ESCRIURE HORÒSCOPS REQUEREIX IMAGINACIÓ I EMPATIA

Molta gent, més de la que us penseu, llegeix diàriament el seu horòscop, gairebé tants com els que obren el diari per la pàgina de les necrològiques. No és cap vici, simplement una rutina per satisfer una simple xafarderia. Ni en un cas ni en l’altre, hom diu que no hi dona importància a la curiositat en certa manera morbosa per descobrir l’esquela d’un conegut, o que no es creu les prediccions dels astres. No obstant això, n’hi ha pocs que no sàpiguen quin és el seu signe i els que hi estan més enganxats a consultar l'horòscop, creuen que vertaderament uns són incompatibles entre sí. I que la influència del Sol condiciona les estacions, el ritme dia/nit, l’agricultura, la temperatura. I que la Lluna controla les marees. D’aquí a considerar probable que el destí de les persones estigui compromès pels astres hi ha un pas. De fet, encara que no hi hagi cap argument científic que ho avali, hi ha molta gent que sembra plantes i flors, o senzillament va a tallar-se els cabells en determinades fases de la Lluna, perquè està segur que li porta sort.

Tanmateix, s’ha de ser molt ingenu per no adonar-te que si sotmets els horòscops a la prova del nou de posar-ne una mostra dels del mateix dia apareguts a diversos diaris, de costat sobre la taula, cadascun prediu coses diferents o prou ambigües perquè serveixin, com expliquen molt bé els castellans: “lo mismo para un fregado que para un barrido”. Els experts posen també com exemple d’escepticisme davant l’astrologia el cas dels bessons, que tot i compartir carta astral cadascú se les campa pel seu compte; afegint que una cosa és l’astronomia (una ciència que estudia l’univers), i una altra distinta l’astrologia (una creença que pretén sense proves que els planetes i la lluna afecten les vides personals dels humans). El problema, però, és que molta gent es prengui tan seriosament l’horòscop inclús que pagui per aconseguir-lo. Però el realment perillós és que alguns polítics i persones amb responsabilitat el consultin abans de prendre decisions, imitant cultures reculades que utilitzaven sistemes de predicció basant-se en els seus propis calendaris en relació directa amb els astres, com ara la civilització Maia.

En qualsevol cas, admiro la imaginació i la capacitat de generalitzar dels redactors d’horòscops. En alguns casos, àdhuc, les seves prediccions destil·len poesia, com passa amb alguns dels que vaig llegir ahir a la premsa de més consum: “mantenir el teu lloc de feina és el que més et preocupa, però que no t’entri el pànic, només és un repte més” . “No és bon dia per recordar el passat. Sentiràs molta nostàlgia. Intenta pensar en les coses bones que tens”. “Dia molt bo en el terreny sentimental, veuràs que la persona que t’agrada es mostra receptiva als teus senyals”. “Bon dia en general, segueixes complint els teus objectius, però no et relaxis perquè les coses poden canviar”. “Tindràs canvis d’humor, i si estàs a prop de persones conflictives encara pots passar-ho pitjor”. “Les complicacions amb la parella o amb la persona amb qui convius faran que el vostre amor es reforci”. “El dia serà una mica boig per tu, tindràs sensacions molt bones i sentiràs eufòria”...

No sé si jo en sabria de fer horòscops, però admiro als que en fan la capacitat d’ajudar a fugir de l’avorrit i monòton món en què ens trobem i somniar amb una mena de paradís ple de possibilitats i de màgia, com si el mateix cosmos ens estigués assenyalant amb el dit de la predestinació. Coneixeu el conte de la Ventafocs, aquell en que hi ha dues germanastres que no deixen de donar ordres i maltractar la humil i bona protagonista que només vol ser feliç? Doncs, a la meva manera de veure, alguns redactors d’aquesta mena de literatura astral intenten actuar com una fada padrina que vetlla per la seguretat dels parroquians d’aquestes peculiars columnes en les quals sembla que tots els problemes tinguin solució emparat pel teu signe. En fi, trobo que no es pecat consultar l’horòscop perquè en la seva immensa majoria, per poc que s'hi cregui, el que queda clar és que almenys en el dia d’avui tot ens sortirà a la perfecció. I demà serà un altre dia, però si llegiu l’horòscop segur que no serà pitjor que el d’avui. 

EL DESASTRE COMENÇÀ RECOLLINT FIRMES; PER QUÈ REPETIR LA MATEIXA JUGADA?

Els humans són els únics que ensopeguen dues vegades seguides en la mateixa pedra, se sent dir. Unes vegades sona com si fos una disculpa (no s’hi podia fer res, “és cosa del gènere humà”), i d’altres, per justificar passa’ls-hi un drap per l’esquena els que entrompaseguen de nou (ja s’ha de ser sapastre, per fotre’s dues vegades seguides de lloros). Doncs, vet-aquí que avui els del PP estan a punt d’embolicar la troca per segona vegada, repetint un colossal error estratègic, per no dir aberració política, només pensant en el rèdit electoral immediat que en poden treure, enlloc de raonar amb seny de polítics amb sentit d’Estat o, si res més no, amb aquella “finezza” com els italians saben trampejar-se en política. Però, esclar, la gent pepera de “finezza” més aviat van peixos, perquè la seva especialitat carregada de màsters és irrom-pre com elefants en botigues de plats i olles. I ara que senten al clatell l’alè de l’Abascal competint per quin dels fos partits té la trompa més patriòtica, no poden mocar-se amb mitja màniga i tirar la pedra amagant la mà, encara que només fos per dissimular de cara a la galeria . Ara ja no es prenen ni la molèstia rebaixar la mala baba.

És possible que la jugada els hi surti bé per esgarrapar uns quants vots abonats de demagògia, com quan van cometre la barbaritat de carregar-se un Estatut de Catalunya, que constitucionalment no podia estar més dat, beneït i consagrat. Però a ells tant se’ls en fotia i amb la primera recollida de firmes massiva a tot el país varen aconseguir, ells sí que es poden apuntar aquest tanto i de ben segur els historiadors imparcials de demà així ho reconeixeran, de dividir Espanya i de matxucar qui sap si per sempre més la bona convivència amb la joia més preuada de la Corona, que segueix sent Catalunya malgrat els pesi. I avui, amb la convocatòria a bombo i plateret d’una nova creuada patriòtica de recollida de firmes en contra d’indultar uns presos polítics injustament condemnats, no fan res més que reblar el clau d’una discòrdia rancuniosa que serà a la llarga nefasta per a la salut democràtica de l’Estat i, també, per a la seva economia, en ser tan estúpids i curts de vista per a no entendre que apedregant Catalunya, les pedres acabaran ensorrant la teulada espanyola.

Suposo que tots sabeu de què parlo, però per si de cas algú es fa el ronsa o se li ha encomanat el virus conegut com “memòria de peix”, sapigueu que els capsigranys del PP la primera vegada que varen anar pels mercats a recollir firmes era per carregar-se i escopir un Estatut quin text, després de passar pel ribot del diputat Guerra, va ser aprovat pel Parlament, per les Corts Generals (Congrés i Senat), ratificat en referèndum pel poble de Catalunya i promulgat pel Rei. O sia, portar els papers més en regla era impossible. Si cap ànima de càntir no hagués rebobinat el procediment i obligat el Tribunal Constitucional a “interpretar” el Pacte d’Estat, els magistrats mai haguessin mogut fitxa de motu propi. Si rasparen el text de l’Estatut fou a petició d’un partit polític que no s’adonava que amb aquell rampell de ràbia forassenyat trencaven el darrer lligam que mantenia Catalunya enganxada, encara que en molts de casos fos a contracor, a l’ Estat de les Autonomies.

I ara van i tornen els del PP a cagar-la, arruixant amb benzina un conflicte que no ha deixat de cremar: negar-se a que el govern tramití indults per treure de la presó part del govern legítim de la Generalitat destituït i dirigents respectats per més de la meitat de la societat civil catalana. Ningú capaç d’observar la realitat amb una mica d’objectivitat pot negar que l’origen del conflicte entre Catalunya i Espanya és polític fins al moll de l’os; per tant, en virtut de la lògica més elemental els enfrontaments polítics només poden resoldre’s emprant desllorigadors polítics. Aleshores, voldria que aquests escalfabraguetes del partit Popular em diguessin quina alternativa ofereixen per resoldre el conflicte amb Catalunya. Als seus companys de viatge de Vox ja no els hi adreço la pregunta perquè ja em suposo la resposta: que els presos polítics es podreixin a la presó fins a complir íntegrament la condemna, mentre no demanin perdó.

 

Però els del PP, en principi voldria pensar que són una altra cosa i amb més o menys profit han estudiat democràcia; per tant, no puc creure que siguin tan rucs de jugar-se la credibilitat com a partit d’Estat per un plat de llenties rescalfades: oposar-se a les mesures de gràcia per acabar amb el conflicte que gràcies a ells es va crear, potser sí representi pa electoral per avui; però, quanta gana no els espera demà, si ara que encara hi són a temps tots plegats de baixar del burro, no s'empassen els fogots i es posen a treballar de veritat per aixecar el país. Només els descerebrats o idiotes irrecuperables poden pensar que no deixant de tibar la corda el problema s’arregla millor. I aquesta observació afecta a tots els que tiben la corda, siguin des d'un costat o de l’altra. La política de fer entrar els claus per la cabota mai dona resultat, tinguem-ho present. I el que sigui frare, que prengui candela.

 

SABEM DE QUÈ PARLEM QUAN ES REIVINDICA UN NOU CONTRACTE SOCIAL?

El contracte social és una figura retòrica inventada per en Rousseau, que a més d’un escriptor romàntic francès tenia empeltada una arrel filosòfica encantadora, que pretenia demostrar que a partir de la lliure adhesió d’individus autònoms a una empresa comuna, es creava una societat. Però, com sempre sol passar amb els somiatruites, el bon jan d’en Rousseau no va ser profeta a la seva terra; tot i que tenia més raó que un sant en defensar que l’ésser humà és bo per naturalesa malgrat la societat, en fer-se gran, el corrompi i el converteixi en un ésser insolidari. Per això, les persones en la seva opinió tenien de bastir una llei reguladora de la convivència social, que resignés la sobirania en un poder superior representat per un govern i unes institucions que s’imposessin l’obligació de legislar i governar exclusivament pensant en el bé comú o, en cas contrari, exposar-se que els ciutadans emprenyats es rebel·lessin i els desposseïssin de tota autoritat i legitimitat. Més endavant, quan ja tant se li’n fotia que li donessin la raó, la seva proposta de “contracte social” va esdevenir la pedra filosofal per transformar la societat i posar els fonaments de allò que serviria per impulsar els tres pilars bàsics d'allò que més endavant s'anomenaria Estat del benestar: sanitat, educació i pensions.

En Joan Tugores, catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona i reconegut especialista en economia internacional, està convençut que la crisi del coronavirus provocarà un retrocés en la cultura de la globalització. D’aquí ve que reclami, quasi picant de peus a terra, un nou contracte social entre generacions que inclogui com a elements prioritaris i indispensables que tothom tingui l'oportunitat de guanyar-se la vida amb un treball digne, que es respecti el mediambient i que estigui garantit universalment l'accés a una sanitat adequada. Però, sobretot, com l’element més essencial, que hi hagi ocupació. Si la gent no té feina per guanyar-se la vida tot allò que se’ls hi prometi sonarà a pura retòrica. La pandèmia – per a molta gent una catàstrofe – no ha fet sinó agreujar unes tensions socials i econòmiques que ja existien, bona part de les quals des de molt abans que el virus mossegués per sorpresa la humanitat, tal com feia palès un atur desbocat i una subocupació que en tenia la culpa de la desigualtat creixent, de la pobresa, de l’angoixa, de la depressió i, per reblar el descontent, del preocupants símptomes d'ira. Per tant, qualsevol assaig de nou pacte social hauria d’impedir que els mercats seguissin imposant en un futur les seves lleis: en el marc d'un contracte social amb cara i ulls han d’ésser els governants democràtics els que estableixin les regles de joc. El problema és que, francament, no sé si la patuleia de governants de nyigui-nyogui que ens han tocat a la rifa electoral, estan gaire ben predisposats anímicament ni si són capaços intel·lectualment parlant, d’anar per feina.

L’economista Antón Costas, a la meva manera de veure un referent de la colla transversal d’intel·lectuals que té avui dia el cap més clar a l’hora de diagnosticar receptes per l’endemà de la pandèmia, sobre la base d'una nova mentalitat econòmica, escrivia fa pocs dies: “Les crisis són moments en que es manifesta l’esgotament de la mentalitat d’una època i en què emergeix la necessitat d’imaginar i construir-ne una de nova. A l’actuar d’aquesta manera, les crisis fan com de frontissa que permet als països passar d’un capítol a un altre de la seva història”. La pregunta del milió de dòlars és, sense cap dubte, quina potència econòmica imposarà el seu model econòmic per superar la pandèmia i prevenir-ne d’altres, si la Xina, Estats Units o Europa. En tot cas, el que interessa és que l’autèntic esperit del nou contracte social restitueixin els puntals de l’estat del benestar. Vaig llegir l’altre dia que els ciutadans de tot el món es troben en una mena de llacuna de perplexitat davant el futur, en tenir la sensació de sentir-se víctimes d’un robatori – quantes llibertats i dignitats no ens ha xoriçat amb l'excusa de la pandèmia! – davant la mirada atenta del lladre. Fins a l’extrem estem perplexos, que qualsevol èxit científic o avanç tecnològic genera, sorprenentment, més desassossec que esperança. Que la renovació del contracte social és imprescindible ho deixa palès que cada dia que passa vivim a la frontera que divideix el vell món del nou que ens espera. És normal, doncs, que els ciutadans estiguem perplexos davant la inseguretat i la fragilitat, el que no es podria consentir és que els governants que en teoria ens han de treure les castanyes del foc ’estiguin tant o més perplexos que nosaltres.

AVÍS: Com l’estiu passat, el Blog farà vacances els caps de setmana per higiene mental, llevat que en passi alguna de tan grossa que hàgim de posar-nos a reflexionar d’urgència.

Per tant, fins dilluns vinent passeu-vos bé sense relaxar les precaucions sanitàries i, sobretot, més que ésser feliços i feu que en siguin els que us envoltin. 

EL PRIMER AVÍS DE QUE LA CUP NO ESTÀ PER ORGUES, EN MIG DEL FRONT

Com a regal de presa de possessió, els companys (o companyes, que no se m’emprenyin) de viatge de la CUP li varen estampir al nou president, en plena cara, el primer déu-vos-guard de benvinguda orquestrant una pluja d’ous, de pintura i vés a saber de quines porqueries més que van llençar a la Brigada Mòbil (Brimo) dels Mossos, com a protesta pel desnonament d’un xicot, en aquest cas concret no tan pobre i desemparat ja que la seva família es prestava a pagar-li el lloguer i ell rebutjava l'ajuda en un brindis al sol del moviment okupa. El pis, quin lloguer devia l'inquilí des de feia mesos, pertanyia al bloc “Llavors”, del Poble Sec, administrat per una immobiliària tapadora d’un d’aquests fastigosos fonts voltors. Després de l’escaramussa dialèctica i més que gestual entre manifestants i mossos, es va executar el desnonament manat pel Jutge de torn. Simultàniament, un escamot de militants d’Arran, la branca més ultra-anticapitalista de la constel·lació cupaire, assetjava, ocupava i empastifava la façana de la seu del partit del president Aragonés. Un curiós i inoportú “regal” sorpresa que n’estic segur els teòrics socis de la trapassera CUP no oblidaran mai, encara que de cara a l’aparador hagin de fer veure que dispensen a “aquesta canalla” la “perfomance” reivindicativa, com si s’hagués tractat només d’una rebequeria passatgera.

Però, reforca de pallanga!, els republicans ben mirat no poden pas sentir-se estafats pels seus socis, ni acusar-los de deslleialtat ni de ganes de tocar el botet, perquè aquesta gent no enganya i sempre predica el mateix mantra. i quan varen signar mútuament el document de capitulacions previ al “matrimoni polític” de conveniència, ja va quedar escrit blanc sobre negre que el nou govern modificaria el protocol de desnonaments per tal que ni Brimos ni Arros hi traguessin el nas, i que els llançaments es suspendrien fins que no es pogués garantir el dret a l’habitatge dels poca-roba mitjançant un parc públic de vivenda social (del qual per cert, el més calent és a l’aigüera). És a dir, els activistes – em reservo escriure “polítics” perquè aquell espectacle no sé si l’hagués considerat oportú representar-lo un polític amb quatre dits de seny -, no tenien perquè sorprendre ningú: varen actuar exactament com han predicat sempre. Com diria la meva àvia: “a la mainada no els hi prometis allò que no els hi pots donar, perquè no es conformaran amb excuses i et tibaran la camisa a totes hores fins que els hi donis”.

Tanmateix, centrem la qüestió. Els Mossos actuen com a policia judicial i, per tant, estan a disposició del jutge que ordena executar un llançament. Si el jutge requereix expressament la presencia de força pública la capacitat de maniobra de la policia és nul·la; en alguns casos, com recentment a Torre Baró, el jutge va concretar: dues furgonetes de la Brimo o de l’Arro a peu d'obra. Ara bé, si no és tan precís, llavors la policia té més marge d’actuació i pot tolerar l’intent d’altres alternatives, com la mediació. Però, en resumides comptes la presència de la força pública en un cas de desnonament no la decideix l’administració ni la propietat, sinó una ordre judicial. Per altra banda, el jutge tampoc pot dictar l’ordre pertinent sense considerar els informes dels serveis socials sobre cada cas, que no sempre arriben on deurien perquè la descoordinació entre les administracions és un desastre. En conseqüència, mentre la legislació no concreti més com s’han de desenvolupar els llançaments, qui sap si distingint inclús entre casuístiques com si la vivenda a desallotjar és propietat d’una única persona o de grans tenidors. Però qui ha de promoure aquestes normatives ad hoc són els diputats i diputades dipositaris del poder legislatiu. En conclusió: els únics responsables que els desnonaments es converteixin en un aquelarre són els polítics que no fan la seva feina, legislant com s’han de fer les coses per no perjudicar a cap de les parts. Uns polítics que han estat elegits per “legislar” des del Parlament, no per fer d’activistes des del carrer.

A la meva manera de veure, doncs, la combinació polític-activista sempre resulta un nyap i porta desenganys, perquè no es pot repicar i anar a la processó al mateix temps. La feina dels activistes és pressionar des del carrer o des d’on sigui els polítics perquè es canviïn lleis, protocols i tota mena de norma que degradi la democràcia o que perjudiqui drets. I la feina dels polítics és consensuar les millors lleis possibles per salvaguardar tots els drets. I ho han de fer deixant de banda l’ambigüitat calculada: perquè les lleis siguin efectives han de ser clares i els consensos no s’han d’obtenir en base a deixar melics per lligar. La falta de precisió en la redacció de les lleis normalment obeeix a la comoditat de ses senyories, però les lleis fetes a mitges sempre porten moltes més raons de les desitjables i allarguen els procediments fins a l'infinit. I el mateix que dic de les lleis és vàlid pels pactes de govern. Per exemple, l’acord de mínims entre els republicans i els cupaires per desencallar el govern fou tant de mínims, que s’assembla més a una carta als reis que no pas a un contracte seriós. I en aquestes condicions, ja planyo el govern perquè cada dos per tres tornaran a enganxar-se els socis, puix els pactes sobre realitats quotidianes que confonguin els desitjos amb metes, estan condemnats al fracàs.

Quan es fa una llei o es pacta un protocol d'actuació s’ha de tocar de peus a terra. Les bones lleis les fan polítics amb sentit d’estat; les lleis que enreden més la troca, la majoria de les vegades els polítics quan les feien encara no s’havien tret la camisa d’activistes. Mentre els polítics no prenguin consciència que la seva responsabilitat es “legislar bé” i no pas encapçalar marxes de protesta contra lleis que no agraden, tenim mala peça al teler perquè voldrà dir que no s’ha entès que l’única justificació de la política és consensuar, amb el màxim de claredat i precisió per evitar la trampa de les interpretacions a dojo, lleis que siguin bones per a tothom.

AMB L’OBERTURA DE DISCOTEQUES S’ACABARAN ELS BOTELLOTS?

Francament, quan veig representants dels establiments d’oci nocturn assegurar - tan circumspectes com si fossin els dipositaris de la veritat absoluta, revelada pels oracles -, que si els deixessin obrir les discoteques s’acabarien els botellots, no sé què pensar: si s’han venut l’enteniment o són uns farsants ingenus de ca l’ample. Entenc que les persones com jo, que se’ns ha passat l’arròs per anar a moure l’esquelet o arrambar l’api en una discoteca, no som les més idònies per opinar amb coneixement de causa d’aquest nou fenomen social anomenat botellot. Per aquesta raó, encara que preferim ignorar-les per comoditat, o perquè no se’ns regirin les tripes més del que ja les tenim alterades, les opinions dels encantats de fer xerinola a l’aire lliure, en espais urbans públics o en llargues platges desertes, serien les que més ens desobstruirien el caparró d’idees preconcebudes i potser arribaríem a entendre una mica la lògica i l’atractiu dels botellots per una part de la població, malgrat que nosaltres n'abominem d'aquests escàndols, sovint per purs perjudicis o per lleialtat a l’establishment al qual pertanyem.

Ahir, precisament, llegia l’opinió d’un reverenciat columnista que - a l’estil de la Rahola recentment descavalcada de la seva trona de “La Vanguardia” es considera infal·lible - tocava l’assumpte dels botellots fent un paral·lelisme entre aquestes disbauxes desfardades de cap de setmana amb les salvatjades o aquelarres anarco-revolucionaris que durant vàries nits van encendre i trinxar el centre de Barcelona. Deia així: “avui, les flames s’han substituït pel botellot. I reiteradament s’insisteix en la imatge d’una joventut egoista i hedonista. Hem passat de la insurgència a la gresca en un no res”. Home, entre poc i massa! Ja entenc que el “jo penso, jo opino, a mi em sembla”... forma part inevitable del debat lliure en les pàgines d’opinió dels diaris, en les tertúlies dels savis enciclopèdics que “fan vida” a les ràdios i platós de televisió, àdhuc dels lectors que s’atreveixen a enfaristolar-se amb el món sencer mitjançant “cartes al director”. Em semblen acceptables totes les opinions sempre que siguem capaços de diferenciar entre un punt de vista objectiu i un de subjectiu. Perquè la llibertat d’expressió és un gran dret que no es pot retallar ni coaccionar, però els seus fanàtics haurien d’aprendre a opinar sempre almenys des d’un coneixement bàsic de la realitat. I aquesta higiènica costum, pel que sembla s’està perdent de manera molt preocupant. Gràcies a Twitter i les xarxes? Potser sí, però no només.

Si pretenem ser objectius contestant la pregunta que us he plantejat de bon principi, si així que s’acabi la veda als establiments d’oci nocturn es desmotivaran els fans del botellot, no tinc altre remei que reconèixer que malgrat el que diguin els empresaris de l’oci nocturn, tal com s’ha condicionat i pactat l’entrada a les discoteques, sales de ball, sales de festes amb espectacle, bars musicals o karaokes – identificar-se fefaentment en comprar l’entrada, no treure’s el morrió de la boca, ballar mantenint equidistàncies d’un metre i mig amb la parella i prohibició de consumir copes dintre els locals –, seria fantàstic pensar que la gent que s’apunta al botellot perquè considera que el confinament, el toc de queda, la mascareta o rentar-se les mans no serveix de res, deixés de fer el burro pel carrer. Ja em sembla sentir.-los: “¿perquè hauria de passar-m’ho malament “confinat” i "controlat" en un local tancat quan puc passar-m’ho de puta mare bevent, ballant i cantant sense cotilles de cap mena al carrer?” Suposo que s’estarà esbrinant si uns misteriosos focs successius en centres urbans de quatre ciutats catalanes el passat cap de setmana – segons els bombers de la Generalitat es van cremar 14 cotxes i motos, 34 contenidors i les persianes d’algunes vivendes properes als incendis, entre dos quarts d’una i les cinc de la matinada, a Pallejà, Girona, Terrassa i Sabadell -, tenien alguna relació amb els botellots o eren obra d’una brigada d'escòria incívica i antisistema.

A la meva manera de veure, per aconseguir que el col·lectiu de joves que, entre d’altres rebequeries no els dona la gana per exemple d’anar a classe perquè “estudiar no serveix per res”, hagués fet falta que la societat des de fa ja dos o tres dècades almenys, els hagués pujat respectant els principis i els valors in-dispensables per a la convivència democràtica. Valors i principis que cada vegada més sovint no es traspassen de generació en generació com en temps reculats, en que eren imbuïts des de les beceroles per l’exemple que donaven pares i avis. Per tant, ¿com podem pensar, objectivament, que els que es desfoguen amb el botellot ho fan perquè són uns cràpules, i no fem l’esforç d’escoltar les seves queixes dirigides a una societat que no posa fàcil al jovent trobar una feina digna – tenim a Catalunya un atur juvenil desbocat del 34% -, poder emancipar-se dels pares per viure la seva pròpia vida o no ser víctima d'una formació deficient que només porta al fracàs escolar per manca de sortides laborals. Aquesta realitat tan depriment no té res a veure amb el covid, com diria el doctor Argimon. El problema ja s’arrossega de molt més enllà, i si els governs no han fet res per posar-hi remei no serà perquè dotzenes de persones carregades de raó no s’hagin esgargamellat donant la veu de l’alarma pel que estava passant amb una joventut perduda. Com en moltes altres qüestions fonamentals per millorar la societat, a les persones carregades de raó no només se les fa callar, sinó que, a sobre se les escarneix i se les fa passar per boges, quan no per carques. Vés que no sigui per això que tenim els botellots que ens mereixem! 

10 MILIONS DE MORTS NO ANIMEN A POSAR LA DIRECTA

L’OMS ha estimat que les xifres reals de morts per Covid-19 dupliquen o tripliquen les oficials conegudes fins ara, que ja ronden els quatre milions de persones a tot el món; això vol dir que segons l’OMS estaríem parlant de deu milions de víctimes, pel cap baix. I ningú pot assegurar que aquest saldo sigui el definitiu, puix en això de comptabilitzar morts i danys colaterals alguns governs no són gaire endreçats, i en segons quins països les autoritats s’estimen més en casos de grans calamitats – com una guerra o una pandèmia –, enlloc de comptar les víctimes d’una en una, fer capmasos. Aquell rodó milió de morts de la guerra civil van servir a l’espavilat editor Lara per llançar amb un títol cridaner: “Un millón de muertos”, l’operació de venda de la segona part del best seller iniciat per en Gironella amb: “Los cipreses creen en Dios”. Però com a referent estadístic era un bluf, només un bon tanto de màrqueting. Qui sap quants foren de cert els morts, desapareguts i arruïnats per culpa d’aquella tragèdia fratricida! I pel que fa a la darrera gran pandèmia, la coneguda com a “grip espanyola” de l’any 18 del segle passat, encara avui el cens de morts balla entre els 50 milions, més o menys confirmats, i els 100 milions amb que alguns trapelles trapassers especulen.

Sigui com sigui, el que m’esborrona avui és el dubte de si per tenir tanta pressa per redreçar l’economia i aixecar el turisme, correm massa per recuperar la “normalitat” trinxada fa més d’un any. Perquè ja en tenim alguna mala experiència d’això de cremar etapes i d’allunyar fantasmes com tocs de queda i estats d’alarma. ¿Recordeu què va passar just l’estiu de l’any passat, quan es va relaxar el confinament, la mobilitat i el ritme per recuperar la vida social, refiant-nos que amb la pujada de la temperatura el virus s’amagaria per un forat? Doncs, no: a continuació va venir la segona onada i ens vam fotre una bona clatellada. I si bé llavors ja es parlava de les vacunes com del remei imminent, de seguida uns quants terroristes aixafa-guitarres van escampar dubtes sobre l’eficàcia dels vaccins, pronosticant que les expectatives optimistes resultarien fallides. Tothom s’hi apuntava a dir-hi la seva en aquest safareig, en un sentit o altra, però sovint sense la mínima base científica; a vegades simplement perquè portar la contraria feia ultra-progressista, que ja és el súmmum del sarcasme i l’esperpent. Però vés per on, n’hi havia que s’ho empassaven ben bé que les vacunes no servirien per res; potser perquè la coordinació internacional per produir-ne i distribuir-ne tantes dosis com es necessitaven no anava per bon camí, començant per discutir els criteris de prioritat cronològica per accedir a les vacunes i, sobretot, quan es va veure clar que els països pobres ho tindrien pelut per immunitzar la seva població a temps de no cronificar-la com un perill de contagi en potència.

Tanmateix, obsessionats per assolir ràpidament la immunitat de ramat, inclús en el primer món es varen restringir recursos indispensables per tirar endavant plans sanitaris de prevenció i seguiment de persones vulnerables, que mai no s’haurien d’haver descuidat, com eren els programes específics que es gestionaven des dels centres d’assistència primària, pràcticament esborrats i absorbits per una assistència telemàtica impersonal, sense ànima ni suc ni bruc. Però, en el tercer món les coses encara pinten pitjor: s’han hagut d’interrompre programes de vacunació infantil en altres patologies, per redistribuir els escassos recursos en sanitat al control exclusiu de la pandèmia. Una mostra ben lamentable d’aquestes campanyes ajornades n´és la de vacunació contra la pòlio en certes àrees africanes molt vulnerables per aquesta malaltia. Després s’hi va afegir al caos de la transparència el repertori de falses notícies, bombardejades a tremuja a través de les xarxes, algunes vegades inclús “blanquejades” insensatament de respetatibilitat per part de mitjans de comunicació que, potser sense proposar-ho, que ja costa de creure, feien el joc als negacionistes i escèptics furgant en els conflictes d’interessos entre les pròpies farmacèutiques que tenien de complaure els inversors impacients, els experts amb el cul llogat i els governs només interessats en treure’n descaradament el millor profit polític i electoral de la gestió de la crisi sanitària.

Llàstima que, a la meva manera de veure, tot plegat hagi afavorit tensions emocionals, crispades tant a favor com en contra, que es podrien haver evitat; començant per practicar el simple i sa exercici de no retuitejar frívolament, amb tanta rapidesa com inconsciència, les “fake news” que ens plouen sense parar. Em sembla que 10 milions de morts bé es mereixen, per respecte si res més no, posar una mica de seny i no voler-nos menjar d’una queixalada tot el que és gras. Com deien els avis, val més menjar a poc a poc i pair bé. I encara que la consigna dels polítics i l’establishment en general sigui, en contra del què venia sent habitual fins ara, veure l’ampolla mig plena i empènyer l’eufòria més que no pas l’esperança raonable, potser cal que una vegada més siguem els ciutadans que no hem perdut el senderi que, cadascú en la mesura de les nostres possibilitats i influències, insistim en no posar la directa per recuperar “la normalitat” a tota costa, perquè si alguna cosa hauríem d’haver aprés de tot el que hem passat, és que si la vella normalitat no la passem per un sedàs molt rigorós i renovador per fer-la sostenible, tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra. Reflexionant sobre aquest 10 milions de morts, recordem que on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa. 

LA CRISI DE CEUTA: FAULA EN TRES CAPÍTOLS I UNA MORALINA DE TORNA

Primer capítol: Els països fronterers amb el sud europeu han trobat el desllorigador perfecte per abaixar els fums a la poderosa UE: fer de tap de contenció de l’allau de refugiats i emigrants expulsats de l’Àfrica per les guerres, la persecució política i la misèria. Turquia i el Marroc, principalment, tenen a les seves mans la clau per dosificar els fluxos d’aquests pàries a ritme de degoteig o d’inundació. I la poderosa Europa, com que ja ha provat el pa que s’hi dona no fent la farina blana, s’estima més pagar el preu de la tranquil·litat de tenir les fronteres guardades per gendarmes d'altres països, i les allaus de refugiats emmagatzemades a lo bèstia en sengles campaments, que s’assemblen més a camps de concentració que a balnearis, i que si no es converteixen en autèntics inferns és gràcies a oenagés que fan el que poden i més perquè aquella pobra gent desesperada no renegui de tots els déus i tots els governs. I amb “mercaderia humana” que ningú vol ni regalada. amenacen la superba Europa que si no afluixa la mosca obriran les comportes i provocaran un psunami migratori que arruïnarà les seves glamuroses i pròsperes capitals occidentals.

Segon capítol: Una de les portes d’accés a Europa d’aquests fluxos migratoris que ningú desitja és el regne d’Espanya, que no obstant des de temps reculats té una relació d’amor i odi, bastant característica entre veïns malavinguts, amb el regne del Marroc. Amb el qual mai la corda s’ha trencat del tot malgrat les guerres colonials per l’explotació dels minerals, la disputa pels drets de pesca, la referència periòdica de la sobirania sobre Celta i Melilla o l’annexió “de facto” i a la brava de l’antic Sàhara, espanyol aprofitant que el general Franco estirava la pota. Abans la corda no petés, sempre s’han trobat solucions de darrera hora que, normalment, li han costat molt de pèl a la ingènua Espanya, mentre les diplomàcies d’ambdós països s’esgargamellen de tan assegurar que són dos enemics cordials, condemnats a entendre’s. El que passa és qui sempre mercadeja amb la no bel·ligerància és el regne del Marroc, que a l`hora de regatejar el preu no li han d’ensenyar res els gitanos. Un dels gripaus que es va haver d’empassar Espanya, si us plau per força, va ser no donar suport diplomàtic al referèndum per decidir la propietat de la franja del Sàhara espanyol que disputa al Marroc el Front Polisario. En tot aquest llarg contenciós territorial, Espanya ha interpretat a la perfecció el fastigós paper de don Tancredo.

Tercer capítol: Però vet-aquí que es va desvetllar la vena solidària i caritativa del govern espanyol, sota la influència de les germanes de la caritat podemites, i davant la sol·licitud del líder del Polisario – bèstia negra del monarca magrebí, no ho oblidem - de rebre atenció hospitalària en territori espanyol va el ministeri d’exteriors i “per causes humanitàries” hi accedeix. Això sí, com que s’olora que a can Marroc aquest “gest humanitari” no caurà massa bé, recorre a una tracamanya de criatura de parvulari i fa ingressar el beduí de polissó a l’hospital de Logronyo, amb nom de camuflatge. I com que la ministra n’està tan segura de la seva astúcia, per no fer enfadar els seus “amics” de Rabat, decideix no parla'ls-in “perquè total tampoc se n’assabentaran” aquells sòmines. Com si no n’estiguessin escarmentats que el monarca alauita hi té la mà trencada en l’art de la picaresca i l’ardit. No van trigar gaire els seus serveis d’intel·ligència a descobrir l’engalipada i, com a represàlia, van empènyer una allau de carn de canó que envaïssin Ceuta posant el govern espanyol a dos pams de la crisi migratòria més important de la dècada. I tot per posar-li banyes a un “amic” que no es pot fer emprenyar perquè no té escrúpols a tornar-s’hi amb cops baixos. A més a més, el ministre de l’interior sembla que ja va aconsellar a Sanchez i a la tarambana ministra d’exteriors que no comunicar el “gest humanitari” a can Marroc els podia rebotar al nas de mala manera, com així ha estat. I a sobre de gestió maldestre, els guàrdies civils enviats a reforçar la frontera, avui hem sabut que es queixen de que, com a premi per “defensar la pàtria”, el menjar que els donen per refer-se fa fàstic per poc i immenjable. ¿No us recorda això les protestes pels “menús” que servien als policies de la brigada del “a por ellos”, aquarterada en un creuer al port de Barcelona? No n'aprendran mai!

Moralina: I ara, a part del fart de riure que es fan algunes cancelleries a la salut de la poca traça diplomàtica dels espanyols, resulta que l’esbravada dels marroquins ens ha deixat com a torna un nombre indeterminat de “menors no acompanyats” esperant en naus improvisades que se’ls reparteixin les autonomies nacionals per acollir-los en centres per a “menas”, algunes de les quals ja han manifestat – Madrid, Andalusia i Catalunya, de moment – les seves reserves. A la meva manera de veure, tenint en compte que cada vegada que hi ha alguna crisi migratòria surten milers de manifestants als carrers defensant el “dret d’acollir”, ¿no seria possible que enlloc d’internar aquestes criatures desemparades en centres horrorosos es facilités que aquestes ànimes caritatives tan favorables a l’acolliment els alberguessin a casa seva? A Catalunya, sembla que ens en toquen d'aquesta remesa 15. ¿No trobaríem quinze famílies d’acollida entre aquests manifestants que defensen obrir les portes de bat a bat a la immigració? Si abolíssim els centres públics per l’acolliment en cases particulars de voluntaris caritatius, segurament se’n beneficiarien totes les parts implicades: els mena, perquè estarien més ben alimentats, socialitzats i encarrilats per quan es poguessin emancipar; les famílies acollidores perquè es realitzarien i, potser, inclús podrien rebre compensacions fiscals; i als governs, perquè s’estalviarien un munt de recursos econòmics i de disgustos. Si la voluntat dels partidaris de l’acolliment a tremuja era sincera i no eren uns hipòcrites quan sortien a manifestar-se, la solució ja la tenim. I tots més ben servits! Perdoneu, però a vegades per analitzar un problema en tota la seva dimensió, s’han de posar les cartes sobre la taula, incloses les sarcàstiques, perquè a vegades la ironia ajuda a veure-ho tot més clar. 

DESPULLAR UN SANT PER VESTIR-NE UN ALTRE

Tots els canvis de govern comporten una gran moguda d’alts càrrecs, i com a conseqüència inevitable de la mudança dels titulars de les Conselleries s’obra un curiós ball, molt entretingut però que a vegades preferirien estalviar-se els pares carbassers dels partits, que s’han d'encarregar de supervisar la tria i distribució de cadires perquè cap “amic” es quedi amb el cul a l’aire, després del canvi de mobles. Generalment els que participen en aquest singular ball són el personal no funcionari de carrera que fa anys es belluga pels passadissos de les institucions, i que en temps de canvi ha d'estar a l’aguait d'ésser repescat per ocupar un nou destí potable ja que, francament, en aquestes mudances sembla que del que es tracta, en definitiva és de despullar un sant per vestir-ne un altre, que cap es quedi en pilotes i, si pot ser, que tot el tràfec quedi en família.

En aquesta remodelació de càrrecs de segona i tercera fila, a part de les persones de confiança i de lliure designació, a la diguem-ne “plantilla orgànica” que penja de cada Departament, aquesta vegada també s’han d’afegir a la llista d'espera de pretendents a assegurar-se un plat a taula fins a la propera reestructuració del govern, 109 càrrecs públics amb el permís de estada al poder caducat, ja que els parlamentaris haurien d’haver-los reemplaçat fa temps si ses senyories no haguessin fet vaga de braços caiguts les dues darreres legislatures. No era gandulitis sinó conseqüència del considerable xafarranxo polític al Parlament, que impossibilitava qualsevol iniciativa d’establir majories qualificades per resoldre el que no eren més que afers de tràmit; si no fos, esclar, que darrera de cada nomenament s’hi encobrien, malgrat es negui al·legant que és una punyetera mentida, molts d’interessos creats a vegades inconfessables i sempre vinculats a mantenir, fins i tot en aquests detalls secundaris, la correlació de forces i d’influències.

El cas és, doncs, que avui hi ha més d’un centenar de persones que “ocupen” interinament i de manera irregular un càrrec públic, per la senzilla raó que el seu mandat està més caducat que un iogurt comprat l’any passat. Sense comptar el Síndic de Greuges, que exerceix en funcions el càrrec des del 2019, i dels membres del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que tenen la credencial caducada des del 2015, s’han de tenir en compte d'altres membres d’organismes com ara la Sindicatura de Comptes, el consell de l’Audiovisual de Catalunya o el Consell de Garanties Estatutàries, que ocupen una plaça de rellevància política amb els papers molls.

Tanmateix, estan pendents de constitució, per les mateixes raons de baix rendiment, una vintena de comissions de seguiment parlamentari, totes dotades de la corresponent paga per les molèsties, que han de supervisar la gestió del govern en matèries tan delicades com educació, sanitat, justícia i el control i vigilància de la tasca dels mitjans públics de comunicació, una de les qüestions que han despertat més controvèrsia i recel els darrers temps, acaparant cada dos per tres denuncies d’ingerència de l’executiu en mitjans com TV3 i Catalunya Ràdio, considerant els que les proposen que tant l’un com l’altre mitjà són “corretges de transmissió” de les idees independentistes del bloc que monopolitza el poder.

Com us venia dient, ja fa unes quantes legislatures, pràcticament des del 2015, que s'amunteguen al magatzem dels mals endreços càrrecs públics de designació parlamentària sense renovar, degut per descomptat a que la polarització ideològica de la Cambra en dos blocs impermeables, irreconciliables i mesells en les seves posicions ultramuntanes, enterbolien el clima propici a trobar el consens pràctic indispensable per arribar a acords, ja que en la majoria de casos aquests relleus requereixen majories qualificades; una missió impossible mentre no s’esbardelli la dinàmica d’enfrontaments entre partits, algunes vegades tant per motius ideològics com per desavinences personals. De moment, suposo que quan es proveeixen els càrrecs de lliure designació per part dels nous consellers, procuraran quedar bé amb els seus; com passa a tot arreu sense que ningú se n’escandalitzi ni en faci escarafalls massa sonors, perquè se suposa que és el que toca de fer i, en definitiva, tothom procura que "els seus" suquin el melindro.

De totes maneres, després d’observar la primera part de la representació d'investidura del president, tinc el mal pressentiment de que no s’atraparà gaire de pressa la feina endarrerida, perquè a tenor d'alguns gestos de poc entusiasme i certa fredor envers el discurs d’Aragonés per part de diputats de la seva pròpia majoria – els cupaires ostensiblement no varen picar de mans i algun juntista amb la cara pagava –, em varen fer mala astrugància i us dic de debò que voldria equivocar-me. Però si afegim aquests gestos que em varen cridar l’atenció, a les especulacions que s’han desvetllat arrel de la repentina retirada als “quarters d’hivern” d’un pes pesant com l’Elsa Artadi, alter ego del president Puigdemont, i que alguns juntistes no sembla que es barallin per compartir la taula de govern amb el president Aragonés, i que s’hi ho fan només serà per obligació, semblaria que l’ambient no està tan encalmat i esbargit de núvols com seria desitjable i ens volen fer creure de portes enfora. No obstant això, el que en surti de tot plegat ja es veurà; però, si voleu que us sigui franc, estigueu preparats per entomar qualsevol sorpresa que pugui entorpir el compromís de la investidura: posar-se a governar per a tothom, en coses pràctiques i tangibles, d’una punyetera vegada. 

A PROPÓSIT DELS ÉXITS DEL FUTBOL FEMENÍ

Tant de bo no li pugin els fums al cap al futbol femení i acabi contaminant-se dels vicis del futbol masculí. Del quasi anonimat d’anys enrere, les dones futbolistes han passat a ocupar les primeres planes de la popularitat, després de conquerir el premi de la Champions. Naturalment, estic parlant d’un fet històric protagonitzat per les futbolistes de can Barça, que contrasta i retrata l’escàs glamur fins fa quatre dies de la branca femenina del futbol a Espanya, en un context patriòtic i en certa manera patriarcal on la pràctica per dones de determinats esports, al igual que passava si es dedicaven a determinades professions i oficis, es considerava un despropòsit.

En altres països aquestes ruqueries ja estaven pràcticament superades i assimilades, de manera que ningú s’estranyava de que les dones fossin tan capaces i responsables com els homes a l’hora de la feina o competint a l'esport; però, aquí encara no s’havia acabat de pair aquesta gosadia i a l’establishment conservador i tradicional no li feia cap gràcia, li semblava impossible i quasi una heretgia que les dones es prenguessin tantes llibertats volent imitar els homes. De fet, el que emprenyava més a les mentalitats carques era que, a sobre, les dones destaquessin en aquestes activitats i, en alguns casos, posessin en evidència la reputació professional o esportiva dels homes. Però el fet és que de mica en mica els èxits dels equips femenins de futbol, de basquet i d’altres disciplines esportives, la majoria de les vegades a força de tossuderia i molt sacrifici, en alguns casos inclús gratant-se la butxaca per pagar equipaments o desplaçaments, van aconseguir la tutela per si de cas, normalment poc més que simbòlica i condescendent, de clubs que ja tenien equips masculins.

Tanmateix, a mesura que els èxits d’aquests equips d’esportistes genuïnament amateurs en els seus orígens, ja no passaven desapercebuts, sobretot en competir amb d’altres de l’estranger sense fer mal paper, es van començar veure simulacres de professionalització laigh que, evidentment, tenia com a prioritat trobar algun sponsor que ajudés a eixugar el pressupost de la secció sense perjudicar el club, però que a les jugadores no els hi suposava pas fer-s’hi un jornal una mica llaminer, al revés del que acostumava a passar amb les seccions masculines. Diguem que les dones s’apuntaven a jugar no ben bé per amor a l’art, però poc se’n faltava.

No cal entrar en detalls que farien enrojolar a més d’alguna entitat per llur gasivitat, però llevat de molt poques excepcions era evident que entre esportistes homes i dones hi havia, més que una escletxa salarial i de compensacions per productivitat competint, tot un abisme. I si un jugador de futbol, per exemple, podia aspirar a primes substancioses per classificar-se en campionats de ringo-rango, a les pobres dones se les feia contentes amb un mòbil de darrera generació o amb un trist “detallet” que un jugador home li hagués fotut pel cap a qui s'atrevís a donar-li, per considerar-ho una gilipollada.

A la meva manera de veure, doncs, aquesta relegació històrica a un nivell secundari dels equips femenins, com de comparses o de torna quan en el mateix club que els aixoplugava n’hi havia de masculins, o d’haver-se d’inscriure en federacions diferenciades, té els dies comptats perquè en fer-se famoses faran cua a la seva porta aspirants a representar-les i agències de publicitat disposa-des a explotar la seva popularitat, entre altres serveis a la carta amb que els temptaran una colla d’espavilats que viuen d’arrambar-se a l’ombra de personatges famosos, sigui en el ram de l’espectacle o de l’esport. El que em preocupa és si després de passar del quasi anonimat a la fama, repercutirà en el seu tarannà com a jugadores.

Fins ara, mereixien els elogis de l’afició i de la crítica per l’alegria i la desinvoltura com jugaven. Inclús es van escoltar aquesta setmana com es retreia als futbolistes del primer equip de can Barça, que no juguessin amb el nervi, companyerisme i empenta de les dones que acabaven de proclamar-se campiones d’Europa. Em preocupa si aquesta forma desinhibida i descarada manera de jugar “per divertir-se” i per la satisfacció de guanyar, quedarà afectada en negatiu el dia que tota la parafernàlia de servituds que envolten els jugadors professionals masculins, i acabarà per esborra’ls-hi el somrís de la boca. 

ARA QUE TOT S’AGUANTA PER UN FIL, QUE NO VINGUIN DE FORA A ENREDAR LA TROCA

Em fa por que l’estatus quo que han embastat els del 52 per cent, no se’n vagi a can Pistraus per culpa d’ingerències externes, siguin des de Madrid o de Waterloo. Que deixin anar per feina al nou govern, tal com s’han compromès els seus manxaires que farien, perquè en tenen molta de feina endarrerida! Però em temo que els manobres de la maquinaria repressiva de l’Estat se les empescaran totes i més, per collar fort tots els presumptes sediciosos, desobedients i malbaratadors de diners públics que van empudegar, en un relat esquizofrènic i en bona part inflat, per justificar la persecució fins a l’últim cremallò de tots els relacionats amb la “conxorxa separatista” que anomenen amb desdeny: “el procés”.

Si els que maneguen l’Estat fossin intel·ligents, o simplement murris en el sentit que en Pla donava a aquest adjectiu, ara que el suflé sembla rebaixat mirarien de no burxar les ferides mig tancades, enlloc d’escaldufar els ànims per amorrar sense pietat tots els que varen jugar un paper, per petit que fos, en els fets perseguits d'aquell octubre de fa quatre anys. Potser ja seria hora, francament, que l’Estat assumís que tots els que els seus serveis d'informació i espionatge van fitxar i que encara estan pendents de que els tribunals els passin per la pedra, no pertanyen a cap quadrilla de delinqüents mafiosos, sinó que es tracta de ciutadans pacífics i lliures, que defensaven democràticament unes idees polítiques legítimes, encara que no fossin del gust de l’Estat: aconseguir que a través d’un referèndum el poble es pronunciés sobre el definitiu encaix polític de Catalunya amb l’Estat espanyol.

Perquè, dat i beneit, les cròniques el dia de demà resumiran en poques paraules aquells fets que, des de Madrid, es pinten terribles, imperdonables i esgarrifosos, com un intent de forçar unilateralment la resolució de l’històric “problema catalán”, segons l’ha entès des de fa anys i panys el jacobí Estat espanyol. En canvi, des de Catalunya s'assegura que el que va passar només es tractava de fer una consulta democràtica que per les bones no es deixava fer. Tant senzill com això. Però avui no ens referirem, perquè no toca i tothom ja en té interioritzades les circumstàncies i les conclusions, als errors estratègics comesos per cada banda. Uns van precipitar tirant pel dret quan el més calent estava a l'aigüera, inclòs el suport majoritari de la població. Els altres van reaccionar amb una desproporcionada repressió. En resum, de pixarades fora de test n’hi va haver a dojo i a totes dues bandes.

Tantes, que potser ja tocaria cloure ferides definitivament enlloc d’anar-les furgant amb sanya. Segons els constitucionalistes, inclosos els dos “pares” que resten vius, hi ha poques iniciatives polítiques que, pacíficament i democràticament expressades, no permetin a la Constitució emparar-les sota les seves amples faldilles, sempre que hi hagués voluntat d’interpretar-la amb altura de mires. Si els polítics més farrucs i mesells parlessin menys de pàtria i més de concòrdia, potser trobarien la manera de bastir una amnistia general que acabés amb aquesta guerra freda que condiciona, empobreix i crispa la vida política fins al punt de fer impossibles les taules de diàleg.

De la mateixa manera que blasmava dies enrere d’aquella fal·lera dels partits polítics per posar línies vermelles i vetos previs als intents d’enraonar-se entre ells de tot, sense temes tabú, mirant de trobar camins o dreceres per facilitar la vida dels ciutadans enlloc de complicar-se-la, avui reitero que és un gran error que l’Estat rebutgi de pla ni tan sols estudiar una mesura radical però possible d'oblit general, mitjançant una amnistia política generosa. I que abandoni la repressió sistemàtica de les llibertats i de les idees com a mètode per “pacificar” un país. Les properes setmanes, si ningú ho para, la Fiscalia a les ordres del gobierno anirà enterbolint les relacions entre Catalunya i Espanya amb el degoteig de constrenyiments judicials i econòmics per executar les “factures” pendents d’una rebel·lió que segurament mai s’hagués enfaristolat tant, si l’Estat no s’hagués tancat en banda deixant escanyar econòmicament i cultural a una societat catalana que si se l’hagués tractat com es mereixia la seva indiscutible important contribució a la riquesa i prosperitat espanyola, quantes misèries polítiques no ens haguéssim estalviat tots plegats!

Si l’Estat perd una vegada més l’oportunitat de fer les paus i curar les ferides amb pragmatisme i sentit comú, em temo que insistir en la tortura xina d’anar matant a pessigades els catalans rebecs, no farà res més que alimentar la seva resistència, i trinxarà el seny d’aquells que creuen que encara tot és possible si es dona una oportunitat al diàleg i si tothom s’asseu a una taula de negociació de bona fe, sobretot predisposats a desactivar les defenses numantines de posicions arnades i caduques, afluixant tot el que calgui per cada banda perquè la corda no es torni a trencar. De moment, em sembla un bon símptoma que Waterloo es mantingui en un silenci prudent sobre el pacte de govern. Ara espero que Madrid no surti amb algun ciri trencat dels seus, per aigualir-nos la festa.

MOLT BÉ, JA TINDREM GOVERN. LA PREGUNTA ÉS QUAN DURARÀ SENSE ESQUERDA-SE

He arribat a un punt que estic disposat d’entrada a creure-m’ho tot, per dues raons de pes: per estalviar-me de discutir en va i, sobretot, perquè l’experiència m’ha ensenyat que el temps ja hi dirà la seva i posarà tothom al seu lloc. Com deien els avis, on no hi ha mida s’hi posa sola. Per tant, davant la notícia que després de remenar la perdiu, en una carregosa tanda de “converses” de sords, la pasterada entre els ingredients principals del sobiranisme s’ha fet quallar i tindrem el pastís/govern, com si es tractés d’una lletra de canvi a noranta dies vista que ha arribat a venciment i que s’havia de pagar sí es volia evitar la bancarrota.

No tinc més remei que alegrar-me’n de la posta en escena de la reconciliació; però, ja em dispensareu que m’ho prengui tot plegat amb circumspecció i sotmeti aquest pacte de pura conveniència per evitar la fallida de l’empresa, a una quarantena sanitària. Per molt que es besin i prometin amor etern aquesta colla tan desavinguda els darrers mesos, fins que no m’ho demostrin que s’estimen de veritat i que no s’han guardat cap pedra a la faixa, no em donaré pas per la pell, saltant d’alegria.

Em direu que ara toca ser optimista i que s’ha d’estar disposat a veure sempre l’ampolla mig plena, i que potser sí que els que quasi anaven a pinyes i no es podien veure o es miraven de reüll, han fet les paus de cop i volta; oimés, que estiguin disposats a encetar una lluna de mel de cine una vegada aclarides les diferències i els malentesos que havien enverinat les relacions fins fa quatre dies. Aquestes coses passen, encara que no siguin gaire freqüents; per tant, els hi dono un vot de confiança tocant fusta, perquè com que sóc un descregut i més aviat no em refio gaire de que hi hagi miracles, aquesta reconciliació in extremis em sembla tan agafada pels cabells que si és que no hi ha intervingut en la conxorxa santa Rita, que diuen té la mala trencada adobant impossibles, em costa d’empassar tanta bonança. Francament, però, deixem-ho córrer i ja ho veure’m aviat si aguanten o no les frontisses d’aquesta estructura improvisada de flors i violes, que d’ocasions, rai, no els en faltaran per demostrar que les moixaines van de veres, i que no es giraran l'esquena a l’hora de tapar esquerdes o fer-se costat per superar les rufagades que sens dubte vindran de totes bandes.

De moment, prefereixo mirar-m’ho amb certa indiferència positiva, per no tenir cap desengany si l’empresa se’n va en orris. No fer-te massa il·lusions, és la millor manera d’estalviar-te disgustos. Però això no vol dir que no brindi de tot cor per l’èxit d’aquesta empresa; al cap i a la fi, de que se’n surtin en depèn que tots tinguem la festa en pau, sobretot els vulnerables que hi tenim més a perdre si fracassen. I em quedo com a penyora d’aquest possibilisme realista, la promesa del secretari general de Junts en el sentit que aquesta nova empresa vetllarà pels interessos de tots els catalans, mirant de no decebre esclar el 52% del seu teòric accionariat. Espero que aquesta promesa suposi reconèixer implícitament que amb una victòria tan pírrica com la del 52%, és pot governar legítimament i fer-ho molt bé, però no engegar una revolució. M'explico?

DIGUEM PA AL PA I VI AL VI

M’enfarfeguen els malabarismes de vocabulari als quals recorren sobretot els considerats membres de l’establishment social, per encertar en qualsevol comunicació pública amb paraules sense arestes ni que deixin serrells compromesos. Fora un afany de delicadesa per agrair, si l’objectiu d'aquesta preocupació lingüística fos únicament no ferir sensibilitats ni esverar galliners; però, malauradament, resulta que segons he pogut observar gairebé sempre, molts dels que miren tan prim amb l’ús dels mots no ho fan per raons desinteressades i altruistes en profit de la bona convivència, sinó que només procuren no escalfar-se la llengua amb locucions massa reescalfades o, fins i tot, roentes. Per exemple, ja fa uns quants dies que alguns puntimirats van posar de moda l’expressió “retallades”, referint-se a l’estat del benestar, com alternativa col·loquial endreçada, asèptica i més convencional que parlar clar i català, qualificant sense manies d’espoliació de drets adquirits les mesures d’austeritat pressupostària. I anomenant escanyapobres als que recolzen lleis que per moltes justificacions que s’inventin, en el fons sempre perjudiquen els mateixos mandingues de l’escala social.

Ja sé que alguns potser em retraureu que em refereixi tan sovint a l’estat del benestar, com si estigués neulat per l'enyorança d’una mena de paradís terrenal bis, quelcom entre eteri i simbòlic; doncs que ningú es confongui: quan em refereixo a l’estat del benestar amb recança, no puc negar-ho, és perquè em sap greu que no hàgim passat mai de la il·lusió i dels bons propòsits, a l’hora de materialitzar el corpus legal per garantir el dret inviolable de totes les persones, quasi pel sol fet d’haver nascut, a la igualtat d’oportunitats en totes i en cascuna de les circumstàncies de la seva vida, sense discriminacions ni a favor ni en contra. És a dir, que ni l’accés a la sanitat, ni a l’educació, ni a la vivenda, ni als mitjans per trampejar les dependències, per exemple, estiguessin condicionades als recursos econòmics de cadascú, sinó que mercè a una honesta, solidaria i justa política fiscal els que més bé es guanyen la vida o tenen els ronyons més ben coberts degut als patrimonis heretats de les seves famílies, amb recursos públics n’hi hagués prou i de sobres perquè ningú estigués condemnat a vegetar en la indigència i la precarietat, i tothom pogués morir dignament. Potser el detall de qualitat d’un estat del benestar seria procurar també perquè tanta gent no tingui de morir com un gos al tercer món i, per vergonya de molts, en alguns racons deixats de la mà dels deus al bell mig de capitals del primer món.

I el que més tufeja d’aquesta moda de maquillar el vocabulari per evitar dir les coses pel seu nom és que tant els executors com els ideòlegs de les receptes econòmiques – perquè l’estat del benestar sempre acaba sent una qüestió de diners – que obliguen els ciutadans més indefensos a collar-se el cinturó si us plau per força, les vulguin justificar com a necessàries pel “bé comú”. Per exemple, el Banc d’Espanya mateix, interpretant la musica que sona en els cenacles on es talla el bacallà, ja congria sibil·linament, amb tot el cinisme propi dels oracles mundials que es refien de tenir la paella pel mànec, estats d’opinió contraris a emprendre reformes que posin en perill la influencia de les oligarquies en general, sobretot les econòmiques i les polítiques. Però, sabeu què fa més fàstic de les recomanacions "innocents" de la Banca? Doncs que del pa que tots sabem que se'n diu pa busca subterfugis per anomenar-lo d’una altra manera, i tres quartes parts passa amb el vi.

Per tant, mai confessaran que quan parlen de “mesures de relaxament de l’economia” per evitar “tensions” que podrien perjudicar al “bé comú”, en realitat s'estan referint a normes que perpetuïn els capricis i privilegis d’uns quants a costa dels que ho passen magre sempre. I per això no els hi cau la cara de vergonya quan de tant en tant transcendeixen escàndols de corrupteles a dojo, d’evasions fiscals instrumentalitzades des de despatxos professionals de ringo-rango, d’operacions immobiliàries coordinades per posar pals a les rodes dels que voldrien accedir a una vivenda digna sense anar forts d’armilla. Desenganyeu-vos-en, mentre enlloc de parlar d’establir “un salari màxim” s’insisteixi en congelar a nivells de subsistència un salari minin, ni direm pa al pa, ni vi al vi. I els executius de les grans companyies podran apujar-se els sous i les primes mentre "retallen" plantilles de cagamandurries perquè els capitalistes no hagin de renunciar a rallar el cupó. 

COM POT SER QUE ALGÚ PENSI QUE QUAN MÉS S’ESPATLLI TOT, MILLOR?

 Tinguem en compte que “anar a pitjor” no sempre és el més probable, perquè enlloc està escrit que “anar a millor” sigui impossible. Comportar-se, doncs, com una persona honesta no consisteix només en saber “què està bé”, sinó en combinar aquest coneixement amb l’esforç de “fer-ho bé”. El que passa és que quan a més a més es tenen responsabilitats públiques, per fer allò que més convé a tothom i no només al que interessa a l’establishment de qui en depengui el plat a taula, cal coratge i molta integritat. Ara, ves que si se sap allò que resultaria millor per a tothom, però no es té el valor d’actuar en conseqüència, hom està condemnat per sempre més a viure com un cadàver amb cames. Per desgràcia, gairebé arreu del món hi ha massa gent que viu “de” i “per” la política que, a la practica, són uns tristos i fastigosos zombis que caminen amb el cervell abduït per cants de sirena i que són experts només en fer volar coloms.

El joc de la democràcia, tal com molta gent el tenim entès, consisteix en que el poble, sobirà per definició, delega en un moment donat els seus poders en uns determinats representants elegits per sufragi universal, els quals tenen l’obligació de posar-se d’acord perquè governi qui hagi guanyat la confiança dels electors, executant al peu de la lletra els compromisos predicats durant la campanya electoral, sotmetent-se de bon grat al control constructiu de l’oposició, de la qual haurien d'acceptar sense arrufar el nas les esmenes que millorin els seus projectes de govern, sempre pensant només en el profit de tots els ciutadans, tant els d’un costat com els de l’altre. I aquests ciutadans o el poble, si us sembla més correcte, sempre que se senti traït perquè qui governa s’ha passat per l’engonal els compromisos del seu tracte electoral, podrà sortir al carrer per escridassar-lo pacíficament, convidant-lo a rectificar el rumb per les bones o sinó que plegui. Si aquestes són les regles de joc de la democràcia, em pregunto perquè aquests principis tan elementals de convivència acaben sovint en paper mullat?

Molts governs, als quatre dies de tenir la paella pel mànec solen oblidar-se d’allò que van prometre i que el poble espera en candeletes i prioritzen el que convé a ells i als seus interessos, sense fer massa cas ni de les queixes dels representants d’aquella part del poble que no els hi va fer confiança, i mirant-se amb fàstic o amb desdeny les protestes populars. ¿Què els hi costaria a uns ministres democràtics o al mateix president d’un govern qüestionat en la sagrada seu parlamentària o des del carrer, replicar les queixes amb un simple “en prenc nota” i amb el compromís d’estudiar les propostes alternatives? Però, ca! Encara se’n vanten de que no estan disposats a donar un pas enrere. Espero que aquest comportament intransigent d’alguns governants bocamolls, que només parlen perquè tenen llengua, sigui la conseqüència haver fet campana a classe el dia que s’explicava l’assignatura de les “bones pràctiques democràtiques" i no pas els primers símptomes d’una deriva autoritària.

A la meva manera de veure, però, quan alguns dels que ocupen l’escenari polític se’ls escapa de dir enmig del guirigall, que quan més merder hi hagi millor, em sembla que tenim mala peça al teler. Tanmateix, parodiant aquell que, referint-se a les periòdiques campanyes en favor del medi ambient, va dir: “que un activista no és qui avisa que el riu baixa brut, sinó qui s’arremanga per netejar-lo”, jo asseguraria que el full de ruta del progrés no el poden marcar els revolucionaris sinó aquells que treballin perquè les revoltes no siguin necessàries. A vegades, els que manen i els que volen manar no cal que s’esforcin tant fent-se la punyeta, sinó que seria més profitós que s’esforcessin per entendre’s sense retrets, ni mirades de reüll ni d’odi. El progrés sempre ha vingut de la mà de la cooperació i de la innovació, i no es pot progressar adequadament mentre no pensem en els altres com a companys de viatge enlloc de com enemics i no ens adonem que vivin al segle vint-i-ú i no en el dinou.

Per acabar la reflexió d’avui li manllevo unes paraules a la Pilar Rahola, de la seva columna de “La Vanguardia” de fa uns dies: “L’esquerra sempre s’ha cregut superior intel·lectualment i èticament a qualsevol altra posició ideològica, encara que el seu gust per la crítica frontal i descarnada mai no l’exerceix cal a dintre, tan capacitada per col·locar gramalletes als adversaris com per negar-les als propis. És cert que la lluita històrica per les llibertats ha estat una bandera del progressisme, però també els conservadors i liberaldemocràtes han lluitat amb igual força contra els feixismes. I posats a ser rigorosos, la maldat totalitària ha germinat a ambdues bandes de la vorera ideològica, tant si es parla del feixisme o del nazisme o de l’estalinisme, tot i que aquesta equiparació assentada en milions de morts, és esmunyedissa en la memòria de l’esquerranisme alliçonador. El cert és que cap ideologia no és lliure de culpa perquè totes han engendrat monstres”. Qui sap si reflexionar sobre veritats com aquesta podria acabar amb els vetos, les línies vermelles i els insults carregats a vegades de ressentiment que fan impossible la convivència política i, per tant, perjudiquen greument el poble al qual diuen representar. Quan les coses s’espatllen només aprofita als que no fan res per evitar-ho o que fins i tot ho provoquen; el poble, com sempre, és qui paga el pato.

VAL LA PENA D’ASSEURE’NS A REFLEXIONAR O ÉS UNA PÈRDUA DE TEMPS?

No sóc fan de Harry Potter, però fullejant una de les seves aventures, concretament la “Cambra secreta”, vaig topar-me amb una frase escrita per la senyora Rowling, d’aquelles que en llegir-les et deixen parat i que jo solo apuntar-les en llibreta de cites, per si de cas un dia com avui em fan servei i els hi puc treure suc: “a una persona la retraten millor les seves decisions que no pas les seves destreses”. I és cert, perquè cada vegada més es bada la boca o es prenen decisions quasi inconscientment, a tall d'arrancar naps, malgrat algunes paraules o decisions poden arribar a ésser importants fins al punt de canviar-nos el curs de la vida, fent-la feliç o desgraciada.

El problema és que massa sovint el resultat de les paraules que diem o de les decisions que prenem no és nota d’immediat, sinó que poden passar hores, dies o mesos abans no ens trobem amb les conseqüències de córrer massa; per tant, seria interessant que no ens precipitéssim a donar opinions ni a prendre decisions sense abans haver-hi rumiat una bona estona o, com diuen els entenimentats, fins després de comptar fins a cent, que és un consell que també val quan es tracta de replicar d'una rampellada les opinions que no ens satisfan, deixant-nos arrossegar per la indignació o la vanitat. Sempre que no deixem transcórrer un temps prudencial per pensar el què anem a dir o a fer, correm el risc de cagar-la, dient quelcom del que ens n’acabarem penedint o prenen decisions que no tocaven. Ja que fer allò que els instints ens demanen en un moment donat, no sempre és el més convenient.

Reflexionar abans de parlar o decidir fa guanyar temps de cara a ser objectius. Sempre que hom replica a correcuita, o fa declaracions refiant-se de l’espontaneïtat, o es prenen decisions quan s’està nerviós, alterat o sota pressió, té tots els números de ficar-se de peus a la galleda o, inclús, d’embastar un bon embolic, que pot acabar en conflicte. Les persones que s’ho pensen dues vegades abans de moure fitxa, en canvi, controlen les emocions i no obren la boca amb lleugeresa ni actuen amb presses. I si aquesta sana costum és recomanable aplicar-la en la vida familiar i professional, afigureu-vos com n'és d'indispensable quan hom ocupa un càrrec públic i ha de mesurar tant el què diu com el què fa, perquè deixar-se portar per la immediatesa del “sicut raja” pot acabar molt malament i, sobretot, perjudicar a persones que no en tenen cap culpa d'esvalotaments d'aquesta mena.

Per aquesta raó, a la meva manera de veure, hauríem de reservar uns minuts cada dia per analitzar des de la tranquil·litat i la soledat les nostres emocions, i així aturar el ritme frenètic i competitiu amb que la societat ens esclavitza i prostitueix en benefici dels seus interessos, no de la nostra felicitat i benestar, sinó de la puta productivitat en tots els sentits de la paraula. Les escoles de negocis varen posar de moda fa temps el concepte “intel·ligència emocional”, entesa com una disciplina destinada a desenvolupar l’autocontrol de les emocions, puix aprendre a dominar els impulsos és essencial no només per gambar-se-les per la vida a tall de triomfadors, sinó sobretot per aconseguir un grau de benestar i d’equilibri interior que faci suportable la convivència i la supervivència en un món agressiu, cantellut i ple de paranys, a vegades parats amb traïdoria simplement per provocar sortides de polleguera o decisions arrauxades.

Benestar anímic que, en definitiva, podríem definir com “sentir-se bé” tant després d’expressar una opinió o una idea, com de prendre decisions delicades; per tant, buscar aquest tipus de benestar hauria d’esdevenir una rutina que servís de vacuna contra la bogeria que ens envolta i que ens desestabilitza. I si totes les persones en general no hauríem de descuidar mai d’allò que dèiem abans de comptar fins a deu o cent abans de parlar o decidir, ja no diguem en el cas dels que viuen de la política o tenen una res-possibilitat pública. En Churchill, que en sabia un pou d’aquestes misèries, en les seves memòries reconegué el greu que li sabia cada vegada que s’havia hagut de menjar paraules pronunciades a la babalà, i tanmateix de més de quatre decisions poc rumiades. Pregunto: ¿quants dels polítics catalans emmerdats en l'atzucac de la investidura del govern, no se'n penedeixen d'haver-se precipitat posant "línies vermelles" a tot drap? I si no ho fan, és perquè encara són més burros del què em pensava. En el fons, reflexionar no és més que un acte d’humilitat: com que ningú és infal·lible, val més no precipitar-se a “dir” o a “manar”. Sempre quatre ulls veuen més que dos i si ens ho volem fer sols, potser abans de tirar endavant segons quines decisions, convindria consultar-les amb el coixí. De reflexionar massa, que se sàpiga, ningú s’ha mort i, en canvi, imprimeix caràcter i és penyora de solvència en tots els moments de la vida; d'una vida que no és tan llarga com per marrar-la a cada pas per no pensar un mica. 

ALGUNS DIES NO M’EN PUC ESTAR DE FLIPAR PER UN TUB

Potser no sigui la manera més acadèmica d’expressar-ho, però és la que trobo més escaient per descriure la meva sensació d’estupefacció, en assabentar-me d’unes quantes, diguem-ne “anècdotes administratives” per ésser benvolents, que fan trontollar la meva fe incondicional fins ara en la gestió municipal a càrrec dels meus propis veïns. Sempre m’havia semblat que els ajuntaments, degut a la proximitat territorial i al principi de que “aquí tots ens coneixem” gestionaven millor les seves competències, que no pas les administracions de jerarquia i extensió superior que pel simple detall d’estar més allunyades territorialment, podien implicar-se amb menys coneixement de causa en els problemes quotidians d’una comunitat concreta.

Doncs resulta que no, que com en moltes altres particularitats de l’administració pública estic equivocat, i que en una matèria tan sensible i delicada com és, per exemple, la protecció civil dels ciutadans només un terç dels municipis catalans que estan obligats per llei a disposar d’un pla d’emergències, el tenen en regla. Segons tinc entès, dels 521 municipis de més de vint-mil habitants o que estan considerats com turístics - que són els que hi estan obligats a tenir planificades respostes puntuals a les emergències -, en prou feines 200 estan en disposició d’aprovar una inspecció elemental; la resta, o no s’ho han pres la molèstia de moure el cul de la cadira o el pla que algun dia tenien ja ha caducat, potser tip de fotre’s de fàstic als calaixos de la burocràcia.

Flipo, permeteu-me l’expressió perquè tothom m’entengui, puix a part que no disposar de pla d’emergència net i polit suposa una greu negligència, si és produeix algun sinistre natural o industrial, la capacitat de reacció preventiva i de coordinació dels efectius per neutralitzar-lo quedaria coixa i, per tant, el risc per la població és multiplicaria. Oimés considerant que per tramitar una declaració de zona catastròfica, el Consorci d’Assegurances exigeix com a qüestió prèvia a qualsevol ajut o indemnització, tenir operatiu el ditxós pla d’emergència. ¿Qui sap si per no tenir-lo endreçat, alguns municipis tiren milles quan els veïns els hi reclamen sol·licitar zona catastròfica? Em direu, potser, que no us empasseu que hi hagi una falta de responsabilitat tan flagrant per part de determinats governs municipals de Catalunya, encara que potser comprendríeu que alguns ajuntaments petits es facin els longuis per manca de recursos. Però el cas és que els que no aproven aquesta assignatura de la prevenció no són els ajuntaments de pa sucat amb oli sinó que, com denunciava fa poques setmanes una editorial de “La Vanguardia”, la Barcelona de la Colau i alguns altres ajuntaments que presumeixen d'eficàcia, no tenen en realitat els deures al dia tal com mana la llei de Protecció Civil.

I aquesta deixadesa em sona molt més greu un dia com avui, què un informe d’experts de l’OMS acaba de fer públiques unes conclusions que haurien de fer caure la cara de vergonya a la classe política d’arreu del món, en afirmar, sense mossegar-se la llengua, que la covid-19 s’hauria pogut evitar si els governs dels països més rics, influents i desenvolupats haguessin fet cas, molts mesos abans de la crisi, de les advertències de la comunitat científica per com prevenir una pandèmia mundial que s'olorava. Textualment, en aquest informe que no signen quatre palanganes que volen cridar l’atenció sinó científics molt respectables i solvents, es denuncia que: “les estanteries dels arxius de l’ONU i dels governs de les capitals més importants del món, estan plenes a vessar d’informes i conclusions fetes arrel de crisis sanitàries anteriors. Si se n’hagués fet cas, si els polítics haguessin escoltat baixant del seu pedestal, s’hauria evitat la catàstrofe actual”.

L’informe, sobretot, retreu que el fet que la reacció dels governs entre finals de desembre del 2019, quan es detectaren les primeres pneumònies atípiques a Xina, i el 30 de gener del 2020, quan l’OMS declarà l’alerta internacional de pandèmia, no va ser prou responsable i va agafar-los en calçotets tant pel que fa als equips de protecció més bàsics, com a tenir suficients equipaments i personal sanitari per encaixar la patacada. I d’aquesta inoperància dels governs en culpa directament les rivalitats geopolítiques i territorials de la manca de lideratge i de coordinació internacional de la crisi. Esperem que les denuncies que posa en relleu aquest informe, serveixin d’escarment de la classe política per prendre’ns en serio les advertències de la comunitat científica en qüestions tan sensibles com el canvi climàtic, el medi ambient i la prevenció de futures pandèmies, enlloc d’esterrecar-se per disputar-se engrunes de poder. Jo, francament, no sóc gaire optimista en aquest sentit, comprovant la desídia com es desenvolupen al costat de casa mateix uns simples plans d’emergència municipal. Qui no es capaç de prendre's en serio les petites obligacions, serà capaç de prendre decisions adequades en cas d'una catàstrofe? 

UNA TARDA DE MANUALITATS ESCLOFOLLANT FAVES

Ahir, impensadament, vaig entretenir-me amb una feina manual que des que era petit - mireu si us parlo de temps reculats! – no havia practicat: pelar o esclofollar faves. Tanmateix, feia anys que a casa no s’havien comprat faves tendres, enlloc d'emprar les congelades que ja venen còmodament pelades, netes i a punt de tirar a l’olla, estalviant-te tota la feinada de separar la fava de la tavella. Però ahir, vés a saber per quin antull, a la dona li va fer gràcia firar-se unes faves que la verdulera li va assegurar que la pagesa que els hi porta el gènere les havia collit el dia abans. I a mitja tarda, després de fer la becaina reglamentària de havent dinat es va posar a esclovellar-les a la taula de la cuina, mentre escoltava el programa de la rac-1 per distreure’s. Però eren unes faves tan tendres i delicades, quasi de miniatura, que en realitat s’havien de coure amb tavella inclosa si no fos que a nosaltres ens agraden despullades, que vaig pensar que a aquell ritme, com que en tindria per estona per acabar, se’m va acudir de donar-li un cop de mà perquè poguéssim sortir a passejar aprofitant que el sol ens hi convidava fent-nos ullades entre els núvols, cada vegada més temptadores.

Tampoc sé perquè se’m va acudir de posar-me a ajudar-la, i encara menys d'explicar ara aquella bajanada, enlloc d’escriure la reflexió que pertoca cada matí. Suposo que degut a que les faves eren tan aparentment raquítiques en ser fruit d'un part prematur, i que feien tan poca llevada que per omplir una cassoleta per cuinar-ne una menjada una mica complerta, ja que nosaltres som d’aquells que normalment dinem plat únic, calia prendre-s’ho amb paciència. I per altra banda, tot s’ha de dir, també tenia el dia espès per reflexionar amb serenitat després del disgust que em va donar el Barça la vigília i per tot aquest embolic de la batussa política que ens abocarà a passar per enèsima vegada per les urnes, total perquè tenim una classe política capada. Alguns jugadors del Barça també en semblen de capats, però els polítics els guanyen de carrer. Au va, tornem a les faves que són de més bon pair que la pilota i la política. Doncs, el què us deia: em vaig asseure al costat de la dona disposat a compartir “manualitats” una estona i, francament, he de confessar que sigui perquè estava desentrenat o perquè no hi tenia gaire traça, cada vegada que jo n’esclofollava una ella ja n'havia desentavellat tres. O sigui que em va guanyar de golejada.

Però, em va fer gràcia de fer-ho i fins i tot us confesso que no tinc la sensació d’haver perdut el temps ocupant-lo en aquella manualitat inesperada; com a mínim, a banda del plat de faves a la catalana que avui em cruspiré, he resolt sense trencar-me gaire la closca el tràmit de la reflexió d’avui. Tanmateix, reconec que mentre posava el cinc sentits a la tasca de partera de faves en que m’havia embolicat, no podia impedir que la memòria em reculés a temps enrere, quan sovint en tornar d’escola la mare després de donar-me berenar em festejava perquè l’ajudés en manualitats domèstiques semblants, com “triar” cigrons o mongetes, pelar patates o esclofollar pèsols i faves. Estic parlant d’una època que aquestes escenes domèstiques es repetien amb tota naturalitat i a totes les llars, perquè el menjar no el trobaves obrint el frigorífic com ara, que desembolicant la bossa de llegums ja vas que xutes (quina mania avui de recórrer al vocabulari futboler, deu ser la ressaca del desastre culer).

En fi, que no dono per perduda l’estona que vaig passar esclofollant faves, sobretot quan es tracta de manualitats tan gratificants, gastronòmicament parlant. Estic convençut que el plat de faves que escuraré avui seran molt més suculentes que les més ben congelades; en tot cas, les d’avui seran com unes velles amigues que vaig ajudar a sortir de la clofolla amb les meves pròpies mans. Ja sé que tot plegat pot semblar una cursileria o una bajanada, però us prometo que pelar faves té el seu “encant”. I mentre les mans treballen, el caparró pot pensar. Mireu que us dic, em sembla que la reflexió que us proposaré demà potser la vaig embastar i rumiar pelant faves. I és que en temps de tribulacions com els d’ara, qualsevol “manualitat” que ens relaxi i no ens destorbi de pensar o ens permeti fer barrila intranscendent, no té preu.

L’EXPERIÈNCIA ENSENYA QUE A VEGADES L’EXPERIÈNCIA NO SERVEIX DE RES

Ho va sentenciar el genial Perich fa una tira d’anys. I com que era un paio que queia bé a una gran part de la gent d’idees endreçades d’aquest país, perquè malgrat els personatges dels seus acudits fossin una mica força torracollons i força irreverents amb els dogmes de tota mena, no es comportaven ni pensaven molt diferent de com s’haguessin volgut comportar i pensar els seus seguidors, si a la vida real hi hagués hagut la llibertat d’expressió que consentia i respectava el ninotaire als seus ninots. Uns ninots que a còpia d’insistir en ridiculitzar l’establishment amb aparents estirabots o boutades que despullaven els personatges reals de la vida quotidiana de les aparences de respetatibilitat i honorabilitat posant en relleu les seves contradiccions, misèries i poc senderi. I quan a un d’aquests ninots entranyables se li va acudir rebaixar els fums al concepte sagrat conegut com “experiència” la va clavar. Perquè amb la mitificació de l’experiència sovint passa una mica igual que amb les aparences, que ens hem cansat de comprovar que moltes vegades responen només a estereotips, posades en escena, referències o a frases fetes que no sempre van a missa. El Perich suposo que volia dir que tant de l’experiència com de les aparences només ens en podem refiar si ens en creiem la meitat de la ració, en el millor dels casos.

En realitat, el que ens molesta i ens descontrola no és que sovint les coses siguin quelcom o molt diferents de com ens semblaven o que ens havien volgut fer creure. Sinó que ens sap greu descobrir que a vegades no hem estat justos i ens ha traït la frivolitat per fer suposicions precipitades i temeràries respecte de persones i de coses que gairebé no coneixíem, jutjant-les des del nostre particular punt de vista i escandalitzant-nos de les palles que creiem descobrir o endevinar als seus ulls, sense adonar-nos poc ni molt de la biga que enterbolien els nostres. Tenim més que no pas ens pensem la feblesa humana de guiar-nos per allò que anomenem “deduccions lògiques” que ben sovint tenen més de lleuger i subtil, que no pas de lògic i fonamentat. L’equivocació resulta quasi sempre principalment del fet de no analitzar i separar prèviament el blat de la palla, per establir les causes que poden produir un mateix o semblant efecte decantant-nos per l’aparença, sobretot si coincideix amb com pensem i sentim nosaltres.

La pandèmia, per cert, ha estat una experiència que no hauríem de desaprofitar per corregir molts anàlisis i deduccions equivocades per culpa de jutjar només per unes simples aparences falòrnies que s’han fet evidents de cop i volta, canviant-nos d’ulleres. I com que costa el mateix que ser negatiu, valdria més que les experiències viscudes aquests dies de trasbals emocional ens les miréssim en positiu, prescindint de les aparences i dels interessos creats. Mentre escric a contrarellotge la reflexió d’avui per penjar-la a temps, em venen a la memòria dues estrofes de la cançó que vaig escoltar a un parell de xicotes voluntàries d’alguna associació d’amics de la gent gran, un dia que cantaven una espècie de serenata a les portes d’una residència d’avis, de no sé quin poble: “si no estàs amb qui t’agradaria, estima qui està amb tu”. Em va semblar un desig tan bonic, en qualsevol circumstància de la vida, que m’ha semblat deixar-vos-el com a penyora del món millor que voldríem, si deixem de banda com a dogmes tant les aparences com les experiències. Si no ens volem equivocar cal fer servir el garbell per separar el blat de la palla. 

PARLANT LA GENT S'ENTEN, SEMPRE QUE SE'N TINGUIN GANES

Que no ens prenguin per gamarussos i ens vulguin fer veure a galet ni un dia més. Si després de quasi dos mesos d’enraonar no han sigut capaços d’entendre’s, només pot ésser per tres raons: o parlen idiomes diferents, o es fan el sord i el boig expressament, o són uns fastigosos farsants. I com que, més per vell que per savi, conec una mica, directament o per fonts de confiança, del peu que calcen els que es reparteixen els papers principals d’aquest sainet, que per entendre’ns anomenarem “de la investidura”. De que són uns engalipadors no en tinc cap dubte des de fa temps, el que no sé és perquè s’avenen a representar un paper d’estrassa com el que fan, sabent que la parròquia que els va votar - alguns tapant-se el nas, per dir-ho clar. aquell llunyà 14 de març -, els hi maleeixen els ossos i els engeguen mentalment a dida cada vegada que escolten com fan esforços per dir-la més grossa sobre les raons de no haver consumat el casori, ni que només fos per mantenir les conveniències.

Ara, si m’hagués de decantar per la causa més probable d’aquesta mala relació diria que la manca de sintonia personal entre els capatassos no ve d’un dia i que fa tant de temps que és congria que inclús massa figurants s’han contagiat d’una mala maror hipòcritament somorta de cara a la galeria però cada vegada més revenxinada i punyetera, des que els manobres d’ERC es varen cansar de portar les eines i de fer d’escolans d’amén dels convergents, i els hi feren el salt per acomboiar-se amb la branca maragalliana del socialisme-obrer espanyol i amb els psuqueros en liquidació, per bastir un tripartit que per dues vegades li va trencar el plat bonic i alguna cosa més a un tal senyor Mas, que s’estrenava com a delfí del pujolisme més ranci. I si des de llavors entre els antics socis ja no es dissimulaven les mirades de reüll i els retrets de desagraïts, els que durant vint-i-tres anys tingueren de conformar-se fent de masovers, primer l'Heribert Barrera des de la presidència simbòlica del Parlament, mentre els putos amos convergents ocupaven tot el Palau de la Generalitat, quan sentiren que el seu nou soci preferent, el senyor Maragall, va llençar a la cara del senyor Mas sense amagar la mà el cop de roc conegut com tres per cent, es lleparen els llambrots de satisfacció.

En resum, que entre convergents i republicans mai hi hagué el que s’entén per bon feeling i els cadells del cabdill nacionalista conservador Jordi Pujol no els venia massa de gust fer manetes amb els que es consideraven marmessors del llegat històric d’en Macià, d’en Companys i, en certa manera, de la bèstia negra del pujolisme, l’honorable Tarradellas. Per tant, no m’estranyaria gens que en la conversió d’en Mas a l’independentisme hi tingués a veure la indignació perquè els republicans reivindiquessin la patent independista titllant els convergents de “fotocopies”. Qui es conformarà amb una còpia, podent disposar de l’original? - era un dels eslògans electorals amb que els republicans tocaven el botet als convergents. I quan el senyor Mas va ser gitat a la paperera de la història per uns nous socis que, com que la masoveria de la Generalitat versus presidència Parlament ja estava compromesa amb els republicans i els convergents pretenien acontentar els cupaires amb un grapat de grana de la veça, no varen moure un dit per estalviar-li al capatàs Artur la vergonya de fer mutis d'escena per la porta del darrera.

I a partir d’aquest moment les topades, mocs i desavinences que han transcendit - n’hi ha hagut moltes altres que de tant en tant algú airejarà per liquidar alguna factura personal endarrerida -, algunes de tan revenxinades com no agrair la supremacista waterlooniana Laura en la seva presa de possessió de “la masoveria”, la tasca de l’anterior titular del premi de consolació, en Roger Torrent, o el “gripau” que varen fer empassar al republicà Aragonés, que es postulava per ser investit de president-president i no de president-vicari no prestant-li els vots necessaris. ¿Algú pensa que tot plegat és una qüestió de mal rotllo passatger, una mena de rebequeria de criatura malcriada que s’oblida amb quatre magarrufes i llagoteries i encara es pot reconduir d'aqui al dia 26? De cap manera, les ferides són profundes i encara que per salvar els mobles a darrera hora fessin veure que s’estimen, quan duraria un govern amb les arrels corcades?

Perquè per molt que en Lluis Llach avui es despengi angelicalment assegurant que aquell invent del Consell de la República no té cap intenció de marcar el pas al futur president de la Generalitat- ja li deixarien usar a Pere Aragonés “el despatx oficial” de Palau, perquè no profani la sagrada memòria de Puigdemont, el president legítim? -, els molts que ja no ens mamem el dit, no ens ho empassem pas després d’haver escoltat les manifestacions dels talibans més fonamentalistes del sobiranisme excloent. Com acabarà aquest sainet de la investidura? El més probable és que anant a unes noves eleccions o a bastir in extremis un govern de compromís perquè no sigui dit que no saben dialogar, que tindrà els dies comptats entre Nadal i sant Esteve. No sé què seria pitjor, francament. En tot cas, si es convoquen noves eleccions, estaria bé que a votar no hi anés ningú i que els diputats electes el 14-M tornessin els sous, dietes i complements que s’han embutxacat per no fotre ni brot de profit, des que varen prendre possessió. Que aquestes manifestacions no són pròpies d’un demòcrata? – sento que em replica el diputat Canadell, un centurió del nou mantra oficial en matèria d’entesa i diàleg. Per favor, la democràcia fa dies que se l’estan carregant, des de molt abans del mític 1 d’Octubre, els que s’entossudeixen en fer entrar els claus per la cabota!