Mal de molts consol de
tontos. Ahir a Paris varen tirar-se al carrer un quants grapats d’activistes de
dreta en contra del matrimoni gai, segons els gendarmes eren 150 mil
manifestants mentre que els organitzadors del picnic patriòtic – la dreta no
reivindica, “fa pàtria”- arrodonien la xifra fins al milió. Entre una i altra versió
hi ballen 850 mil francesos que per molt escanyolits que siguin fan una bona
llevada. Deixo per un altre dia que estigui de filis reflexionar sobre els motius
i continguts de la moguda; avui com que és dilluns i estem una mica endormiscats
per trascolar qüestions serioses i feixugues em quedo amb les dades de participació
perquè, de fet, em treuen un pes de sobre: descobreixo que no som els únics europeus
que suspenem les matemàtiques. Vés per on els llestos dels francesos encara van
més perduts que nosaltres en això de comptabilitzar indignats. O potser no? Qui
sap si aquestes notòries i escandaloses diferències entre els resultats que
donen uns i altres no són fruit d’aplicar a l’inrevés la mateixa vara de
mesurar?
Estic pensant si no
serà que a tots els cossos policials els ensenyen a dividir per dos o per tres
la gent que ocupa carrers o places en un moment donat, mentre que els
organitzadors de mobilitzacions, siguin de dreta o d’esquerra, saben que a
l’hora de valorar el suport popular a la convocatòria s’ha de multiplicar per
quatre o per cinc l’estimació aproximada de participants. Malgrat algú pensi
una altra cosa, no hi ha malicia en cap dels dos anàlisi: la policia ha de procurar
treure ferro a les protestes i els promotors necessiten fer bullir l’olla. Ni
s’ho plantegen que estan ensarronant. Crec que ja compten amb que tothom sap de
què va la cosa. El problema és que hi ha una colla de gent de bona be que
s’escandalitza quan nota en el recompte diferències tan inexplicables que li
fan perdre la virginitat, començant a dubtar i posar en quarantena cada paraula.
De petits ens deien que amb els números no es poden fer trampes perquè dos més
dos sempre seran quatre, però el dia a dia ensenya a donar-se per la pell i
acceptar amb resignació que hom no es pots refiar gairebé ni de la camisa que
porta des que els números no quadren i les paraules se les emporta el vent. I
com que això passa a tot arreu podem estar tranquils, encara que estem ben arreglats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada