QUI SE LA CREU LA VIRGINITAT DELS MITJANS D’INFORMACIÓ?

     Sovint ens omplim la boca d’elogis a la llibertat d’expressió, i ens en felicitem d’haver-la aconseguit amb l’esforç de molts empenyent la transició des d’una societat intervinguda i emmordassada manu militari, envers una democràcia que en teoria permetria tothom pensar i opinar sense sotmetre’s a cap censura. Que maco! Si no fos que en el moment donat que algú de l’establishment democràtic acabat d’estrenar li varen tibar les costures perquè, practicant la somniada llibertat d’expressió, li tragueren uns quants draps bruts a la llum del sol, aleshores es regiraren tots els esquitxats i escarnits i plantaren cara als vehicles i missatgers imprescindibles per exercir el dret fonamental a pensar i dir el que es pensa sense por de llepar: empreses editorials, escriptors, periodistes, historiadors, filòsofs, etcètera.

     Des del poder mateix, llevat de comptades excepcions, la qüestió de la llibertat d’informació es garbella amb sedassos massa selectius, amb l’excusa que s’ha de filar molt prim per aturar l’escampada indiscriminada de manefleries crítiques amb la gent que pertany a l’establishment, de xafarderies impertinents o de simples enraonies. Per dir-ho sense embuts, des de la peanya del poder les coses es veuen molt diferent que des de peu pla o mirant-les des de la vorera del davant. Vet-aquí, en conseqüència, que el concepte “llibertat d’expressió” és el primer que nota la mordassa maquiavèl·lica de la subtilesa repressora del que ells en diuen “llibertinatge”. És a dir: que sense boicotejar descaradament que se sàpiga la veritat, qui s’ho pot permetre, sense renunciar al pedigrí democràtic s’envolta sibil·linament d’intel·lectuals i d’influencers “de confiança”, de manera que, amb més o menys elegància, des dels que fanfarronegen d’integritat professional a prova de suborns com els impertinents, murris o sorneguers reporters d'ofici, es presten a rebaixar els seus fogots a canvi de tenir un plat calent a taula i donar-se “un gust”, de tant en tant.

     Fins aquí seria suportable i comprensible, des del punt de vista de la dèbil condició humana, tant el tracte de favor envers el periodisme complaent i servicial com la cara de set jutges envers aquells borinots que volen ficar el nas on no toca. Collar “els missatgers” de la informació ha estat la prioritat indiscutible de les dictadures; en canvi, les democràcies són més subtils en aquesta mena d’afers. Les democràcies domestiquen els mitjans d’informació esquerps amb subvencions i exclusives. Ja s’han convertit en un clàssic d’aquesta mena de mercadeig informatiu les misterioses filtracions judicials de continguts “sota secret de sumari” o d’avanços de decrets tot just enfornats. Si realment es volguessin tallar en sec aquesta mena de “favors”, en poques hores es podria fer. Perquè no es tracta de quatre funcionaris xoriços que es volen treure un sobresou passant informació delicada, sinó d’una autèntica màfia organitzada de “fonts ben informades”, gràcies a la complicitat interessada de moltes baules judicials o governamentals d’aquest particular safareig.

     Ara bé, no obstant el meu pessimisme sobre la independència dels mitjans d’informació, inclús en el cas més emprenyador de tots, la “caverna mediàtica”, dec reconèixer que el periodista per molt carronyaire i irreverent envers l’autoritat que sigui, no fa altra cosa que aprofitar les filtracions que li deixen sobre la taula de redacció. Només se li podria recriminar al periodista, que publiqués el material regalat sense comprovar-lo ni investigar-lo abans, per tal de no participar de cap cadena de transmissió de calumnies. Però si es rigorós i ètic amb la informació que s’ha trobat, no hi tindria res a dir encara que col·labori de grat o per força a destapar merda per interès d’altres. Els fastigosos delinqüents són els que fabriquen aquesta merda i, si molt m’apureu, els que la comercialitzen distribuint-la al millor postor, aprofitant-se que els medis ballen sobre un dit per aconseguir una exclusiva judicial o del govern.

     El periodista no pot guardar-se la informació que li arriba, perquè els ciutadans tenen dret a saber tot el bo i el dolent que afecta a l’establishment; però, això sí, investigant el material regalat per separar el blat de la palla, i encara que es tingui el cul llogat, no fer-se ressò conscientment de cap informació tòxica o desestabilitzadora, per molt de dubtosa actualitat que sigui. I d’aquí plora la criatura: que aquesta escrupolositat no sempre caracteritza que envolta el món de la informació política.