EN EL DIA DE LA MARE

            Com en tants de casos de la vida quotidiana, també pel que fa a la figura retòrica de la mare, la dictadura del consumisme juga amb els sentiments més purs per treure’n benefici. Aquest invent del “dia de...” quan es podien comptar amb els dits de les mans feien gràcia i tot, avui en dia degut a l’abús d’aquests recursos de màrqueting per fer calaix, pràcticament no es dóna abast a recuperar-te d’un que ja te n’espera una altra: ahir va ser la rosa de l’amor i avui és la mare, el pretext. La qüestió es vendre en un marc ensucrat de flors i violes, enmig d’un món feliç que no sempre es correspon amb la realitat. Ja es fotut tot plegat, però en alguns casos, com al referir-nos a les mares, molt més. La imatge de la mare, independent de la relació que s’hi hagi tingut en vida, sempre es porta al pensament i aquesta emoció difícilment canviarà. Si que pot començar a ser un dilema per algunes criatures resoldre amb equanimitat un problema que pot semblar una tonteria però què es porta l’oli, i que anirà més: a quina faig l’obsequi el dia de la mare, a la que em va parir de veritat o a la dona amb qui s’ha tornat a casar el pare, que viu amb nosaltres i que tampoc em cau malament?

            No és cap frivolitat especular que dintre d’uns anys aquella frase de que “de mare només n’hi ha una” pot haver perdut tot el seu carisma i que hi hagi vàries “mares”. Posats en aquesta tessitura, si proliferen els matrimonis gais i les adopcions, quina de les dues mitges taronges rebrà en un dia com avui el regal? Ara bé, en aquesta reflexió d’avui voldria centrar-me no en les mares del clixé standard que embolcalla “el dia de...” sinó en aquelles altres mares que estan lligades de per vida a fills discapacitats, a les que conviuen cagades de por amb fills adolescents enganxats a la droga, amb les que reben maltractes o vexacions i se’ls empassen en silenci perquè mai denunciaran un fill, a les que vetllen a la capçalera de fills engrapats per un càncer infantil, a les que cada matinada de festiu esperen despertes que la clau giri a la porta d’entrada, a les que no saben com fer-s’ho perquè els fills no passin gana o no s’adonin que els pares han caigut de l’abundància a la misèria i que s’han d’estar de moltes coses que ahir eren normals... Totes aquestes mares i moltes més que no he citat els hi tocaria doble ració de petons i d’afecte. I no totes ho aconseguiran perquè no és a elles en qui els promotors “del dia de...” pensen: les mares que no fan bullir l’olla del consumisme no compten en aquest món virtual de depredadors. Però són les que fan rutllar el món de veritat.