En una trentena i escaig de
països, el passat 13 d’octubre, malgrat la pandèmia o potser més ben dit: “amb
més raó” a causa de la pandèmia, hom va reflexionar amb més o menys recança o
emprenyament, sobre el fracàs. Qui va inventar-se aquesta commemoració mundial
d’un aspecte tan negatiu suposo que tenia el benintencionat propòsit d’aixecar
la moral de tots aquells que estiguessin mig deprimits, perquè creien que tot
el que tocaven se’ls hi tornava aiguapoll, i per fe’ls-hi perdre la vergonya i
la mala consciència per tenir projectes empantanegats o fallits, sense interès
ni energia per rectificar i emprendre’n de nous. Segons es pot llegir als
manuals d’autoajuda, “fracassar no significa res més que no ha reeixit un
projecte, personal o col·lectiu, com s’havia previst o que s’ha entrebancat del
tot”. Fracassar, doncs, forma part de la condició humana des del moment que per
aprendre a caminar t’has de fotre de lloros una dotzena de vegades, i tornar-ho
a intentar tantes vegades com faci falta. Però, vet-aquí que, llevat dels
països d’arrel cultural anglosaxona, el fracàs no cotitza, i esguerrar-la o
espifiar-la es considera una llàntia irremeiable en el currículum, d’aquelles
de les quals mai es fa net del tot. Ben al contrari, com deia, en territori
anglosaxó on fracassar no significa el final de res, sinó que forma part
natural de l’entrenament indispensable per a sobreviure. En Churchill, a qui no
sempre li varen pondre totes, advertia tothom que li’n volgués fer cas: “que
per tenir èxit s’ha d’aprendre d’anar de fracàs en fracàs, sense desesperar-se
mai”. I el llegendari empresari Henry Ford reblava el clau de l’optimisme
enfront dels fiascos o les derrotes puntuals: “el fracàs és una ocasió
immillorable per començar de nou, amb l’experiència de saber perfectament on
pots enganxar-te els dits”.
En canvi, nosaltres els catalans i per extensió tots
els mediterranis, que ens creiem tan lliberals i oberts de mires, condemnem el
fracassat a purgar els seus malguanys i fallides gairebé tota la vida,
considerant que qui ha ensopegat o l’ha vessat una vegada mai més serà capaç de
fer res de bo, i conseqüents amb aquesta mesquina filosofia miop i gasiva,
l’establiment financer en general tanca l’aixeta del crèdit i no fa la
confiança necessària a qui vulgui tornar-ho a intentar, per ajudar-lo a
remuntar. El fracàs empresarial, per exemple, si s’hi grata una mica respon la
majoria de les vegades a causes tan concretes, verificables i previsibles com
la manca d’experiència en l’ofici o en el ram, la carència d’un pla sostenible
de negoci, la indecisió a l’hora de dissenyar tant un producte com la seva
correcta estratègia comercial, la temeritat d’embarcar-se en una empresa anant
coix de capital i de mercat potencial, envoltar-se de massa col·laboradors
llepons enlloc de preferir crítics competents i, sobretot, abusar del vici
d’anar a manlleu tant d’idees com de diners. D'analitzar les causes del fracàs
se'n diu posar experiència.
Per tant, si cada vegada que hom es fot una trompada
analitzés les causes, per intentar-ho de nou amb la lliçó ben apresa, de ben
segur que les coses li anirien molt millor. El problema, però, rau en el fet
que no n’hi ha prou amb tenir coratge per continuar lluitant, ja que es poden
comptar amb els dits de la mà els fracassats a qui la societat en general, i la
banca en particular, donen una segona oportunitat sense mirar-se’ls de reüll.
No obstant això, el pitjor de tot és que qui se'n considera de fracassat,
enlloc d’esbrinar objectivament com s’ho va fer per ficar-se de peus a la
galleda, per desgràcia reacciona assumint el paper de víctima propiciatòria i
predestinada al desastre: “què he fet jo, per tenir tanta mala sort!” Per
aquesta raó, suposo que es va institucionalitzar el “day for failure”, perquè
es reflexionés que la sort no hi té res a veure amb els fracassos, sobretot
quan només refiant-se de la sort hom, enlloc de pencar per sortir-se’n del què
sigui que hagi emprès, es posa a jeure, a passar figues o a comptar les mosques
dalt del sostre.
Tanmateix, darrera d’aquestes adjudicacions
internacionals d’un dia a recordar cadascuna de les circumstàncies que
basteixen l’existència de les persones, per bé o per mal, sempre hi ha qui
aprofita per fer-hi negoci estimulant els arguments per caure en la temptació
d’oblidar les penes submergint-se de cap en el consumisme frenètic, amanit amb
un reguitzell de “facilitats” i “descomptes”. Comprar encara que no es
necessiti, “donar-se un gust” perquè sí, escampar la boira quan van mal dades,
són arguments que a tothom sedueixen en un moment donat, inclús el dia dels
fracassats. Deu ser per això que el comerç estabornit enmig de la pandèmia està
promocionant aquest cap de setmana iniciatives com el “HAPPY WEEK”, que més o
menys ve a dir que busquis la felicitat donant-te un requisit. I encara que
sembli que l’ambient no està per alegries, segons els experts en campanyes
comercials s’espera que els propers dies la febre del consumisme es desbocarà i
ningú es voldrà deixar perdre l’oportunitat de “comprar felicitat” embolicada
amb paper de cel·lofana. Davant d’aquest fenomen social, a la meva manera de
veure no seria honest bescantar-lo recorrent a l’ètica, per exemple. Penso que
ja és prou positiu que enmig del neguit per com ens en sortirem, el comerç no
perdi l’humor i es carregui d’eslògans amables per aconseguir omplir des
botigues de “consumidors de felicitat”.