QUANT COSTEN LES TOSSUDERIES DELS MINISTRES WERTS?

Em sembla que a la reforma de l’educació es va aprovar divendres passat li donem massa importància, tenint en compte que durarà de Nadal a sant Esteve i que dintre d’uns anys ningú se’n recordarà del pobre titella que la va parir, si no és com exemple nefast de la incompetència i sectarisme d’un intel·lectual de pacotilla que el PP va trobar a una botiga de tot a cent i el va fer ministre. Però, malgrat la llei no tingui cap recorregut perquè la tombaran els propers manaires, aquesta rebequeria ens costarà als ciutadans un ull de la cara entre hores i hores perdudes discutint-la enlloc de fer feina productiva, muntanyes de paper i de fotocopies, enrabiades de la comunitat docent per rebatre les bestieses del sapastre ministre del ram... A la meva manera de veure, cap partit, per molta majoria absoluta de que disposi, hauria de reformar  sense ampli consens a favor cap llei fonamental, perquè les lleis no s’han de grapejar ni per caprici ni durant una febrada, sinó que s’han de forjar perquè durin molts anys, mani qui mani el dia de demà. I, sobretot, no es poden tocar quan la iniciativa legislativa té el carrer i la resta de partits en contra.

            Si aquesta regla d’or, la de no moure un dit en matèria legislativa fins no reunir un consens suficient per garantir l’eficàcia de qualsevol llei, fos respectada per tots els parlaments de ben segur la convivència hi sortiria guanyant, però sobretot la productivitat. Els parlaments són productius quan no s’encanten discutint el sexe dels àngels i toquen de peus a terra fent lleis raonables que serveixin als ciutadans per avançar i no per donar voltes a la deriva o, com passa massa sovint, per recular. Si la democràcia es basa en governar des del poble per al poble, no haurien d’arribar al parlament projectes de llei que no siguin per millorar la qualitat de vida de les persones. ¿Quantes vegades el rerefons d’una llei no amaga interessos tèrbols, pura revenja política o l’ànsia narcisista de protagonisme d’algun il·luminat? En una època que es valora tant l’austeritat i la bona administració, com és pot permetre que cap ministre faci perdre el temps del personal amb bajanades ideològiques i sectàries, quan hi ha tants de melics urgents per lligar i per estalviar patiments a les persones?