S’escriu i se’n parla
tant de d’independència i de sobiranisme que al final, a còpia de garbellar
opinions per tots els gustos, es corre el perill de convertir el que hauria de
ser una ruta neta de pols i de palla en una aventura farcida de trencacolls,
incerteses i desercions. Potser, doncs, ha arribat l’hora d’asseure’ns un
moment a repassar el full de ruta per aclarir les idees, tants als de dintre
com als de fora, per tal de no convertir aquesta peregrinació esperançada cap a
la llibertat en un viacrucis feixuc que acabi al calvari.
Primera estació:
DECIDIR. No n’hi ha prou amb que sembli que hi ha una majoria de ciutadans de
Catalunya a favor de la sobirania; aquesta percepció nassal s’ha de referendar clarament
a les urnes. Ara per ara, el que tenim és la referència d’una manifestació
colossal recolzant el sobiranisme i una majoria parlamentària suficient i
legítima que ha declarat la seva voluntat de treballar per aconseguir, en el
termini de temps més curt possible, la capacitat de decidir com a poble no
sotmès, com volem administrar en el futur les lleis i els recursos. Però perquè el resultat de la
consulta sigui creïble no s’ha d’anar a cremadent i la pregunta que es formuli
ha de recollir, sense complexos, les opcions clares que hi ha damunt la taula, perquè
ningú pugui dir que se’l va portar a vendre o que se’l va cridar a decidir
sobre allò que ja estava decidit. Actuant d’aquesta manera, cap tribunal democràtic
pot posar pals a la roda, ja que per dret natural a un poble disposat a decidir
el seu futur no se li pot tapar la boca, tant si està a favor del sí com si es
decanta pel no.
Segona estació:
PROGRAMAR. Mentre la formula de la consulta s’acaba de negociar, ni el govern
ni la majoria parlamentaria sobiranista que li dona suport es poden estar
plegats de mans esperant a els resultats per moure fitxa. A ningú li deu passar
pel cap que els promotors d’exercir el dret a decidir han de mantenir-se ideològicament
neutrals, una cosa diferent és en quan a la logística que ha de ser una asèpsia
indiscutible. Ara bé, no perdem de vista que la consulta és per carregar-se de
raó, però ja han d’estar treballant a marxes forçades els que estan convençuts
que l’estat propi és l’única solució possible per sortir de l’atzucac en que
estem, començant-t’hi a dissenyar els fonaments i l’edifici complert perquè
l’endemà de la consulta, si resulta guanyadora la seva opció, no els agafi amb
els pixats al ventre i per culpa d’haver d’improvisar sobre la marxa, el
projecte se’n vagi en orris com a conseqüència del caos que generi la manca de
previsió. Per tant, no s’han de tenir dubtes que treballar obertament en aquest
sentit, si pot ser sense fer massa soroll però sense decantar-se-la, és ben legítim
i, tampoc, cap tribunal pot dir el contrari ni carregar-se cap comissió de
treball. I si ho fa, sempre queda la desobediència civil i pacífica. Perquè el
dret natural també justifica que les sentències manifestament injustes es
recorrin i es qüestionin.
Tercera estació:
ADMINISTRAR LA VICTÒRIA. Si l’opció sobiranista guanya, la majoria
parlamentaria que la recolza hauria d’estar mentalitzada des d’ara mateix per
“administrar” la victòria, no per “executar-la”, perquè en qüestions tan
delicades com la convivència la semàntica també juga un paper important i, a
vegades, als polítics se’ls hi escalfa massa la boca.
En definitiva: reeixir en el propòsit de convertir
Catalunya en estat propi és qüestió de voluntat i constància però, sobretot, de
creure-nos-ho, perquè qui no es creu que és possible tocar la lluna d’un cop de
pedra, mai arribarà gaire lluny. I referir-me a la fe no és cap bajanada, després
que l’Oriol Junqueras ha arengat la parròquia amb la cita bíblica d’estimar-nos
els uns als altres. No sé si estimant al pròxim arribarem a algun lloc, però si
no perdem la fe ni els papers pel camí, segur que si.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada