NO EN CAL UN GAVADAL, PERÒ UN PETRICÓ D’IL.LUSIÓ SÍ QUE FARIA FALTA

         Els mesos que va durar la primera tongada de confinament, a tots ens va agafar la declaració d’estat d’alarma amb els pixats al ventre i, com aquell qui diu, fórem incapaços de reaccionar d’altra manera que no fos obeint tot el que se’ns manava. De fet, ens vàrem quedar mig estabornits; però, de seguida ens adaptàrem a la nova normalitat de no sortir de casa si no era per treure el gos, anar a comprar al super o a la farmàcia. I és que, en el fons teníem la il·lusió de que fent tot allò que se’ns deia ens en sortiríem. “Ens en sortirem!” - dèiem per encoratjar-nos mútuament mentre paíem com podíem el “parte” diari de baixes d’avis fora i dintre de les residències. S’havia fet córrer que el virus perseguia els vells i malalts crònics, i tots els que s’hi consideraven van córrer a embolicar-se amb coto-fluix i es tancaren si us plau per força en la torre de marfil de cadascú, encetant el trist calvari de la soledat. Ai, la soledat! Sense petons, ni abraçades, ni barriles entre els amics. A ningú li agradava aquell atrinxerament social, però l’aguantaven amb resignació. Fins i tot els gossos que n’estaven farts de sortir a passejar a totes hores, aguantaven. I per passar l’estona la inventiva es va posar a cent: vídeos casolans, sortides al balcó cada vespre per picar de mans... I tothom pendent de si s’anivellava la corba de la mala llet del coronavirus, fins i tot els marrecs i els més grans van aprendre a mastegar la paraulota.

       La gent resistíem amb resignació perquè cada dia se'ns esperonava més o menys parafernalment que fent bondat, rentant-nos les mans, posant-nos guants i tapant-nos nas i boca - per cert: no es trobaven a les farmàcies ni enlloc guants, mascaretes ni esperit de vi - li posaríem el peu al coll a la mala bèstia que ens tenia agafats pels dallonses. I ens ho creíem que ens en sortiríem, no pas perquè ens en fiéssim massa de les retòriques oficials, sinó perquè volíem creure, perquè necessitàvem no perdre l’esperança d’entrellucar el final del túnel. Finalment, la corba va anar remetent i es van relaxar les restriccions: la gent ja podia sortir de casa a estirar les cames respectant unes franges horàries per no entrebancar-se uns als altres, i com si fos una mena de toc de queda a les deu al llit, com les gallines. Però s’estava tan content veient com s’aconseguia de mica en mica sortir del pou, que malgrat els morts que no afluixaven i tots els penosos i tristos danys colaterals, de porucs vam passar a estar eufòrics, maldant per precipitar el desconfinament. S’acostava el bon temps i a l’estiu tota cuca viu, pensàvem. I els governants eren els primers en voler recuperar “la normalitat”, perquè la paralització de l’economia es temien que desencadenaria una crisi sense precedents.

         Per tant, la desescalada va imposar-se amb tanta més empenta que el confinament. Havia despuntat el temps de la “nova normalitat”, com en un impàs estiuenc a l’espera dels turistes i de que els eixerits i invencibles científics de la generació que havia conquerit la lluna i assetjava Mart, amanissin un còctel de vacunes a la carta, per servir quan més tard la nit de tot sants, abans de les eleccions americanes perquè en Trump les pogués guanyar de carrer. Malgrat costava de tornar a la normalitat, la il·lusió per aconseguir-ho estava intacta, fent callar els que pronosticaven que es pagaria car anar tant de pressa a desempallegar-se de la prudència i l’austeritat social. Per desgràcia, però, els càlculs i previsions optimistes se’n varen anar en orris en quatre dies per voler anar massa de pressa a recuperar les velles costums de les farres, barriles i trobades familiars amb despreocupació, com si el cony de virus ja estigués mort i enterrat. Ens hem estavellat de morros amb la realitat: ha començat la segona part de l’envestida de la bèstia, i encara que diuen que no mossega com abans, tothom recorda aquella sabia dita de que les segones parts no solen ser bones.

       A la meva manera de veure, però, el pitjor que ens pot passar és que aquest rebrot ens faci perdre l’esperança i la il·lusió que teníem de sortir-nos-en la primera tongada. El clima il·lusionat que, dintre de la desgràcia, es respirava aquesta primavera l’està ofegant i arraulint una bafarada de desmoralització general. I no hi ajuda ni la societat científica amb les seves declaracions contradictòries ni la classe política amb les seves baralles de pati d’escola. Enlloc d’inundar la societat de missatges d’esperança anant tots a una, cada dia empastifen les poques il·lusions que ens quedaven amb les seves mesquineses. Però la il·lusió no es pot perdre i ara ja depèn només de que cadascú s’esforci per no arronsar-se de braços, per superar les dificultats amb imaginació, per fer possible individualment una “nova normalitat” civilitzada i respectuosa i compromesa a ser més astuta que el virus tallant de soca-rel la cadena de contagis. Ara ja no depèn de que facin els governants, si volem sobreviure només depèn dels individus, del nostre sentit comú. Els polítics que es matin d’una vegada entre ells a garrotades i que ens deixin tranquils d’una punyetera vegada. Ara és l’hora dels lideratges de pedra picada que uneixin i no separin, no la dels pallassos que degraden aquest noble ofici dient bajanades, ni la dels il·luminats que només parlen perquè tenen boca. En fi, que cal recuperar l’esperança petricó a petricó. Posem-nos-hi!