DEIXAR-SE ESTIMAR, LA CORRUPCIÓ LIGHT

            L’alcalde d’un poblet del Bages, Navarcles, en el darrer ple municipal ha fet una confessió que m’ha deixat bocabadat, no perquè ignorés que aquestes coses passen sinó perquè l’alcalde, l’historiador, professor i amic Llorenç Ferrer, no podia explicar millor aquesta modalitat de corrupció a la qual, si repasseu el meu  blog, m’hi he referit dotzenes de vegades com “deixar-se estimar”. Va remuntar-se l’alcalde a uns fets de l’any 1994, quan ell era regidor i el municipi passava pel mal tràngol d’uns aiguats que van fer molt de mal. Per refer les infraestructures malmeses es necessitaven molts de diners públics i l’aixeta no s’obria si un enginyer de l’Agència Catalana de l’Aigua no hi donava el vist-i-plau, com es diu col·loquialment: “si no posava la mosca als papers”. L’alcalde va fer memòria que algú els va advertir que l’enginyer engegava a migdia, al voltant de l’hora de dinar perquè el convidessin i pel que explica l’alcalde, el sòmines “no s’estava de res”, reconeixent que posar “la mosca” va costar-los factures que feien feredat, al millor restaurant de la contrada. I va rematar el seu relat amb un brindis al pragmatisme: “llavors vaig prendre plena consciència que, malgrat vulguis gestionar amb ètica, de vegades cal fer coses pel bé comú que no faries pas en l’àmbit particular”.

            No us esgarrifeu: la confessió de l’alcalde no fa res més que palesar les corrupteles que sempre han envoltat les relacions entre els administrats - conscients que per desencallar expedients s’han d’untar xarneres -  i els administradors, que s’hi posen bé perquè els estimin. És veritat que només es tracta de “detalls”, però no s’ha de tenir un màster per entendre que “les mosques” es posen amb més alegria si hi ha petites motivacions. El corrupte que només es deixa estimar no rep comissions ni compensacions, que és massa lleig, es conforma amb una caixa de puros, un bon àpat, una panera... Els bitllets no solen formar part del repertori de “motivacions”, si bé algú recordarà que en temps reculats de postguerra per aconseguir el “cupo” de fuel calia deixar discretament damunt el taulell una revista o un diari amb uns quants bitllets intercalats entre les pàgines. Gairebé més que de suborns es tractava de “cortesies”. El que passa és que qui fa un cove fa un cistell i com el porro de tant en quant, en el cas de la droga, deixar-se estimar encara que només sigui una micona també deixa seqüeles i causa addicció. I el mes fumut de la qüestió és que costa discernir, en aquests casos, on acaba el simple detall d’agraïment i comença a teixir-se la tela d’aranya de la corrupció. Deixar-se estimar causa la dependència d’estar sempre en deute amb algú. I d’això es valen els corruptors. Perquè s’ha de ser molt ingenu per pensar que els regals no tenen contrapartida. Desenganyeu-vos, poca gent fa res per res; però n’hi ha, i aquesta és l’esperança que ens queda: que almenys de l’honradesa no se’n perdi la llavor.