència, adjunt al cap de
gabinet de presidència, comissionat de presidència, cap de comunicació,
assessor de medi ambient, coordinador aeroportuari i transport aeri i un
coordinador per cada grup polític... Això representa, per dir-ho sense embuts,
que quan parlem d’administració pública no hem de comptar només amb els càrrecs
electes i els funcionaris de carrera, sinó que s’han d’incloure també els
càrrecs de confiança que el president, conseller o alcalde de torn es busca
entre la seva colla perquè pugui estar tranquil que ningú li farà el llit.
Quan el president Mas
va assumir el govern de la
Generalitat va acordar reduir en un 40% el nombre d’assessors
i càrrecs polítics: en números rodons, dels 218 del tripartit va indultar-ne 130.
No dic ni si em sembla bé o no, només em pregunto, en la meva supina ignorància
de com es trafiquen aquestes qüestions, si els 130 que queden són realment imprescindibles
o la seva responsabilitat la podria assumir tant o més bé qualsevol funcionari ja
en plantilla. Quan es va anunciar aquesta “retallada” estètica el conseller
Homs la va vendre com un estalvi “notable”. Ja sé que m’exposo a que em titllin
de demagog, però no em puc estar de preguntar-me quantes ajudes a la dependència
no s’haguessin tingut de suprimir si l’escabetxinada de càrrecs de confiança i
assessors polítics hagués estat total i sense contemplacions? I no només a la Generalitat , sinó a Diputacions,
ajuntaments i empreses públiques. A la meva manera de veure, mantenir-los és
una vergonya a més a més d’un greuge comparatiu que mentre un jubilat o un parat
que es busqui la vida per complementar la pensió miserable està mal vist, bastants
d’aquests assessors i càrrecs de confiança tenen ingressos professionals a
banda dels oficials. Potser, doncs, que quan es justifiquin més retallades a
metges, mestres o bombers, per posar un exemple, es garbelli una mica millor el
blat de la palla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada