Se sol dir per animar a
algú que les passa magres, i és una veritat com un puny: mentre t’aguantis
dret, pots resistir. Però quan et pares ets home mort, tal com se senten avui
un fotimer de botiguers, restauradors i molts autònoms que malgrat tenir un ofici
des de fa mesos no tenen benefici. Per a una societat en crisi com la nostra,
mentre hi hagi vida hi haurà esperança; però, sempre que no ens quedem de
braços plegats, ja que si s’aposta per l’esperança hom no pot cometre l’error
d’intentar sortir de l’atzucac posant-se a la gatzoneta, esporuguit, com qui
espera la següent garrotada. Tampoc serveix de res entestar-se en rebobinar la
crisi sense moure un dit per canviar el model de sabates que ens van portar al
llindar del pedregar. Per entendre’ns: reproduir al peu de la lletra un sistema
basat en la dependència del consum barroer i del diner fàcil – ara mateix estem
pendents dels calers que ens ploguin del cel des d’Europa -, que no pas del
respecte al benestar de les persones, a estimular les iniciatives dels
emprenedors i dels creatius, a mantenir intacta la xarxa productiva
reinventant-la tant com calgui per no perdre pistonada i tenir ocupada la gent,
estar-se quiet no servirà per fer més passable l’agonia ni per sobreviure.
Mentre fer-se ric, influent i poderós com a país
sigui l’objectiu i la prioritat de la política dels governants, d’esperança
n’hi pot haver poca ja que en un escenari tan competitiu com el dels mercats
internacionals, on només els guanyadors, encara que sigui fen trampes o depredant,
suquen el melindro, no tardaran ni dos minuts a aparèixer trepes, especuladors
i entabanadors, que fent jocs de mans i magarrufes a dojo intentaran portar la
societat a l’hort, per tornar-la a plomar i convertir-la en carn de psiquiatre.
Si per cas els ciutadans atrapats en la “nova normalitat” ens aferrem a
l’esperança de reeixir simplement tornant a allò que consideràvem “normal”
l’any passat, francament tenim mala peça al teler. El llibre d’estil d’ús
obligatori durant la “nova normalitat” hauria d’apostar fort per les persones,
perquè els recursos que generem aquí i els que arribin d’on sigui estiguin al
seu servei, no pas al contrari; es a dir: perquè des del poder es gestionin
d’ara endavant els cabals públics sempre en profit de les persones i no
n’acaparin els beneficis els que de més lluny o de més a prop remenin les
cireres.
És cert que mentre hi hagi vida hi haurà esperança,
però només si som capaços de trencar l'actual cercle viciós que mouen els
mercats, la banca, les oligarquies i els populismes exaltats i malaltissos, i
establim com a prioritat indiscutible el benestar de les persones. Durant
dècades la partida de pressupost que els països desenvolupats, per gust, i els
pobres de solemnitat, per obligació, destinaven a comprar armament era
escandalosa. I també ho era, d’escandalós, que enlloc d’esmerçar recursos i
esforços per aprofundir sense afany de lucre en la investigació de malalties,
en l’estudi d’energies renovables que fessin sostenible el planeta, en plans de
distribució de recursos perquè els països del tercer món superessin per si
mateixos les endèmiques bosses de pobresa i aprenguessin a gestionar el seu
futur sense dependre de onegés i de les almoines del primer món que els havia
espremut el suc de les riqueses naturals fins deixar-los amb la pell i l’os,
només s’haguessin dedicat a competir aferrissadament entre ells per
convertir-se en els reis del mambo.
Aquesta és l’única esperança vàlida per escombrar la
crisi i sobreviure amb garanties al virus de la deshumanització que ens varen
inocular amb la doctrina de la globalització, imposant als ciutadans del món un
lema tan pervers i nefast com el de la pandèmia: quan més títols de propietat i
diners tinguis, més valdràs i seràs respectat. El covid-19 és cert que per
definició empírica, com la mort, no discrimina entre pobres i rics, però com
inexplicablement acaba passant quotidianament en la realitat, sempre són els
dèbils, els vulnerables, els indefensos, els acollonits i els submisos caps de
ramat els que llepen fort. El ric, per molt que s’arruïni sempre li queden
racons i paraigües on aixoplugar-se, però dels que només tenen les seves mans
per guanyar-se les garrofes o un petit negoci legal per viure amb dignitat i
donar vida a uns quants, les cunetes de la vida en van plenes.
Per això, aquesta reflexió
d’avui la dedico de tot cor i com a penyora de solidaritat a tots aquells que
injustament s’hauran de quedar quiets i parats perquè les autoritats que ho
manen són incapaces de posar a rotllo els irresponsables que han sabotejat cada
dia allò de la distància social, mascareta i higiene. Els responsables dels
contagis no són els restaurants, bars, teatres, botigues o centres d’estètica,
sinó els que no es comportaren en tots aquests espais com corresponia. Si
l’autoritat hagués complert amb la seva obligació de tallar les conductes
indisciplinades amb tan rigor com si fossin independentistes i haguessin
rastrejat els contagis en el seu origen avui no estaríem al cul de sac on ens
han ficat. Ja té raó l’Oriol Mitjà dient que ens haguéssim estalviat molts de
morts si des de bon començament no s’hagués gestionat la pandèmia tan
irresponsablement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada