dijous, 9 de maig del 2013

QUE NO PRENGUEM MAL


            Si no parem, uns de confondre els desitjos amb les realitats i els altres de ser més tossuts que una banya de marrà, no crec que ens en sortim sense prendre mal. Mentre el banc d’aliments està escurat i cada dia a més gent se li fa més difícil arribar a fi de mes i covar una esperança en el demà, la classe política com si no fos d’aquest món perd el temps en debats eixorcs de contingut pràctic i productiu i farcit de solucions inútils o inaplicables. I en les tertúlies alimentades per la ràdio i la televisió, com a parlaments de paper que donen audiència i beneficis a les cadenes, hi desfilen tot un reguitzell de personatges exòtics que es veuen capaços de ficar cullerada en qualsevol tema que es deixi sobre la taula esbudellant-los cadascú des d’una perspectiva diferent i a vegades sorprenent. Entre els uns i els altres queda clar no només que tants de caps tants de barrets, cosa que sabíem, sinó que la majoria dels que més criden tenen el cul llogat i ensenyen el llautó. I d’aquesta manera no anem enlloc perquè, per començar, ni es tenen clares les prioritats del país ni es vol arribar a acords perquè sembla que fa bullir l’olla millor la picabaralla que no pas el respecte, almenys intel·lectual, per les opinions dels altres i en més d’una ocasió qui fa les propostes més assenyades, tant al parlaments de veritat com als de fireta és qui rep més patacades i desdenys.

            Quan un país es dessagna, el que no es pot fer és donar-li aspirines, prendre-li la pressió, posar-li cataplasmes o fer-li fregues. El que s’ha de fer es parar l’hemorràgia de seguida, això ho sap fins i tot un analfabet. Però, en canvi, el saberut director de l’hospital no sap ni com fer un torniquet i recomana  paciència que es barata als que estan amb un peu a l’altra barri o els hi recepta una lavativa més forta, mentre la resta d’eminències mèdiques el critica i el bescanta per darrera però no mou un dit per destituir-lo o inhabilitar-lo, conformant-se penjant a la cartellera pública propaganda de les seves panacees, totes contradictòries, per poder dir quan el malalt s’escoli: “jo ja ho vaig dir!” A la meva manera de veure, en un país on la prioritat immediata es procurar que tothom es guanyi la vida, si pot ser suant la cansalada i no a l’empara del subsidi o beneficiant-se d’una rectoria, que els rics no s’emportin els diners a pasturar a fora, que la justícia sigui exemplarment ràpida i igual per a tothom (què és això d’ajornar set mesos el primer judici del cas Palau, perquè un advocat té l’agenda plena?), que als jubilats no se’ls estafi i se’ls robi després de cotitzar tota una vida i que l’accés a una sanitat de qualitat no estigui condicionat pels diners, prendre’m mal. Quan els carrers van plens de sentit comú i qui hauria d’escoltar els clams indignats li rellisca el que diguin, perquè la raó només la té ell, estem ben apanyats.                

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada