ELS PRESSUPOSTOS DE LA VERGONYA
Després de fer tots els
papers de l’auca per aconseguir que el govern central ens flexibilitzi
l’objectiu de dèficit, al final la Generalitat ha hagut de passar per l’adreçador de
prorrogar els pressupostos de l’any passat. Això vol dir que es mantindran
totes les privacions i sacrificis a la ciutadania i, a més a més, ens espera una
segona tongada de purgants per tal de fer quadrar un balanç impossible. Per
tant, penso que aquesta no és una decisió encertada per a un país que ja treu
el fetge per la boca i en el qual una part molt considerable de la població està
a punt de viure de caritat. Em pregunto què passaria si enlloc d’estar tant obsessionats
pel dèficit féssim mans i mànigues per exigir que se’ns retorni la part que ens
correspon dels impostos retinguts a la brava en funció del dret de cuixa al qual
mai han renunciat els senyors feudals de Madrid quan es tracta de Catalunya. I és
que la qüestió no és com domesticar el dèficit sinó com estroncar l’espoli, ja
que la partida del dèficit, per molt que ens hi esforcem i per molt hàbils que siguem
fent jocs de mans, jugant amb les cartes marcades no hi tenim res a fer i mai l’eixugarem.
El país no està en
condicions de suportar una nova xurriacada i si la classe política no es deixa
de romanços i s’arremanga, ensenyant tots junts les dents de veritat a tots
aquells que de l’Ebre cap avall es passen el dia bescantant-nos, el carrer
s’embotirà cada vegada més de marees de gent indignada perquè està a la quinta
pregunta. Plantejar un tancament de caixes, suposo que molta gent de l’establishment
ho trobaria una radicalitat forassenyada, malgrat potser sigui l’única mesura
que si tothom – polítics i societat civil – la recolzessin sense fer-se el
tiquis-miquis, preocuparia seriosament a les esfinxs del passeig de la Castellana. Em
sembla que si no es fa quelcom que eviti el progressiu desmantellament de tots
els factors de creixement econòmic i de la cota de benestar social que ens havíem
guanyat a pols, aquesta tossuda resistència
dels polítics a empènyer plegats el mateix carro pot acabar fent perdre
la paciència als ciutadans disposats a fer net d’una vegada. Amb uns pressupostos
de vergonya, no es va enlloc més que a convertint-nos en més pobres que ahir
allunant-nos de la sortida del túnel, ja que el dèficit inflat pels abusius interessos
d’usura que s’han de pagar pels préstecs de la banca i del propi govern central,
no el redreçarem mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada