No sé com s’ho munten a
altres indrets, suposo que si fa o no fa igual que nosaltres, però aquí el que
és segur és que tothom s’esbandeix la culpa de sobre com pot; si convé,
esquitxant a tort i a dret. I és que la culpa és tan negra que ningú la reconeix.
Això ja ens passa des de ben petits, la qual cosa em fa témer que no es tracti
d’un vici o d’un pecat original – no crec que pugui considerar-se una virtut –,
d’una qüestió hereditària. Admetre la culpa i acceptar-ne la penitència costa
d’entomar, d’aquí ve segurament que la gent es piqui molt el pit però ningú
dimiteixi o plegui donant explicacions i demanant perdó, per exemple.
El que passa és que, per un convencionalisme mal
entès, dimitir s’associa d’alguna manera a acceptar la culpa d’haver fet quelcom
malament, com a mínim per negligència, o d’haver posat la pota fins al
capdamunt com un capsigrany per incompetència. Tanmateix, la culpa ens l’han
pintat tan negra que tothom procura carregar-li el mort a un altre. Quan érem
petits i ens barallàvem posant-nos calents amb els d’una altra colla, quan el
mestre ens enganxava cap dels que ens estomacàvem es confessava culpable
d'haver estat el primer a començar. I si portàvem una carbassa a casa, als
pares els hi veníem una moto: eren els mestres, que ens havien agafat de cap
d’esquila, encara que fos públic i notori que enlloc d’estudiar caçaven mosques
o fèiem el badoc.
Una amiga que s’ha enganxat al bridge com una
esperitada perquè algú li va dir que anava va bé per exercitar la memòria i la
picardia, l’altre dia explicant-me els progressos que feia, ni una sola vegada
va reconèixer que quan perdien era perquè no “cantés” correctament a la seva
companya de joc la mà que tenia als dits, sinó que sempre era aquesta la que no
interpretava bé les ganyotes o els signes convinguts que li feia. O jo mateix,
per no anar més lluny, a vegades que m’he de fer repetir el que m’han dit,
lamentant que qui em parla ho faci en un to de veu baix, em costa molt de
reconèixer que sordejo i que qui em parla no en té cap culpa de que jo no culli
la meitat del que m'explica.
I si en la vida quotidiana, en qüestions sense massa
transcendència reaccionem d’aquesta manera tan "humana", no costa
d’entendre que els que estant tot al dia a l’aparador facin el que poden per
fugir d’estudi. A la meva manera de veure, però, si a l’escola els mestres i a
casa els pares no expliquen a la mainada el valor d’ésser responsables del que
es fa i, sobretot a casa, no veuen practicar els seus pares aquest sa exercici
d’honestedat, no amagant-se darrera un grapat d’excuses de mal pagador per a no
tenir mai la culpa de res, aquestes criatures quan siguin grans i ocupin
càrrecs de responsabilitat, difícilment confessaran cap error de càlcul o
d’eufòria en les seves decisions polítiques, comercials o financeres. I de cap
relliscada, negligència o badada, ja siguin insignificants com tremendes les
conseqüències, sempre en tindrà la culpa algú altre de l’atzucac, terrabastall
o fallida, encara que negant l’evidència toquin el ridícul.
Per tant, desenganyeu-vos de treure’n l’aigua clara
dels darrers embolics que sacsegen la vida pública, ja que mentre els que
remenen qualsevol tipus de cireres hagin pujat amb la cultura de tirar la pedra
i amagar la mà, i d'escampar boira per enterbolir el panorama, mai se sabrà,
per exemple, qui va ordenar baldar a cops de porra els que protegien col•legis
electorals l’1-0; o qui va dissenyar productes financers que arruïnaren milers
d’inversors ingenus; o qui filtra sistemàticament des dels jutjats els secrets de
sumari; o qui decideix que no s’aturin els desnonaments selectius; o qui fa
corre brames desestabilitzadores de la convivència; o qui durant la primera
onada de la pandèmia va decidir protocols d’admissió hospitalària en funció de
l’edat dels pacients; o qui decideix com es dosifica la informació en funció
d’interessos polítics; o qui sap qui va cometre l'error que va tenir la culpa
de que el virus s'escampés per tot el món, per exemple, i etcètera, etcètera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada