Follow by Email

dimecres, 29 de maig de 2013

LES PENSIONS EN TEMPS DE DESCOMPTE

            Quant fa que es parla de la fragilitat del sistema de pensions i què s’ha fet de pràctic per posar-hi remei? Res de res, llevat de generar muntanyes d’informes i de convertir-lo en tema recurrent de les tertúlies on suposats experts encolomaven a una audiència bocabadada les seves miraculoses i sovint contradictòries receptes. Tampoc en el marc del Pacte de Toledo s’ha fet un sol debat a fons i posat damunt la taula propostes concretes de resolució, sinó que les decisions polítiques s’han ajornat tant com s’ha pogut per falta de coratge i de responsabilitat. Quan cada vegada quedava més en evidencia que entre el sistema públic de pensions i, per exemple, l’enganyifa del Fòrum Filatèlic hi havien semblances perilloses, ja que tots dos sistemes es basen en la fórmula piramidal de finançament, no s’ha agafat el toro per les banyes i capgirat la tendència al col·lapse. Només ara que el xap es veu a venir de forma imminent, quan s’està ja en temps de descompte, els polítics es treuen la son de les orelles pretenent resoldre d’una esgarrapada un trencaclosques que no es pot desentortolligar bufant i fent ampolles.

            Quan es deixen els deures pel temps de descompte vol dir que durant el partit s’ha estat fent el manta. En temps de descompte tot són presses, corredisses i atacs d’histèria, perquè cada atzucac necessita el seu temps i anant a contrarellotge no es fa gaire res de bo, sobretot quan allò que es té entre mans és una matèria tan sensible i delicada com els ingressos dels jubilats. Ja se’n comença a estar tip que determinats mots es barregin i es manipulin, congriant com qui no vol la cosa una associació d’idees perversa i subliminal: pensions, subvencions, solidaritat. Que quedi clar que una pensió contributiva no és cap subvenció ni un producte de la solidaritat: els jubilats han suat la paga durant un grapat d’anys a base de contribucions obligatòries superiors al 25% del salari. Per tant, el dret a seguir cobrant la paga de jubilació en les condicions pactades és una qüestió d’Estat, no una arbitrarietat en mans dels polítics de torn. La reforma del sistema fa almenys deu anys que s’hauria d’haver entomat seriosament si tinguéssim una classe política i sindical responsable, però la seva deixadesa, narcisisme i passotisme davant assumptes que cremaven els dits és la causa de no haver fet el que calia quan s’hi estava a temps obligant ara al cirurgià a tallar el peu del malalt per evitar que se li gangreni la cama. Quan aquests gestors i polítics impresentables surtin a explicar amb cara de circumstàncies que no hi ha més remei que recórrer al bisturí i els sindicats panxacontents posin el crit al cel, potser que els hi diguem d’una vegada que els moqui sa tia.          

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada