L’ABSOLUCIÓ DEL MAJOR TRAPERO I LA TIBADA DE MANTA DEL SENYOR OSÀCAR

             Us confessaré una petita entremaliadura domèstica: des del primer dia de l'estat d’alarma com una rebequeria de protesta ingènua per com ens acabava de trasbalsar la vida la pandèmia, amb la meva dona vam deixar d’obrir cava de tant en tant. No ho vàrem fer amb cap propòsit testimonial; simplement la cosa va anar així: vaig deixar de comprar cava perquè em semblava una mena de provocació incloure’l en la comanda que des del super ens pujaven cada mes a casa. Més que provocació, potser més aviat era que em feia vergonya de comprar cava quan tanta gent les passava magres. Mireu quina bestiesa, si voleu! Bé, però el cas és que no en vaig comprar i quan ja feia dos o tres mesos que no n’obríem cap d’ampolleta ni els diumenges ni algun dia que ens vingués de gust improvisar un sopar romàntic, suposo que per trobar-hi una justificació a aquest canvi de rutina, ens vam fer trampa al solitari assegurant que no obriríem cava fins que enterréssim el virus de merda. I fins aquí hem arribat, tossuts, però qui sap si perquè per nosaltres el cava no és una prioritat. Ara bé, ahir si n’hagués tingut una ampolla a la nevera com altres vegades, haguéssim brindat a la salut del major Trapero, que la justícia contra tot pronòstic ha declarat innocent de tots els càrrecs.

           Les declaracions del major Trapero, com a testimoni quasi de càrrec en el judici als membres destituïts del govern de la Generalitat en virtut del 155 i imputats com a responsables del procés sobiranista, no varen agradar gaire al sector més bel·ligerant de l’independentisme, tampoc esclar a la Fiscalia a qui va trencar uns quants plats bonics, i encara menys a la bèstia negra de la repressió i de la calumnia institucional, el coronel Pérez de los Cobos. Als independentistes, perquè desmuntava un relat èpic i alguna línia de defensa, explicant amb tot luxe de detalls quin va ésser el comportament de la cúpula dels mossos, i la d’ell en particular, dient en tot moment el què pensava al president Puigdemont sobre la temeritat de cadascuna de les decisions que es volien emprendre. Als altres, incloent-hi la caverna mediàtica, perquè explicant tots els seus moviments, intencions, gestions y manifestacions verbals amb la meticulositat i precisió d’un autèntic professional, va desmuntar les acusacions forassenyades i, sobre tot, el relat del coronel de la guàrdia civil, al qual gràcies a les seves precisions se li va veure el llautó a bastament. Per cert, ¿aquest fefaent fals testimoni serà perseguit per la Fiscalia tan diligent a l’hora de creure’s sopars de duro de la guàrdia civil sobre complots, quan li convé? Finalment, doncs, l’Audiència Nacional ha donat la raó al Major i li ha retornat l’honor i la dignitat que li havien negat dient mentides. Per aquesta raó, amb molt de gust hagués destapat ahir un cava i me n’hagués begut una copa a la seva salut. Ara bé, m’hagués agradat veure per un forat la cara dels sectors independentistes de la ceba que li varen retreure al Major que hagués explicat exactament la seva actitud de deliciosa neutralitat respecte dels greus esdeveniments polítics que s’estaven desenvolupant a Catalunya aquell octubre. I, sobretot, que no li varen perdonar la seva lleialtat a la legalitat vigent – recordeu allò que va dir sobre que dues legalitats alhora no podien conviure -, il·lustrant-ho amb sucoses confidències sobre com es va com-porta, en tant que cap dels Mossos, en aquelles circumstàncies d’efervescència patriòtica. Tots els que el vàrem escoltar vam tenir clar que les seves consideracions no si no varen tenir requesta fou perquè els hi aigualia el vi que estaven servint a taula

           I no hagués brindat, vés a saber, amb tan fervor pel senyor Osàcar, l’ex-tresorer de Convergència, condemnat a presó pel cas Palau, que als seus vuitanta i pico d’anys els seus “amics” i col·legues varen agrair-li els serveis prestats deixant que es resignés a servir de cap de turc dels tripijocs del tres per cent, com un servei final a “la causa”. Però sembla que el boc expiatori els hi ha sortit esquerp i sorrut, posant-se a xiular la Traviata i tot el que calgui per espolsar-se una mica de merda de sobre, posant el ventilador en marxa. Ara de ben segur el faran passar per boig, potser fins i tot per traïdor i botifler perquè els de la seva colla són especialistes en donar carnets i penjar etiquetes. Però de l’esquitxada que han provocat les seves declaracions quasi pòstumes no sé si serà tan fàcil de treure-se’n de sobre les taques els que n’han sortit “beneficiats” d’aquesta “rajada”. El president Pujol va amenaçar, en plena campanya de desprestigi polític i atacs personals que si l’emprenyaven massa començaria a sacsejar les branques de l’arbre. Ara el senyor Osàcar se’n deu haver recordat de l'acudit del seu president i se n’ha atipat de que li agraïssin els serveis prestats deixant-lo anar a la presó tot solet, carregant a coll i be tota la responsabilitat del blanqueig de comissions per finançar el partit. Vet-aquí que aquest home s’ha adonat als seus vuitanta i pico d’anys que no tenia fusta ni vocació de màrtir a sobre d’haver fet el ruc i, per tant, ha cantat com una cadernera. Segurament amb aquesta confessió tardana no aconseguirà fer-se estimar, però com a mínim dormirà tranquil, després de tenir la satisfacció d’haver-los tornat la pilota als que varen permetre que es fes l’haraquiri en solitari. Potser no es mereix un brindis, però em trec el barret davant del seu gest de dignitat.