Follow by Email

dijous, 28 de febrer de 2013

TONI CANTÓ, UN DIPUTAT DESINFORMAT


Les intervencions desafortunades del comediant Toni Cantó, des que li han regalat un escó al Congrés dels Diputats, m’han fet dubtar, a l’hora de titular aquesta reflexió, entre “desinformat” o “pallasso”, i si m’he decantat pel primer qualificatiu ha estat per respecte als pallassos, que és un dels oficis més nobles. El senyor Cantó vol imitar l’histrionisme de la seva cap de files, la Rosa Diez, però no li arriba a la sola de la sabata, perquè almenys aquella senyora és una mica llegida i, encara que sigui a cops de punxó, sol dir veritats com temples fotent-les pel broc gros, malgrat sigui més amb intenció d’escantonar que de construir. En canvi, el seu aprenent s’ha especialitzat en dir poca-soltades. Només voldria saber si les engega per emprenyar o per ignorància; ja que si fos per tocar el botet amb tota la intenció, substitueixo el “desinformat” directament per “cretí”.

De totes les bajanades que ha dit el darrer any aquest comediant fracassat, destaca la que fa referència a la violència de gènere i, més concretament, a la seva apreciació negativa sobre la sinceritat de les denúncies de les dones que diuen que són víctimes de maltractes domèstics. Si abans d’obrir la boca s’hagués informat millor no hagués pixat fora de test, però quan després de desqualificar per falses més de la meitat de les denúncies per maltractes, hauria de retractar-se i demanar perdó; però, enlloc de tenir aquest acte de dignitat, prefereix fer mutis per darrera les bambolines. Amb segons quines coses no s’hi pot jugar, per molt diputat que un sigui. I una d’elles és la violència de gènere, amb l’agreujant que, en contra de les seves manifestacions, la realitat és que una quantitat important de maltractaments i vexacions no es denuncien i es queden tancades de portes en dintre de les cases. Per tant, minimitzar aquesta lacra social emparant-se en la immunitat de representant del poble, no ajuda gens al poble i, per dignitat, la Cambra no hauria de permetre que un seu membre menteixi descaradament en una qüestió tan sensible. I el que m’estranya més es que una política de raça, tan estricta i justiciera com la seva cap de files, no l’hagi reprovat públicament. A final hauré de creure que és cert allò de que “Dios los cria, y ellos se juntan”     

dimecres, 27 de febrer de 2013

PINTEN BASTOS


            Quan hi ha tantes alarmes d’incendi disparades, els que ens haurien de treure les castanyes del foc no poden perdre el temps amb ximpleries. Ja fa massa temps que dura aquesta cantarella de retallar o congelar sous als funcionaris i als que no en són, prestacions socials als ciutadans en general, i de deixar que tanquin o fugin empreses, per fallida o per deslocalització. Se suposa que un govern com cal hauria de servir per trobar solucions més imaginatives per capejar el temporal que tirar per la borda el llast o abandonar la tripulació a la deriva no com a últim, sinó com a únic recurs. De fer anar les tisores tothom en sap sense tenir cap màster, per això el que se li demana al govern és que s’empesqui com crear ocupació productiva perquè la gent pugui guanyar-se la vida, desencallant la roda del consum familiar i industrial, i tants projectes d’obra pública aturats per manca de finançament. Projectes que, a part de crear llocs de treball, són imprescindible per ser més competitius en infraestructures de tota mena, un valor afegit que motivaria de ben segur importants empreses foranes a “descol·locar-se” cap a casa nostra.

            Ja sabem que el repte és difícil i que no es pot donar la volta al mitjó de la nit al dia, però és que del que plora la criatura és que des que ha començat aquest sarau dóna la sensació que els polítics del que convé no tenen temps ni ganes de parlar-ne amb serio entre tots, perquè prefereixen dedicar-se a pentinar el gat, a confabular els uns contra els altres o a tirar-se directament els plats pel cap. I els governs, enlloc d’estimular l’aportació d’idees constructives vinguin d’on vinguin per entre tots trobar el desllorigador, semblen donar prioritat a marejar la perdiu fent i desfent, bescantant els uns dels altres com criatures de pati d’escola, omplint-se la boca de què s’hauria de fer sense especificar mai exactament en què consisteix aquest remei miraculós que proposen. Però el que sap més greu és que enlloc de parar-se a escoltar els retrets del poble que els ha posat als llocs de privilegi des d’on pontifiquen, el foragiten i l’emmordassen convençuts que el poble no són els col·lectius que s’esgargamellen per carrers i places, sinó ells: els elegits, els ungits per les urnes, o alguns potser inclús pensen que “per la gràcia de Déu” i tot.   

dimarts, 26 de febrer de 2013

I SI NO FOS CAVALL?


            Cada dia es va incrementant el repertori de menjar precuinat quin ingredient principal hauria de ser la carn d’origen boví i resulta que hi ha barrejada carn de cavall. Aquesta diguem-ne irregularitat afecta cada dia que passa a més marques conegudes i prestigioses, que retiren cuita-corrents de les prestatgeries dels mercats el gènere que, en principi, oficialment considerat només “mal etiquetat”, per treure-li importància al frau. Catalunya és una de les primeres comunitats que es va penjar la medalla de tenir controlats els productes alimentaris, i les autoritats sanitàries han repetit per activa i per passiva que el consumidor no tenia de patir per res, perquè la carn de cavall és si fa o no fa més saludable que la de vaca i que tot l’enrenou venia per un error en l’etiquetatge. Inclús varen peregrinar per varis estudis de televisió i radio alguns propagandistes de com n’és de bona aquesta carn, deixant de banda els perjudicis dels llepafils, i que el seu cost era similar al de la vedella. Aleshores, com s’explica que no pari d’aparèixer cavall on només s’hi hauria de trobar vaca? I si no fos carn de cavall?

            Mireu, jo sí que n’he menjat de carn de cavall. Gairebé durant deu anys tres vegades per setmana em cruspia un bon entrecot del poltre que a Figueres venia la carnisseria Nierga, quina propietària, la Pilar, era una excel·lent poetessa. La carn de poltre mai va portar clembuterol ni altres porqueries com la de vaca, i al poltre mai se’l sotmet a un procés d’engreix intensiu com el vedell, sinó que pastura per la muntanya al costat de l’euga que l’ha parit. Per aquesta raó, em sembla que la carn de poltre es pagava igual o una mica més cara fins i tot que la de vaca. Si això és tal com ho explico, ¿quin interès pot tenir un fabricant de precuinats en barrejar carn de cavall amb la de vaca? Abaratir els costos, sembla que no. L’única explicació lògica, doncs, seria que no fos carn de poltre la que s’hi barreja, sinó de cavall atrotinat i vell o, potser, de mula. Actualment el mercat està saturat de cavalls que no es poden mantenir, que no pasturen a la muntanya i que s’alimenten com poden. Voleu dir que les analítiques d’aquesta carn okupa dels precuinats de vaca s’han fet correctament? Perquè encara que la gallina vella diuen que fa bon caldo, enlloc queda escrit que la carn d’un cavall en la tercera edat es pugui comparar amb la carn tendre i saludable d’un poltre. Ambdues serien d’equí, però vaja quina presa de pèl!   

dilluns, 25 de febrer de 2013

TRANSPARÈNCIA EN LES PENSIONS


            Fins fa quatre dies asseguraven la majoria d’entesos que l’envelliment constant de la població faria insostenible la “generositat” dels programes de pensions si no s’hi posava remei, ja que pel que fa a les contributives es preveia, matemàticament, un considerable dèficit pressupostari per la pèrdua massiva de cotitzants. D’aquí varen venir les tímides mesures, degut a la impopularitat, aplicades en els països del sud més tocats per la crisi, en el sentit de retardar l’edat legal d’accés a la jubilació o de retallar amb mesquinesa les pensions vigents. De fet, amb Espanya al capdavant, aquestes decisions varen ser tan poc raonables i buides de sentit comú, que es podrien considerar més aviat un maquillatge per fer callar el corcó de la senyora Merkel, que no pas exponents de la ferma voluntat de garantir el dret del treballador a percebre en el moment de la jubilació la pensió per la qual hagi cotitzat religiosament tota una vida laboral, lluny de la perversa utopia d’entestar-se en fer possible un benestar universal idíl·lic, per damunt de les possibilitats reals del país.

            Des de l’aparició l’any 1966 d’un informe de l’economista H. Aaron, titulat “la paradoxa de la Seguretat Social”, es va començar a debatre entre els països més progressistes del nord d’Europa l’optimització social dels sistemes de pensions, al adonar-se que el sistema clàssic de repartiment estava tan esgotat que provocaria un desequilibri patrimonial creixent, en cas de no definir tocant de peus a terra, un nou model mixt assenyat i sostenible. En canvi, aquí els governants varen preferir “tirar milles” per a no perdre els vots que els hi asseguressin la menjadora d’avui. La covardia dels polítics per a no perdre quotes de popularitat fent el que toca fer quan toca fer-ho, és de jutjat de guàrdia, i en el cas de les pensions més; ja que Espanya serà dintre de quaranta anys l’estat d’Europa amb una població més envellida per metre quadrat i alguna decisió amb sentit comú es deu haver de prendre perquè els pensionistes de demà no hagin d’anar a cobrar la pensió a cal mestre armer. Però el que fa vessar el got de la paciència és que, a més de no prendre mesures per garantir l’increment de cotitzants indispensable per equilibrar el sistema, no aclareixin ipso facto rumors cada vegada més insistents sobre la mala gestió del fons de reserva. Si en qualsevol àmbit de l’administració pública la transparència és indispensable, en el tema de les pensions és sagrada i, deixant de banda les declaracions de cara a la galeria i per consum intern, cal que es desmenteixin certs titulars de la premsa estrangera, que posen en qüestió l’ús que se n’està fent del fons de reserva de les pensions contributives.   

diumenge, 24 de febrer de 2013

LA MAREA PUJA


            Des de fa uns dies la marea puja sota els efectes de la mala lluna que, també des de fa dies, s’ha instal·lat al nostre firmament polític; però, com que puja i recula pacíficament, els vigilants de la platja no semblen massa preocupats ja que, a part, de vigilar els fluxos de prop per intervenir en cas de necessitat, la marea aparentment no els treu el son ja que continuen jugant a nyaus o fent escapades a la neu, perquè ells no viuen pendents de la lluna i no fan cas dels quatre llenguts catastrofistes que avisen que potser aquestes marees no són tan previsibles com es pensen i que poden ser avisos de que es prepara un gran tsunami. Un amic meu em deia ahir, observant que el fenomen de la marea cada vegada s’estén a més territori: “diguem poruc si vos, però m’agradaria que els vigilants de la platja m’asseguressin que ja ho tenen tot apamat i calculat, per si de cas en passa una de grossa”. Home, li vaig contestar, m’estimaria més saber que estudien perquè es formen les marees i que fan quelcom pràctic per desactivar-les.

            A la meva manera de veure, la marea que puja i envaeix les places més simbòliques del país no hauria de deixar indiferents ni als polítics ni a les institucions, i posar fil a l’agulla per donar un cop de timó exemplar a la santa patxoca que demostren a l’hora d’agafar el toro per les banyes. Si la veritat absoluta no la té ningú, dispenseu-me que us ho digui, potser ni Déu; no acabo d’entendre que quan tantes veus s’oposen amb arguments diversos i assenyats a reformes que no porten enlloc més que al caos, els governants s’entestin en fer entrar els claus per la cabota. ¿Serà perquè els que haurien de prendre en consideració les mesures alternatives que se’ls hi proposen, ni tan sols tenen la cortesia d’examinar si són possibles? Quan estàs fumut de veritat fas confiança al metge i et prens les potingues que et recepta perquè el refies de la seva experiència i del posat de suficiència amb que et mira; però, si després d’un temps prudencial et trobes cada dia pitjor i quan li demanes explicacions el metge et deixa per ignorant i d’aquella medecina que no et vols prendre perquè et regira l’estómac te’n fa empassar tres tasses, com creus que pot acabar la història? Doncs penseu-hi, perquè és un exemple de com comencen les marees que acaben en tsunamis.  

dissabte, 23 de febrer de 2013

L'HONORABLE BALDIRI ROC - (capítol novè)


9
  Poc abans de fer-se fosc, mestre Mateu es dirigí cap al lloc que en el poblat de Sant Feliu es coneixia com  “la casa de les ànimes”. No feia pas gaire més de trenta anys que, per acord de la majoria de supervivents, es decidí construir un equipament comunitari distint de la galeria principal de l’antiga mina de Can Pasqual, que s’havia fet petit. La casa de les ànimes tenia més de temple, que no pas de parlament, malgrat com a temple era força característic: per començar, no s’hi veia cap imatge, ni símbol religiós.
Les parets estaven totalment despullades i uns bancs rústics, formant varis cercles concèntrics, en constituïen tot el mobiliari. Al bell centre de la nau, sospesa d’un llenyam, una mena de llàntia en forma de gàbia es mantenia encesa nit i dia. Quan no estava ennuvolat, la llàntia brillava reflectint els raigs de sol ixent que penetraven, alternativament, per cadascun dels espiralls oberts a la paret de tramuntana. Quan això succeïa, s’interpretava com a senyal que la presència sobrenatural que protegia el poblat, s’havia arrupit una estona a redós de la llàntia, per reposar-hi en companyia de les ànimes.
La llàntia, doncs, era el màxim referent místic d’aquell lloc on mai s’hi celebrava cap mena de culte ni de cerimònia religiosa: la gent, simplement, hi entrava sempre que volia per asseure’s una estona, meditant o reposant en silenci a la seva empara. També quan s’havien de tractar qüestions empallegoses, que afectaven tota la comunitat, tothom hi acudia amb respecte, refiant-se de la protecció benèfica que es desprenia d’aquell símbol lluminós, per adoptar les decisions més apropiades per tirar endavant.
En la seva condició d’ancià més respectat, mestre Mateu presidia d’un temps ençà totes les assemblees, així com les cerimònies mortuòries, les quals no es feien mai sota el sostre de la casa de les ànimes, sinó a peu de fossar, on els cossos s’enterraven nus, embolcallats de fullam i colgats sota unes quantes palades de terra, sense cap ritual exprés, posant una simple referència personal del difunt, damunt una espartana tomba.
Tampoc no calia res més, doncs es tenia coll avall que les ànimes transmigraven i, per tant, quan una persona finava, les seves despulles deixaven de tenir cap interès material o sentimental: només tocava donar-les-hi sepultura quan més aviat millor, per respecte; però, sobretot, per motius higiènics.
És a dir: se les enterrava sense recança ni escarafalls, ja que les ànimes es consideraven la part més noble de la persona i un cop alliberades de l’embolcall mortal es creia que rondaven pacíficament al voltant de la llàntia, esperant tanda per posseir el cos del primer nadó que naixés. Tothom n’estava tan convençut d’aquesta creença, que quan anaven a la casa de les ànimes, procuraven concentrar-se en el record de llurs avantpassats, segurs que els esperits que vagaven lliures entre aquelles quatre parets, transmetien energia positiva als qui anaven a recollir-s’hi.
  La influència de les ànimes era tan palpable i constant, per a la majoria, que certament, res no hauria tingut sentit sense comptar amb elles. És clar que no tothom pensava de la mateixa manera. De fet, hi havia uns quants discrepants o dissidents, però no per ésser pocs renunciaven a mantenir-se lleials als principis de l’agnosticisme radical que defensaren en Llibert Poll i la seva dona, fins al mateix dia de la seva mort. No obstant això, els objectors no es negaven a assistir ni a participar activament en les assemblees, ja que tal com hem explicat, mai no s’hi oficiava cap mena de plegària ni de litúrgia col·lectiva. Aquella nit, quan mestre Mateu calculà que hi eren tots, alçant-se dret, va explicar el motiu de la reunió:
- Bona nit i bona hora! Us he fet cridar perquè en Quico aquesta tarda ens ha dut notícies un xic alarmants, es miri com es miri. Mentre ell i en Juli estaven treballant, han estat a punt de sorprendre’ls  un grup de desconeguts, que no sabem d’on poden haver sortit.
- Arapla! Que venien en busca de brega, potser? – preguntà en Lluc.
- No t’ho sabria pas assegurar – contestà en Quico-, de fet, nosaltres ens hem esmunyit com hem pogut i no ens hem pas deixat veure, tot i que no hem tingut temps d’endreçar del tot. Sospito, doncs, que poden haver-se adonat que passava alguna cosa estranya; però, si així fos, aquesta sospita també els deu haver desconcertat i, fins i tot, espantat una mica.
- Els heu sentit parlar? – intervingué un altre.
- Amb prou feines – respongué en Juli-; em sembla que més aviat estaven una mica cohibits i a la defensiva.
- No obstant - precisà en Quico -, no vaig entendre res de les poques paraules que es varen creuar entre ells. Però, m’hi jugaria el que vulgueu que no s’assemblava al català, més aviat jo diria que xampurrejaven mots que em sonen una mica, però que adés no sabria dir-te de què. No n’estic segur del tot,  però un dels que més repetien sonava ara com “onli”.
- El que em preocupa – digué mestre Mateu -, és que aquest incident significa que probablement hi han, no gaire lluny d’aquí, més supervivents del daltabaix; si es confirma aquesta hipòtesi, com a mínim s’ha de considerar una novetat preocupant. Fins ara no teníem raons per pensar que més enllà de can Pasqual, algú se n’hagués refet de l’ensulsiada; però, llavors, tampoc no s’entén que aquesta gent hagi tardat tant a donar senyals de vida. On s’havien ficat, i què han fet durant aquests anys?
- Teniu tota la raó –va aprovar l’home que havia parlat abans-, d’ensumar-vos problemes. Aquests mansos, siguin qui siguin, no ens portaran pas res de bo.
- I, doncs, què mos proposeu que fem? –preguntà decidit un xicot que destacava per la seva corpulència. -Suposo que no mos direu pas que hem de quedar-nos plegats de braços com sempre, oi?
- Veiam, Miquel, primer hem de procurar no esverar-nos massa – el calmà mestre Mateu, sabent del peu que calçava l’interpel.lant -. De moment no podem fer altra cosa que esperar a veure-les venir. Estarem a l’aguait i, per tant, no ens agafaran pas amb els pixats al ventre, però, reaccionarem segons com bufi el vent, no convé precipitar-nos ara per ara.
- Doncs no mos sembla encertat aquest capteniment de caguetes. Està molt bé predicar que no mos esvalotem, que tinguem paciència i que entre natros solucionem les picabaralles sense arribar mai a les mans, però ara són figues d’un altre paner – en Miquel, al adonar-se que tothom se l’escoltava amb atenció, s’hi recreà: – En una paraula, natros pensem que mos hem de bellugar de pressa, enlloc de fer-nos l’orni.
- I qui sou vosaltres, si es pot saber? – saltà en Quico, a punt sempre de  rebatre qualsevol retret que esquitxés mestre Mateu.
- Bé que ho saps qui som: el jovent, que no està per tantes collononades i romanços com suara el teu padrí – el reptà en miquel, sense donar-li treva.
- Carat, Miquel, ara sí que l’has dita grossa! – féu en Quico, tot arrambant-se-li, per provocar-lo -, és que jo, i en Juli, i tants d’altres, no som jovent també? Què t’estàs empatollant, camuflant-te sota la capa dels joves? ¿No t’adones que només sou quatre gats mal avinguts els qui tabalegeu sempre el galliner; aprofitant-vos que mestre Mateu és un tros de pa? Si de mi depengués ja se us haurien rebaixat els fums fa temps.
- Prou! – mestre Mateu es va remoure al seu seient, amoïnat –. Veiam si ho entenem d’una vegada per sempre tots plegats: a la casa de les ànimes s’hi ve a expressar cadascú el que pensa en veu alta, lliurement; a ningú l’ha d’ofendre que li portin la contraria. La gràcia de la nostra comunitat ha estat que sempre, després d’escoltar les opinions revelades a cara descoberta, ens hem sabut posar d’acord sobre com havíem de resoldre els problemes, per més complicats que hagin sigut. I no ens ha anat tan malament fins ara, em penso. Per tant, cal que ens mantinguem lleials al mateix tarannà pacífic i assenyat, sense deixar-nos endur per la rauxa o pel rampell d’un moment donat. Hem avançat pas a pas, si voleu; però, no ens ha faltat mai de res. Vivim passablement bé, i no crec que hàgim de canviar de comportament. De manera que us prego que ningú faci cap pas en fals, del que demà se’n pugui penedir. Estar-se quiets, a l’expectativa, no significa renunciar a defensar-nos, però només si cal – estava tan a prop d’en Miquel, que aquest no va gosar plantar-li cara, sinó que va abaixar la vista -. Ens hi tornarem, no en dubtis gens, si ens busquen les pessigolles; però, primer haurem d’assegurar-nos de qui són i què pretenen. Oi que hi esteu d’acord?
  Un murmuri sord d’aprovació va escampar-se per tota la nau, i mestre Mateu retornà al seu seient sense pressa, assaborint la satisfacció de comprovar, una vegada més, que mantenia intacta l’autoritat moral que li atorgava el fet de saber-se cordar les calces tot solet, sense pertànyer a cap de les dues nissagues – els Poll i els Llibre – enfrontades per vés a saber quines gelosies de temps reculats. Després d’un silenci calculat, va continuar:
- Vet-aquí el que farem: una colla escollida a mitges per en Quico i en Miquel pujaran cap al nord, rastrejant el flat dels forasters, intentant descobrir amb peus de plom què està passant; si és que passa res, és clar. Però, no vull que ningú prengui mal exposant-se més del compte. I, sobretot, féu el refotut favor de no acabar barallant-vos entre vosaltres, com us passa sovint darrerament. En cas de desavinença, qui prendrà les decisions, en nom meu, serà en Quico – encarant-se a tots dos, va concloure la seva intervenció després d’una lleugera pausa, que va aprofitar per clavar-li els ulls a un Miquel desconcertat, mirant-se’l de fit a fit: - Me’n puc refiar de vosaltres?          
  En Miquel, per tota resposta, es va decantar cap a en Quico i li va allargar una mà ben estesa, perquè tothom en fos testimoni del seu gest de concòrdia. Mestre Mateu, més relaxat, es tombà cap als que s’asseien darrere seu, tot picant-los l’ullet, com volent dir: - Sempre val més que la sang no arribi al riu.

L'ENGANYIFA DEL TAROT


            La sociologia barata que ofereixen les anomenades línies del tarot penso que mereix que algú hi posi mà, perquè tractant-se d’un negoci més que lucratiu a costa dels incauts que truquen de bona fe un 803 o un 806, en busca de consol, és molt discutible l’ajuda que hi poden trobar parlant amb una veu anònima que no pretén altra cosa que fer-los passar el rato, perquè de cada minut que l’operador/a aconsegueixin que qui ha trucat es mantingui en línia, en depenen les seves mongetes. Deixant de banda un debat més acadèmic sobre la qüestió dels vidents, no és pot pas negar que el negoci que han muntat aquests sociòlegs de pacotilla es basa en extorquir emocionalment persones sovint desesperades, que marquen els fatídics números només perquè tenen necessitat de que algú els escolti. Sentir-se sol és el primer símptoma d’una de les malalties modernes que més s’ha infiltrat en un teixit social deprimit i pessimista. I les línies del tarot ofereixen una orella disposada a escoltar confidències i una veu agradable que ven a preu d’or i a petites dosis, per allargar la moma, el que asseguren que les cartes han endevinat sobre el futur del client.

            A la meva manera de veure, aquesta activitat s’hauria de regular perquè la majoria de la gent que cau en aquest parany no sap que posa les seves intimitats en mans d’uns operadors que només tenen per objectiu fer-se tan necessaris al client que truca que acabin fidelitzant-lo, estimulant la seva dependència. El problema és que l’eixam de gent que atén les trucades no són professionals de la sociologia sinó que sovint el seu nivell d’estudis no passa d’un graduat escolar justet, encara que ells presumeixin d’una llicenciatura en la universitat de la vida, però si s’han enganxat a aquesta feina és per pura necessitat, de manera que es pot donar la paradoxa que l’operador/a estigui més desesperat i desorientat que qui truca. La línia del tarot no és, francament, el telèfon de l’esperança; en primer lloc perquè trucar no surt gratis i, en segon lloc, perquè el principal objectiu de qui atent la trucada es retenir-la quanta més estona millor i, si pot, fer del client un addicte. Ara, de l’estabilitat emocional de qui ha trucat ningú se’n preocupa, malgrat pot quedar malparada. ¿No penseu que valdria la pena de ficar-hi el nas en aquest negoci tan ben muntat i lucratiu per uns quants? Segur que la salut mental de la població ho agrairia, però potser donar-hi una llambregada Hisenda o la inspecció de treball, també sortiria a compte.               

divendres, 22 de febrer de 2013

SÚBDITS O CIUTADANS?


SÚBDITS O CIUTADANS
            El socialista Navarro l’ha vessat demanant l’abdicació del rei Joan Carles en favor del seu fill Felip, volent-nos fer creure que aquesta és la clau de volta per regenerar la vida política d’aquest país, que cada vegada s’assembla més a un circ sense director de pista. Precisament, el numeret que acaba de fer l’ex-alcalde de Terrassa no sembla pas que l’hagués assajat massa; per aquesta raó l’han xiulat els de la seva parròquia i els de l’altre costat de carrer. I és que del que s’hauria de tractar no és si s’ha de retirar o no el monarca, sinó preguntar-nos si com a poble ens estimem més ser súbdits o ciutadans. La diferència entre ambdues definicions depèn de si pensem que l’Estat l’ha d’encapçalar una família que es vagi succeint a si mateixa de pares a fills o una persona a qui el poble li renovi la confiança cada quatre o sis anys a les urnes. Si ens decantem per la primera opció, voldrà dir que ja ens està bé ésser súbdits sota una monarquia. Si, en canvi, ens decantem per la segona opció, voldrà dir que preferim una república i exercir el dret a decidir el nostre màxim representant, com a ciutadans lliures. Us ho he mastegat, perquè no em sortiu amb el ciri trencat que no ho havíeu entès.

            D’aquí ve que no pugui estar d’acord amb el senyor Navarro perquè amb la seva proposta es fa trampa al solitari, ja que implícitament opta per la continuïtat de la monarquia, al limitar-se a exigir la jubilació del rei, per continuar com estàvem sota un nou rei, que té molta vida per davant. Per tant, ja que s’ha posat de peus a la galleda traient del barret el conill abans d’hora, potser que s’aprofiti l’avinentesa de que algú ha obert la llauna per sortir de dubtes d’una vegada sobre una qüestió, que si no s’encara sense embuts, sempre serà un niu de raons. A la meva manera de veure, no es tracta de si ens són més o menys simpàtics el monarca i la seva parentela, sinó de si volem que la més alta institució de l’Estat recaigui en algú que estigui per sobre del bé i del mal o en una persona sense pedigrí que s’hagi de sotmetre als mateixos controls que qualsevol altre servidor públic. Un president de la república que hagués protagonitzat l’afer dels elefants, segurament ja passaria figues a casa seva. M’enteneu què vull dir? Doncs això, i si hi ha bona oïda no cal repetir les coses. Qui sembla que no ho té ben entès és el senyor Navarro, per això ha pixat fora de test,     

dijous, 21 de febrer de 2013

LA CAMBRA DELS MAL EDUCATS


            N’estic tan fart d’escoltar paraules altisonants i més falses que el prendre, que ahir durant la primera part del debat de la nació, em vaig concentrar en fixar-me en els gestos, en l’embolcall de l’acte en teoria més important de l’any parlamentari que no pas en el contingut dels discursos. I vaig arribar a la conclusió que enlloc de Congrés dels Diputats se n’hauria de dir “cambra dels mal educats”. Si no m’ho van explicar malament, la democràcia es basa en el debat de les idees, en deixar expressar a cadascú la seva opinió lliurement i sense cortapises, i en funció dels punts de vista de tots els representants del poble, decidir allò que sembli millor perquè aquest pobre poble que els ha fet confiança prosperi. Però aquest paradigma d’entesa i de bona convivència passa, indispensablement, per escoltar com cada diputat raona els remeis que considera millors, i per sospesar-ne els pros i contres sense perjudicis ni fer-ne mofa, escarni o menyspreu. Exactament al revés del que varem veure ahir, i segurament veurem avui: que molts oradors, sobretot els representants de les minories, parlen enmig de la indiferència de bastants dels que s’han quedat als escons.

            Tanta era la falta d’educació, que fins i tot el president va haver de reclamar vàries vegades que ses senyories – un tractament que pel seu comportament alguns desmereixen -  paressin de xiuxiuejar, i fins i tot abans de la intervenció d’en Duran es va posar serio reclamant que qui tingués ganes de fer barrila no es quedessin fent nosa als passadissos de l’hemicicle sinó que anessin al bar. ¿Vosaltres creieu que en comptes d’obligar-los a asseure’s, que és com s’han de guanyar el jornal que els hi paga el poble, poden anar al bar a fer-la petar? Que jo sàpiga, fer barrila al bar no és precisament “parlamentar”. I els que es varen quedar a escoltar, quan la filmadora indiscreta escombrava les bancades, es podien veure una colla de mal educats que parlaven entre ells, que llegien el diari o un llibre, que feien cara de tòtiles escoltant com si sentissin ploure... I aquest espectacle no és la primera vegada que ens l’ensenya l’ull indiscret de la televisió al Congrés, al Senat i al nostre Parlament. I no és la primera vegada que qui presideix aquella olla de grills ha de cridar-los l’atenció per la seva desconsideració, com si fossin canalla. A la meva manera de veure, això també és corrupció, ja que no es pot anar al parlament i no escoltar respetuosament de què es parla. ¿No havíem convingut que la democràcia es basa en el principi que parlant la gent s’entén? 

dimecres, 20 de febrer de 2013

A MAL TEMPS, BONA CARA


            Malgrat cada dematí ens llevem amb notícies més desastroses que les del dia abans, no podem deixar-nos abatre ni abandonar la lluita per allò en que creiem, per el món millor en que somniem. Ja sé que és molt fàcil de dir-ho i molt difícil de portar-ho a la pràctica, sobretot quan els vents bufen pel cantó de la desmoralització i del pessimisme, veient impotents com els que porten el timó de la nau en que estem embarcats fan de tot, menys portar-la a bon port, perquè enlloc de posar els cinc sentits en sortejar els esculls, la mala mar i els atacs pirates, resulta que s’entretenen jugant a nyaus. Els que haurien de procurar que arreu del món només és parles de nosaltres per les moltes coses importants que som capaços de tirar endavant, de les quals podem presumir-ne legítimament i amb orgull, inclús assolint nivells d’excel·lència, deixem que transcendeixin només les misèries, la fatxenderia i la mala fama de pillastres, maldestres i caïnites.

            Però a tots aquests que massegen la seva i de retop la nostra reputació com a poble, comportant-se al marge de la moralitat, de la professionalitat i de les regles de joc de la democràcia, no podem pas deixar-los guanyar la partida. Hi ha massa bona gent que no és impresentable com ells: la que des del voluntariat més rigorós treballa perquè la solidaritat anorreï la rivalitat, l’enveja i el joc brut; la que sense voler dependre de subvencions que li condicionin la independència, s’inventen cada dia amb els seus escassos recursos actes culturals, de lleure i de foment de la convivència i el respecte per les idees; la que sense abaixar el cap i no fer trencadissa innecessària surt al carrer a expressar el desacord, en tant que societat civil, envers lleis o decisions injustes i perjudicials. Havent-n’hi més de gent assenyada, competent, honrada i responsable, aquesta societat no pot deixar-se emmascarar la imatge per un grapat de corruptes, ineptes i vividors. Per tant, ara menys que mai no ens convé arronsar-nos en un racó de casa, aclaparats per la merda que ens cau a sobre. Potser ara el que toca és superar les velles rancúnies entre dretes i esquerres i avançar tots plegats cap a una societat on les diferències siguin entre honestos i xoriços, entre competents i ineptes, entre solidaris i egoistes, entre optimistes i pomes agres.               

dimarts, 19 de febrer de 2013

ENS PASSA EL QUE ENS PASSA, PER BURROS


            Estem immersos en una bombolla de brutícia que dóna la sensació que tot està empastifat, i el pitjor és la incertesa de no saber quan passaran els escombriaires a fer net d’una vegada, ni si els escombriaires són de fiar. L’atmosfera s’ha tornat tan irrespirable que es corre el perill que la bona gent honrada acabi perdent els nervis, i esclatin atacs d’histèria incontrolable. En uns moments delicats que el que fa més necessitem és no perdre l’esperança i el nord, una part important de la ciutadania es pregunta esparverada com és possible haver caigut tan baix com a societat. I el pitjor, repeteixo, és la incertesa de no saber si tot el que es fa córrer és cert. El dubte s’ha fet tan pervers, que al ciutadà no el consola que es multipliquin les querelles d’uns als altres. El que vol el ciutadà són explicacions creïbles, no plets que triguin a resoldre’s una eternitat. Que una persona, com l’alcalde de Vic, retregui a uns tertulians que embrutar la memòria d’un polític perquè els seus parents, actuant al marge de la política cometin errors no està bé, francament, no ho trobo encertat. Si han fet quelcom irregular, continuà l’alcalde, ja ho aclarirà la justícia.

Naturalment, el senyor Vila d’Abadal és referia als rumors sobre dos fills del president Pujol, que es diu s’han acollit a l’amnistia fiscal. Fa dies que es fa córrer i ningú ho ha desmentit categòricament; al contrari, s’insinua que la filtració ha sortit del propi ministeri d’Hisenda, que passa per ser el dolent de la pel·lícula. A la meva manera de veure, en cas que sigui certa la brama i encara que afecti a particulars, ves si empastifa la vida política, i se n’hauria de parlar sense embuts. Començant per aclarir quin és el secret que fa possible acumular en pocs anys un racó tan important,  escatint també la raó per la qual estava criant interessos, aquest racó, en bancs de l’estranger. Aquesta incertesa és la que fa més mal de tot plegat. Però, també en fa que, si es veritat tot el que circula, es vulgui desviar l’atenció fent el ploricó que això és una revenja pels fums de sobiranisme, ja que aquesta porqueria malauradament és de collita pròpia. A l’aspiració de tenir un estat propi tota la bombolla de merda que li cau a sobre li fa molt de mal, és cert; però, si es veritat tot el que és diu, reconeixem que som nosaltres mateixos qui ens estem tirant pedres a la teulada. Des de Madrid, esclar que se n’aprofiten de la situació! Però perquè som tan burros. Sort en tenim que l’exclusiva d’empènyer i mantenir encès el caliu del sobiranisme no la tenen ja els polítics, sinó una Assemblea Nacional de Catalunya, que es va desprendre a temps de tot el llast estèril i eixorc.      

dilluns, 18 de febrer de 2013

ABANS I DESPRÉS DE LES ELECCIONS


            Fixeu-vos que quan s’acosten les eleccions no hi ha ningú, a cap país del món, que prometi esprémer més al ciutadà, ja que de ben segur faria la fi d’en cagaelàstics. Per aquesta raó, tot i que bufin mals vents, durant la campanya electoral tots els candidats tenen la barra d’assegurar que abaixaran impostos i que, manant ells, tot serà de color de rosa. No cal fixar-se només en els del PP; dels de casa nostra tothom recorda aquella promesa fallida sobre “el govern dels millors”, que ens havien de treure les castanyes del foc amb la seva vareta màgica. Tot just fet el traspàs de poder i una vegada al timó del vaixell, uns i altres varen canviar de discurs i, malgrat la impopularitat que comportava, digueren que eren uns valents per sanejar la hisenda, i que mereixen una barretada i no una xiulada general. Aquesta diferència de discurs dels polítics segons estiguin en temps electoral o en temps de govern, es tracta d’un dilema enfadós.

No hi ha, per definició, cap impost popular. La pressió fiscal de la classe mitjana cap avall plou de tots els cantons: per la via directa, indirecta o la disfressada. La pressió fiscal disfressada és la que es guanya totes les cotes d’impopularitat: perquè els impostos “pretext”, aquells que es “venen” com qui sap què, i que només serveixen per fer bullir l’olla uns quants dies, o per emmascarar la inoperància i la covardia davant la gran bossa de frau, fent veure que arreglar-ho és molt complicat. Si de veritat volguessin posar-hi remei, ho podrien acabar amb mitja dotzena de decrets. El que passa és que el frau, l’evasió fiscal i la mà forada per segons quines inversions públiques ruïnoses esquitxa massa gent ficada a l’olla, més de la que ens pensem. I aquí rau el problema. Que ningú té pressa per ensorrar la seva petita rectoria, tirant-se pedres a la teulada. Convé, potser, reflexionar que gràcies a aquesta mena de complicitat somorta dels que defrauden “engrunes” del seu pastís particular, van la mar de bé els grans aprofitats insolidaris que sense cap vergonya ni remordiment es cruspeixen el pastís de tots.     

diumenge, 17 de febrer de 2013

JO NO HE ESTAT!


            Els perdiguers d’aquest país devien estar desbordats de feina espiant a tor i a dret, però quan s’han filtrat els dossiers, resulta que treballaven per amor a l’art, ja que ningú confessa haver-los contractat. És a dir, s’han arreplegat centenars d’escoltes clandestines a personatges coneguts de la vida pública, esmerçant-hi un munt d’hores en parar l’orella, i ningú se n’atribueix la paternitat de l’encàrrec. Davant d’aquest despropòsit se m’acut que només hi ha dues explicacions. La més raonable: que la capacitat de cinisme dels aparells dels partits polítics, encara no ha tocat sostre. La més rocambolesca: que els perdiguers haguessin actuat per iniciativa pròpia, per després oferissin el botí a qui pagués millor. Sigui quina sigui la veritable explicació, tot plegat és tan esperpèntic que. llamp me mau!, no sé pas qui menteix; però, posaria les mans al foc que diaris com el Periòdico que afinen tant la punteria, no deuen pas portar els papers molls en una qüestió tan delicada com l’espionatge al intocable Felip Puig per part de companys de viatge, als quals assenyalen amb el dit directament, per estalviar-nos que ens surti fum del cap fent càbales. Els periodistes s’afaiten cada dia i saben el pa que s’hi dona llevant falsos testimonis i, per tant, es curen en salut. De manera que no matem abans d’hora, com sempre, al missatger.

            Ara bé, si fos veritat que algú del seu partit volia saber com ocupava el temps lliure, vol dir que acabarem no podent-nos refiar ni de la camisa que portem. Perquè a qui va decidir, en un moment donat, llogar perdiguers per acaparar informació que pogués bescanviar per poder, en base al xantatge i a l’extorsió. I com que això és força lleig, ara tothom protesta amb cara de no haver trencat mai cap plat: jo no he estat! I, a continuació, assegura que emprendrà accions legals, per continuar fent el paperot; però, una cosa es dir-ho i una altra fer-ho, doncs cadascú se sap de quin peu coixeja, i segons com val més deixar-ho córrer i no remenar la merda. En qualsevol cas, els que assistim estupefactes a un espectacle tan poc edificant, sí que tenim dret a saber qui va pagar les factures dels perdiguers, perquè algú va fer-ho. El mateix Puig reconeix que va tenir l’informe que l’afectava a les seves mans, però que mai li va passar pel cap que algú del seu partit l’hagués encarregat per collar-lo. Quins gripaus fan empassar a vegades als polítics les conveniències! La feina dels perdiguers, que és una genteta molt escarmentada i previnguda, cobra per endavant els encàrrecs, vinguin d’on vinguin.       

dissabte, 16 de febrer de 2013

QUINA MERDA SER POBRE!


            Les coses són com són: és molt més net i ben vist ser corrupte i ric que no pas innocent i pobre. I encara que sembli una exageració, quan la pobresa es desborda, els pobres comencen a fer nosa als que temen que quedi en evidència i sota sospita la legitimitat de no haver de mirar prim i de permetre’s el luxe de malgastar. Perquè una cosa porta a l’altra i ja s’han hagut de sentir que els hi costa massa poc fer diners, o com es deia en temps reculats: “el que tenen sembla que no s’ho han tingut de suar gaire”. Perquè la pobresa és la cara amagada de la injustícia i, com escrivia en Leonardo Boff, al defensar la teologia de l’alliberament: “el que més humilia al pobre es ser l’objecte de l’assistència social i de certes campanyes de solidaritat”. Ja que l’única cosa que desitja el pobre és que li retornin l’oportunitat de deixar de ser-ho, de recuperar la llibertat de no dependre dels altres per sobreviure. I no li agraden acudits com que quan el pobre menja pernil o és que està malalt o és que el pernil era dolent, perquè la dura realitat és que quan el pobre està malalt tampoc en menja, de pernil.

            Aquesta reflexió ve a tomb que l’altre dia em vaig topar amb un home encara jove, que tibava el carret d’una criatura, i que emparat en el besllum del capvespre, en un carrer cèntric, es va atrevir a acostar-se’m i demanar-me una ajuda. De pobre només en tenia els ulls tristos i una veu poc entrenada a pidolar. Li vaig donar tota la moneda solta que portava, uns quants euros, i aquell home em va estimar la mà sense que li pogués impedir, esmunyint-se de pressa entre els vianants avergonyit, doncs potser era la primera vegada. S’ha d’estar molt desesperat per actuar d’aquesta manera! I no em sortiu amb l’estereotip que alguns la saben molt llarga, perquè la pobresa és un fet real i no una estadística ni una picaresca. I quan te la trobes de cara a cara i només se t’acut posar-te la mà a la butxaca per treure’t aquell pesat del damunt, al pensar-hi et cau la cara de vergonya perquè comprens que amb l’almoina escadussera no resolts el problema de fons, ja que la pobresa no és una qüestió només de solidaritat, sinó de justícia social. A la meva manera de veure, caldria aprendre a no malgastar en coses prescindibles, deixant-se de sopar dues vegades només per fer-se veure, mentre hi hagi gent que no pot fer un àpat decent, ni decidir de què viurà la setmana vinent.            

"L'HONORABLE BALDIRI ROC" - vuitè capìtol


8
En Bernat, que no acompanyà als que havien sortit d’inspecció, es concentrava en les explicacions que escoltava, com si les estigués processant lentament per avaluar-ne les conclusions definitives. Com que tothom es va quedar bastant desinflat pel que sentia dir, en Bernat va intentar encoratjar-los assegurant que la situació no era tan desastrosa i que no trigaria en arribar el moment d’abandonar aquell refugi en condicions acceptables, abans no escassegessin les subsistències.
No obstant que les probabilitats no fossin precisament com per repicar campanes, en Bernat sabia que n’hi havia prou amb una lleugera esperança, per petita que fos,  com a revulsiu per a no defallir.
En aquesta mateixa línia de motivar-los i entretenir-los amb projectes estimulants, traçà - molt segur del què es feia - tres prioritats immediates per a l’endemà del dia que abandonessin parcialment el refugi: buscar mitjans de transport i maquinària per obrir-se camí entremig de les ruïnes i netejar el més imprescindible; trobar un indret idoni per instal·lar-s’hi definitivament, amb unes mínimes garanties i, finalment, espellucar si quedaven més supervivents pels voltants.
També insistí en un precepte que haurien de tenir tots molt present a partir d’aquell moment, per tal de no fer-se falses il·lusions: l’ordre de valors a què estaven malacostumats fins llavors, s’havia trastocat radicalment. Calia fer-se, doncs, a la idea que coses considerades imprescindibles fins feia quatre dies, com per exemple els electrodomèstics, serien una nosa sense disposar d’energia. I que, per tant, s’havia de donar prioritat a recuperar tantes andròmines com es trobessin en bon estat, sempre que poguessin fer servei: roba, flassades i qualsevol tros de fusta que pogués fer-se servir per cremar.
Tanmateix, rescatar maquinària pesada o vehicles tot terreny - per exemple els dipositats en alguns dels aparcaments soterranis dels edificis oficials més propers que no s’havien ensorrat del tot, o a la caserna dels bombers que estava a tres cantonades - era fonamental, i s’havia d’intentar engegar tot el parc d’obres públiques, traient-ho a l’exterior per tal d’utilitzar-lo en la neteja, mentre quedés combustible als dipòsits.  
Tot això mestre Mateu ho va saber, repeteixo, perquè va arreplegar-ho pacientment, tibant de la llengua a testimonis de primera mà, aprofitant els moments propicis per remoure records tan sensibles. El cas és que, orientats per en Bernat, els supervivents del refugi de la conselleria aconseguiren, quan pogueren fer les seves primeres batudes per la ciutat, contactar amb d’altres supervivents com ells, que no sabien on dar-la perquè estaven a les últimes, vagant desorientats i desvalguts pels carrers gèlids d’una ciutat cadavèrica, i en avançat estat de descomposició.
Superats els primers moments de sorpresa i de recel, ensopegar-se amb altres persones fou, en part, motiu d’alegria i d’emoció per ambdues bandes. Segurament, però, l’encontre més decisiu per a la colla d’en Bernat fou el que tingueren amb una quadrilla de paletes que se n’havien sortit, abordant literalment el dia del daltabaix per la força bruta, la cambra cuirassada del Banc Central. La seva aventura era tan rocambolesca com, de fet, les de la majoria de supervivents, si les haguessin pogut escoltar totes: quan va esclatar el cel i la terra, justament es manifestaven a les portes del banc protestant perquè aquest havia retirat el finançament al projecte en que estaven treballant.  
Aprofitant el sobtat desconcert, dos dels paletes que havien fet de capatassos, precisament, en la construcció de la cambra de seguretat al soterrani. s’hi dirigiren decidits amb una dotzena de companys esglaiats, que arribaren al búnquer dels vips tot just abans que se’n barressin les portes. Entre empleats, clients i alguns dels manifestants, s’hi arreplegaren allà dintre una cinquantena de persones que a penes es coneixien. En principi fou un guirigall, però també en aquest cas el sentit comú va ajudar a posar ordre pràctic, malgrat que a alguns els hi costà resistir la tensió d’una clausura tan severa i traumàtica com aquella, però la majoria hi va aguantar, mentre no s’exhauriren les reserves de menjar i d’aigua.
Quan la quadrilla de paletes es toparen amb els supervivents més ben organitzats de la conselleria, feia dos dies que havien abandonat les oficines del banc i erraven desesperats, entremig del que quedava d’una ciutat que fou tan meravellosa, i que ara era com una gran dama acabada de violar per tot un regiment de salvatges, abandonada amb les cames encara obertes, al mig del carrer.
Una vegada intercanviades les mútues experiències i enganyada temporalment la gana i la set amb les poques provisions que la colla d’en Bernat els hi oferiren de compartir, anaren de cara a barraca sense embuts: uns quans que havien treballat en obres públiques s’avingueren a recuperar quanta maquinària pesada estigués en condicions de funcionar i l’endemà mateix, sense torbar-se gens ni mica, decidiren arribar-se fins al terme de Sant Feliu, perquè en Bernat havia fet memòria, que pels indrets del turó de Can Pasqual, a la serra de Collserola, un equip d’ecologistes desenvolupaven abans del daltabaix, més o menys apeixats des de la conselleria, un ambiciós programa pilot de supervivència en condicions ambientals extremes, els quals podien ser-los d’utilitat si estaven vius i aconseguien trobar-los.
Estigueren de sort.
La mitja dotzena d’expedicionaris que s’acostaren al turó, muntats damunt una de les màquines excavadores recuperades, se’n feren creus de trobar-se de cop i volta un home alt i escanyolit, palplantat davant del que semblava la porta d’entrada d’una mina excavada a la falda de la muntanyeta, armat amb una espècie de trabuc de grans dimensions. En Bernat, que aquesta vegada sí encapçalava la colla, va atansar-s’hi tot decidit, però a mig camí es parà en sec, quan aquell home li va cridar l’alto, amb veu serrada: - Para el carro! Digues-me primer qui ets i què busques.
Mentre en Bernat s’anava explicant com podia, resumint la situació en quatre paraules, darrere de l’home estrany aparegueren una dotzena més de personatges, entre ells tres dones, que a mesura que escoltaven la conversa se’ls hi notava a la fesomia un alleugeriment expectant. L’home que s’havia deixat veure primer i que semblava ser el que manava, es decidí a fer les presentacions, abaixant l’arma:
- Jo sóc en Llibert Poll i aquesta tropa que m’acompanya són els meus germans de fatigues: en Jaume, en Narcís, en Pol i la meva companya, la Montse Mallorquí, que potser us sona per les seves campanyes de denuncia del sobreescalfament de la terra. I aquest garrut és el nostre hereu, en Guillem. Però, passeu, passeu, no us quedeu pas a la porta!
Els sis expedicionaris no es feren repetir la invitació, entrant dintre d’una extensa galeria excavada sota el turó, amb les parets interiors allisades amb una capa d’una mena de guix molt decoratiu. S’endevinaven al fons de la galeria obertures que devien portar a altres compartiments de la mina, segurament reservats a la intimitat dels seus habitants. La galeria principal estava il·luminada per una mena de llum blanquinosa i tènue, estantissa però suficient per a no ensopegar. No obstant això, damunt d’una de les taules, al entrar els visitants s’hi va encendre un llum molt més potent, que permeté veure’s les cares els uns als altres, sense cap dificultat.  
En Lluís Poll s’avançà a la pregunta que endevinà li anaven a fer: - La nostra font d’energia prové del sol. Tenim plantat en el sostre del turó un bosc de plaques fotovoltaiques, que ens garanteixen anar-ho passant amb una relativa comoditat. De fet, eren precisament les energies alternatives en què estaven experimentant, molt abans que tot anés a prendre pel cul, i vàrem tenir la gran llet que les plaques no patissin cap desperfecte important durant el terratrèmol. Sort n’hem tingut! Sinó avui rai, no ho explicaríem pas. I vosaltres, com us ho vàreu manegar per a no espaterrar-la?
 En Bernat va explicar que al seu refugi disposaven d’un alternador, i de prou combustible per fer-lo funcionar durant unes quantes setmanes més. Que després de vora de sis mesos de quarantena forçosa - per evitar la contaminació - havien consumit sempre menjar precuinat, matant l’estona fent tota mena de projectes per tal de tenir estudiades totes les possibilitats de superar el mal tràngol, conscients que quan no poguessin estar-s’hi més al refugi, haurien d’espavilar-se. Per aquesta raó se’ls acudí d’explorar per si trobaven altres supervivents, abans de decidir-se a buscar un paratge idoni per establir-hi, si podien, un poblat definitiu.
En Bernat acabà per confessar que dirigir-se al turó havia estat fruit d’una inspiració de darrera hora, en recordar que un grup de científics i d’ecologistes hi treballaven amb la finalitat, precisament, d’investigar com una colla de persones podrien sobreviure a un desastre semblant al que estaven empantanegats, i refer-hi la vida. Pensava que si els trobava, tal vegada podria convenç-se’ls d’ajuntar esforços per superar plegats aquell trencacolls. De seguida quedà palès que la pensada d’en Bernat no queia gens bé, als seus circumstancials amfitrions.
La Montse fou la primera a esbravar-se: - O sigui, que ens vàreu menystenir i putejar des de la conselleria, fent-nos arrossegar i treure el fetge per la boca dotzenes de vegades, per aconseguir una miserable subvenció i, ara que teniu l’aigua al coll – vés tu quina casualitat! – us hem vingut a la memòria, pensant  que, si no ens havíem mort de gana o de fred, potser encara ens podríeu esprémer un xic més de suc.
 En Bernat es va quedar tot parat i no va saber com reaccionar davant una envestida com aquella, que vessava de ressentiment. Afortunadament, en Lluís Poll intervingué de seguida, per posar-hi vaselina: - No interpreteu malament els meus pares. No estan dolguts amb vosaltres especialment, sinó amb el que representeu. Des de la conselleria gairebé us en vàreu fotre de les nostres investigacions, marginant-nos tant com us va sortir dels dallonses. Els polítics no païren mai la nostra pretensió d’anar per lliure, de no voler sotmetre’ns a les seves conveniències, als refotuts plans semestrals i a totes les altres parides que s’inventaren per tal d’aprofitar-se descaradament dels resultats de la nostra feina, només per figurar i fer el fatxenda a la televisió i als diaris. Vàrem tirar aquest projecte endavant pràcticament endeutant-nos tots fins a les celles. Quan el conseller afluixava la mosca, l’escarransit viàtic que ens destinava sempre arribava a misses dites. No et refot, amb els polítics! Els polítics la saben molt llarga, però deixeu anar els funcionaris! Vosaltres sí que no teniu perdó de déu per marejar i marejar la perdiu, sense que tinguéssiu cap altra raó per ser tan fastigosos, que la de fer mèrits per convertir-vos en els escolanets d’amén preferits de qui manava.
 En Bernat, entomant en part la crítica per fer-se’ls seus, li va contestar en pla conciliador:- Au va!, esteu molt cremats i ho comprenc. Sé de què va tot això del que us lamenteu, i no intentaré pas buscar excuses. No crec, d’altra banda, que servís de res fer-ho ara. De fet, en la situació en què ens trobem tots plegats, només ens en sortirem si procurem fer-nos costat mútuament, deixant-nos de revenges i aprofitant el que cadascú pugui aportar-hi de profit.
 Mentre parlava, en Bernat s’adreçava principalment a en Llibert i a la Montse, ja que intuïa eren, en definitiva, els qui tallaven el bacallà en el turó. A més a més, en Llibert i ell devien ser si fa o no fa de la mateixa edat. Malgrat que l’aparença física d’en Llibert predisposava a creure que era un pur nervi, quan replicà en Bernat, s’expressà en un to de veu aplançonat, destriant les paraules a poc a poc, com si pretengués trobar sempre la més escaient i menys cantelluda, per tal de no ferir ningú: - El que ha dit el meu fill és ben veritat, però vós també teniu raó quan proposeu que ens deixem de punyetes. Per desgràcia, potser ni  posant-hi el coll plegats podrem sortir-nos-en d’aquest maleït atzucac. En qualsevol cas, em decanto perquè  val la pena d’intentar-ho. Almenys, ja no hi haurà cap conseller gamarús, per sort o per desgràcia, que pugui enredar la troca.
Mestre Mateu coneixia els detalls d’aquesta escena, d’haver-los-hi sentit explicar una dotzena de vegades al propi Bernat Llibre. I pel que sembla, no fou pas fàcil bastir entre els dos col·lectius de supervivents un clima de confiança, suficient com per tirar endavant la col·laboració mútua, sense topar contínuament per ximpleries.
Per sort, però, el seny del matrimoni Poll i el pragmatisme d’en Bernat sempre s’imposaren, abans que els conflictes no s’enfaristolessin i els hi espeteguessin als morros. Fins que, al cap d’una temporada d’anar trampejant la convivència quotidiana amb els estires i arronses inevitables, la crispació inicial es va relaxar per si sola i, com no podia ser d’altra manera, s’establiren inclús lligams sentimentals entre persones dels dos col·lectius. Precisament, en Quico era fill d’en Lluís Poll i de l’Ona, una de les supervivents del refugi de la conselleria.
Les primeres determinacions que prengueren conjuntament foren que - per tal d’aprofitar la infraestructura existent - les dues colles s’ajuntessin, establint-se a tocar del turó de Can Pasqual. Traient el màxim rendiment de les màquines i del combustible que havia requisat la colla d’en Bernat, es considerà prioritari netejar de brutícia tot l’entorn del turó. Els supervivents del ministeri, els del refugi del banc i quatre arreplegats morts de gana que s’hi afegiren encantats d’agafar-se a un clau roent, havien acaparat al refugi del turó tota mena d’endergues que consideraven que els podien ésser d’alguna utilitat, en un moment donat.
De fet, es dedicaren al pillatge frenètic, sistemàtic i desesperat de magatzems, de botigues i de llars no esfondrades del tot, d’on se n’emportaren qualsevol cosa teòricament aprofitable que hi trobaren entre les quatre parets. Però, sobretot, acapararen tant de combustible com van poder, per allargar fins al màxim l’operativitat de la maquinària pesant que aconseguiren rescatar els paletes, entre d’altres indrets, del parc mòbil dels bombers i dels tallers de la principal empresa constructora.
De manera que, en definitiva, la collita fou profitosa.
D’altra banda, a Can Pasqual disposaven d’aviram diversa i d’uns quants exemplars tant de bestiar gros com de menut, suficients per engegar unes quantes corts i fer-los a criar, ara que tenien més boques per alimentar. Tanmateix, tenien planter i llavors amb les quals assegurar-se collites suficients de verdures, llegums, cereals i farratge per als animals, una vegada s’haguessin consumit les reserves confitades o en conserva. Aquest aspecte de com omplir el rebost de subsistència era l’objecte específic de la investigació dirigida pels Poll, abans del daltabaix. Per tant, tots dos grups acabaren tolerant-se, si us plau per força, perquè es complementaven i es necessitaven.    
De seguida es féu palès – jo diria que pràcticament des de la primera assemblea - que les determinacions importants per a la comunitat les prendrien solidàriament en Bernat i en Llibert, ja que ningú més estava en condicions de discutir-los el lideratge. Per altra banda, l’empatia mútua que sentiren ben aviat l’un per l’altre, sense cap dubte va facilitar l’acceptació dels reptes més durs i, sobretot, de les renúncies més difícils d’empassar. La primera consigna que es va donar fou que, mentre les màquines seguissin operatives, calia aprofitar-les al màxim per subministrar materials amb els quals construir un poblat. La manera més senzilla d’aconseguir-ho, segons els entesos, era reciclant la runa dels edificis mig enderrocats: els maons que estaven en bon estat es feren servir per aixecar parets, i de tot el runam restant se’n féu morter.
Tal com ho decidiren, el poblat es contornejà a base de barraques de planta baixa, formant una quadrícula irregular i d’una sola peça per estalviar. Les teulades, l’element més important de la construcció, forçaven una pendent més o menys aconseguida, per tal d’evitar l’acumulació d’aigua damunt una estructura tan delicada i fràgil, puix estava feta a base de canyes, fang i capes de brea artesanal. Aquestes teulades descansaven sobre quatre parets d’obra, i mitja dotzena de pilastres improvisades amb troncs d’arbre tot just desbastats, tallades totes a la mateixa mida, les quals, a més a més d’apuntalar la construcció, servien per partionar els diferents compartiments de la barraca, penjant-hi cortines trenades amb vímets o amb canyes seques.
Durant unes quantes setmanes tothom estigué ocupat frenèticament en la construcció i en la decoració domèstica, aprofitant els nombrosos trastos que havien anat arreplegant d’esma, als quals sempre, sorprenentment, se’ls hi acabava trobant un destí pràctic o idíl·lic. En Llibert decidí que una vegada els de la seva colla abandonessin la mina excavada al turó, per traslladar-se a les barraques, aquell recinte emblemàtic es destinaria a ús comunitari, reservant-ne l’amplia galeria principal per a sala de reunions i la resta de galeries interiors per a infermeria.
Quan els Poll escolliren el turó de Can Pasqual per posar en pràctica les seves especulacions filosòfiques sobre la capacitat de supervivència de l’esser humà, no ho feren pas a la repetellada: aquell indret reunia un seguit de condicions, que el feien idoni per a desenvolupar-hi el programa científic que demostraria, a bastament, les seves teories.
La idea de perforar un tros de muntanya i construir-hi varies grutes habitables fou un gran encert, ja que sense renunciar a massa comoditats, gaudien d’una protecció natural contra les inclemències del temps i, segurament, aquest particular encauament fou determinant per esmorteir els efectes del daltabaix. Un dels enginyers que s’incorporaren temporalment al programa pilot, abans de fer carrera política, dissenyà una complexa xarxa de respiralls per on renovar l’aire i una altra d’evacuació de les aigües negres, així com la instal·lació damunt del turó d’aquell autèntic bosc fotovoltaic del qual ja us he parlat, que garantia la producció de l’energia suficient per al consum del refugi, fins i tot en el cas que algun dia se n’ampliés molt més la seva capacitat, com havia acabat succeint.
Tanmateix, es dotà els accessos a la mina d’un mecanisme que permetia deixar el recinte completament aïllat de l’exterior durant una llarga temporada, si convingués. Per sort, l’enginy funcionà perfectament en l’emergència posterior al daltabaix i les plaques solars, sorprenentment, tampoc no feren figa, de manera que la petita comunitat aplegada a l’entorn dels Poll no patí per manca de recursos, tot i que, conscients de la situació extrema que travessaven, procuraren malgastar-ne el menys possible.
Per tant, destinar la mina a necessitats comunitàries ho trobà tothom molt encertat, de seguida que la colla de Cal Pasqual i la del refugi de la conselleria inauguraren el poblat. De moment, es cregué oportú que a cadascuna de les barraques hi convisquessin un mínim de quatre persones. Considerant que, llevat dels Poll, no hi havia famílies estructurades convencionalment, es decidí que els demés es repartissin espontàniament en funció de les afinitats, simpaties o conveniències que s’haguessin desvetllat entre ells, des que ambdues colles s’havien agermanat.
Així fou com qui us he presentat com mestre Mateu i la seva mare compartiren sostre amb un dels paletes i una investigadora, companya de feina a la Conselleria. Una vegada instal·lats, pactades les zones comunes i les privades de cada barraca, es convocà la primera assemblea a la flamant sala de reunions. S’hi havien engiponat uns quants bancs rústics, amb elementals respatllers, fets a base de troncs d’arbre escampats per terra, formant un cercle. Com a mostra de respecte, tothom esperà que en Bernat o en Llibert prenguessin la paraula. A totes les fesomies es notava el cansament per l’esforç fet els darrers dies, que ara els sortia.
En Llibert, una vegada més, va repetir els quatre principis pels quals s’havia de regir la nova comunitat, declaració que en Bernat, amb cops de cap rítmics i enèrgics, no s’amagava de recolzar sense reserves:
- Aquí viurem com ho feren sempre el nostres avis: de la terra i del bestiar. Però sense haver-nos de preocupar, com abans, ni dels diners ni de les punyeteries. Hi podrem pujar els nostres fills segons les antigues tradicions, gairebé oblidades. Hem de procurar sobreviure sent autosuficients, en tot. Fiqueu-vos al cap que només tenim una única manera de sortir-nos-en d’aquesta prova amb que el destí ens ha doblegat l’orgull: parint fills sense vergonya ni escrúpols de consciència, sabent que tot el món, som nosaltres. Els fills seran els qui permetran a la nostra comunitat desenvolupar-se, enfortir-se, arrelar-se i aspirar a un endemà serè.                                 

divendres, 15 de febrer de 2013

DEMOCRÀCIA DIRECTA


            Les polítiques d’austeritat, que s’estan aplicant amb l’objectiu de reduir el dèficit públic, per la via de la contenció de la despesa social i de retallar els costos salarials, després de tres anys practicar-les si us plau per força, només han generat recessió i atur, agreujant les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social. Però, el que més em preocupa és que es reincideixi en polítiques que no duen enlloc i fan perillar el model social de drets i llibertats. Aquesta doctrina d’estrènyer-nos el cinturó no és neutra des del moment que té la culpa de  l’acumulació de poder i de riquesa en cada cop menys mans, sent la culpable directa de la formació, no fa tants anys per oblidar-nos-en, de la bombolla financera i immobiliària que desencadenà la pitjor crisi econòmica mundial mentre els governs, tant d’esquerres i com de dretes, a canci de sucar-hi el melindro. El que més em fot és que l’esquerra ha adoptat actituds de la dreta i no em sorprèn que degut en bona part a un immobilisme dogmàtic i miop, s’ha vist sobrepassada pels moviments autèntics d’indignats i per líders espontanis, com Ada Colau, que estan fent atractiva una democràcia directa que fa quatre dies era considerava impossible i perillosa.

            Una de les sorpreses que estem vivim, doncs, es que emergeix una nova generació de fills de la crisi que no està disposada a canviar les seves conviccions ni els valors basats en la democràcia directa, per molt utòpica que sembli, per una democràcia corcada i domesticada al servei dels aparells dels partits. Qui no s’adoni que estem assistint al naixement d’un nou paradigma cultural, social i polític pot prendre mal. La transició de la dictadura a la democràcia no va fer cap trencadissa, perquè una certa por pel què podia passar va convertir la majoria dels ciutadans de tot el ventall ideològic en moderats. Però, avui que la credibilitat en els polítics no pot estar més devaluada i que les mateixes institucions trontollen arrossegades pels escàndols, serà més difícil de reconduir la marea d’indignació i de desesperació que es va apoderant del carrer. El mateix director de l’oficina antifrau deia fa pocs dies: “si ens acostumem a la corrupció, serà el principi del final del concepte de societat lliure i en democràcia”. I jo hi afegeixo que si després de tres anys d’exigir-nos sacrificis estèrils, perquè el ciutadà segueixi sense trobar feina i vegi com es deteriorà l’estat del benestar qualsevol guspira pot provocar un incendi. El que més em preocupa, ho confesso, és que sospito que a molts dels que tenen poder per impedir-ho ja els hi aniria bé que el carro es desballestés pel camí del pedregar.    

dijous, 14 de febrer de 2013

MORIR DE CÀNCER


            Constato que des de fa uns quants mesos cada vegada hi ha més mitjans que quan informen del traspàs d’algun conegut, si ha mort de càncer no tenen cap empatx en dir-ho. D’amagar la causa de la mort com si es tractés d’una vergonya o de referir-s’hi fins no fa tant amb l’eufemisme de “mal lleig”, s’ha passat, pràcticament, a una superació del tabú i a tractar aquesta qüestió sense complexes. I això no passa només en el cas de persones més o menys conegudes, sinó també a nivell col·loquial entre els amics o coneguts de qualsevol persona morta per culpa d’un càncer. Per quina raó? Vol dir que s’ha assolit, en un tema un xic delicat com aquest, la normalitat? Doncs, a la meva manera de veure, malgrat sigui un fet positiu que no s’oculti la realitat d’una malaltia que no té res d’especial des d’un punt de vista estrictament mèdic, no es podrà parlar de normalitat mentre no es digui també de què s’han mort els que no han mort de càncer. Per què es discrimina i no s’actua igual quan la mort ha esdevingut a causa d’un refredat, d’una feridura o d’un atac de cor?

            La investigació sobre el càncer, i sobretot les campanyes de prevenció, cada vegada permeten albirar uns nivells més alts de supervivència i de curació, de manera que no trigarem gaire a veure com una malaltia envoltada de tantes connotacions negatives, quasi maleïdes, acabarà convertint-se en una més de les moltes malalties cròniques amb les quals haurem d’aprendre a conviure. Aleshores, a què obeeix que se n’hagi de fer referència explícita de la causa de la mort i no es fa quan aquesta obeeix a altres causes? No crec que sigui per morbo, però és evident que encara fa basarda la malaltia i en el subconscient popular no s’ha eradicat del tot aquell estigma de mal lleig. Penso que els malalts de càncer agrairien que en les necrològiques, els informatius s’abstinguessin de referir-se a la causa, si és que només ho fan quan es tracta de càncer, Tanmateix, potser també seria bo desacostumar-nos de fer servir aquest nom en va en comentaris tan habituals, per exemple, com aquest: “la corrupció és el “càncer” de la democràcia” o “aquesta mala costum és un “càncer” per a la convivència”, perquè la paraula “càncer” s’utilitza gratuïtament com a sinònim de destrucció, d’anorreament físic o de mort. I, repeteixo, això no és just ni cert.             

dimecres, 13 de febrer de 2013

MAREJAR LA PERDIU


MAREJAR LA PERDIU
            De tots les vegades en que aquesta metàfora ha estat emprada, diria que aplicada a la vergonyant actuació del PP ahir al Congrés, va com anell al dit. Es podria dir del paper d’estrassa que ahir varen fer els diputats de la majoria, que es tracta d’una enginyosa maniobra per quedar bé amb la vianda al plat; però, jo que no tinc gaires miraments a dir el que penso quan una cosa em fa fàstic, afirmo directament que la cínica estratègia dels peons del gallec obeïa simplement al propòsit de guanyar temps, fidels a la doctrina que qui dies passa anys empeny. Amb l’hàbil estratagema d’acceptar a tràmit només una part d’allò que els hi demanava la plataforma contra dels desnonaments, varen pensar que havien parat el cop. Escric hàbil, tot i que ben pensat potser hauria d’utilitzar l’adjectiu maquiavèl·lic, ja que és una jugada mestre desdir-se en temps afegit del que havien anunciat que votarien dos hores abans, escenificant que era la màxima concessió que podien fer els populars del partit als populars autèntics de la plataforma cívica. Després d’aquesta comèdia, tots contents i el rellotge a zero.

            Però, a la meva manera de veure, el que ahir va passar al parlament fou una mofa en tota regla a la gent que està patint les conseqüències d’una llei hipotecària obsoleta que castiga a milers de famílies moroses, per força no pas per gust, que s’han quedat sense feina i per tant sense ingressos, a perdre també la seva llar per acontentar la cobdícia d’una banca despietada, que ni tan sols té la humanitat de parar la màquina durant l’hivern. ¿Què en pensen fer de tots els pisos dels quals en foragiten morosos? ¿Potser un gran magatzem de pisos buits que es podriran per falta d’ús i de manteniment? El PP tindria de saber que la proposta de la iniciativa popular no es podia fragmentar: la dació en pagament sense la moratòria dels desnonaments i l’establiment d’un lloguer social immediat, no resolt el problema. I que el patiment i l’angoixa en que viuen les víctimes atrapades en un dels paranys capitalistes més deshumanitzat, l’endeutament, no pot esperar mesos que ses senyories pareixin una llei hipotecaria justa i equilibrada. I, en aquest cas, que la raó és inversament proporcional a la cançoneria dels polítics, amb ciutadans suïcidats damunt la taula, tant el PP com la resta de polítics que, de portes endins com sempre, es dedicaran a marejar la perdiu, s’han de plantejar que no poden abusar més de la paciència d’un poble que n’està tip de que no se’l tingui per res més que per pagar i callar.           

dimarts, 12 de febrer de 2013

UN NOU CLAU AL TAÜT


            Avui el PP clavarà un altre clau al taüt que el portarà a la tomba política per manca de reflexes i per miopia recalcitrant. Havent-hi un parc de més de 4 milions de cases buides, és immoral permetre cada dia dotzenes de desnonaments de persones que no poden fer-se càrrec de les condicions de la seva hipoteca i demanen una moratòria. La passivitat no té cap justificació creïble, sobretot després d’anunciar un acord per trobar una sortida civilitzada a aquest drama social. Però, abusant d’una majoria absoluta caducada, avui el PP al Congrés  es passarà per l’engonal la Iniciativa Legislativa Popular emparada en un milió i mig de signatures, que proposa la dació en pagament, el lloguer social i una moratòria, fent palès el seu menyspreu per un del valors més sagrats, tant en la condició de governants com en la de creients de la religió que sigui, fins i tot des de l’ateisme integral, com és la humanitat. ¿Com pot considerar-se persona qui deixa que milers de famílies senceres siguin llençades de casa, sabent que no tenen un sostre de recanvi i que hauran d’aixoplugar-se a precari? Deixant de banda el com i el perquè s’ha arribat a aquesta trista situació, el comportament dels polítics fleumes que no fan res per impedir-ho, francament, els acosta més al instint de depredació de les besties, que no pas al sentiment de compassió dels humans.

            Divendres passat una nena de vuit anys es va quedar orfe perquè son pare es va tirar pel balcó quan després de quedar-se sense pis, Hisenda encara li anava al darrera reclamant-li taxes i impostos endarrerits. I acabo de saber que el govern català es gastarà 236.000 euros en concepte de vigilància perquè no s’okupin 150 pisos buits, de la seva propietat. ¿No seria més raonable llogar-los, malgrat fos a un preu simbòlic, a famílies que es troben a la quinta pregunta? A la meva manera de veure, per resoldre grans problemes cal molta imaginació, molta humanitat i una mica més de flexibilitat. Amb mentalitat de funcionaris i fent costat als interessos mesquins de la banca augmentaran la indignació al carrer i tensaran més la corda amb els ciutadans que esperen dels polítics solucions, no entrebancs, mentides i promeses que xerriquen. Si el corró parlamentari del PP avui consuma la barbaritat de no ser sensible al clam del poble, no solament clavarà un clau més al seu propi taüt com a partit respectable, sinó que trairà un dels principis fonamentals de la Constitució amb que s’emboliquen quan els hi convé: el dret a una vivenda digna.    

dilluns, 11 de febrer de 2013

LLIÇONS DEL CARNESTOLTES


            Malgrat la crisi, les rues del Carnestoltes van omplir aquest cap de setmana els carrers de pobles i ciutats. Deixant de banda les convocatòries més tradicionals i espectaculars, on hi estaven en joc interessos turístics, vull centrar l’atenció en les rues populars i, sobretot, en tres aspectes d’elles que em semblen dignes de reflexió: la il·lusió de la canalla, la imaginació de les disfresses i l’escarni terapèutic del que ha amoïnat de la vida pública els darrers mesos. El carnestoltes, que pràcticament van escombrar dels carrers, durant quaranta llargs anys, els xarucs i decrèpits devots de la penitència quaresmal i de l’abstinència de costums paganes, s’ha consolidat a bastament després de tres dècades de practicar la sana disbauxa, i jo diria que alguns dels fanàtics d’avui són aquelles criatures que van desfilar a la primera rua després de la dictadura en cotxet, o a coll i bé del pare.

            En quan a la imaginació de les disfresses, he observat que una majoria no eren de les prefabricades que es podien comprar a grans magatzems o a les botigues de barri, sinó voluntaristes combinacions de vestits vells, paper, cartró i coloraines, que la mainada, amb l’ajuda de pares i mestres s’havien empescat en tallers a les pròpies escoles, quasi des de reis. Aquesta manera de preparar la festa, a part de contribuir a netejar les teranyines del terrat airejant la inventiva i la fantasia, ha estalviat un munt de diners ajudant així a fomentat el sentit de treball en equip, també a l’hora d’anar de gresca. Finalment, es podien veure disfresses casolanes que eren vertaderes obres d’art en el gènere de la mofa, no pel seu valor material, sinó per la manya i l’enginy caricaturesc posant en evidència, sobretot, les històries de corrupció o d’injustícia social amb tota acritud, però fotent-se’n. Potser tota aquesta gent que va sortir ahir al carrer disfressada d’optimisme darrere el rei dels poca-soltes, esperava que tots els seus maldecaps i migranyes es cremin a la foguera de dimarts vinent, quan s’enterri la sardina. I acabo referint-me a una pancarta que exhibien els nanos d’una escola, i que resumia l’esperpèntic espectacle amb un toc de realisme escruixidor: “si aquest és el món que ens espera, no volem créixer”.