dissabte, 24 d’octubre del 2020

A LA RECERCA D'UN MÓN FELIÇ

          Ja sé que ahir em vaig acomiadar fins dilluns, però tal com pinta el panorama no ens podem permetre reposar, entre d’altres raons perquè tampoc tenim gaire on anar, amb tot mig tancat. Aquest preàmbul sona com a desencís i com que no voldria donar aquesta sensació, us proposo que reflexionem sobre la felicitat. Fins no fa pas tant, en el món occidental el concepte felicitat anava de bracet amb salut, riquesa o poder, i per aquella mena de casta que s’identifica massa amb l’establishment, per entendre’ns, havia estat gairebé una bajanada pensar que un simple pelacanyes pogués tenir dret a ser feliç. D’altra banda, també s’ha de reconèixer que per a qualsevol pelacanyes, escoltar algun fort d’armilla vantar-se de viure més feliç que un gínjol podia considerar-se una provocació o, com a mínim, una falta de respecte als poca-roba.

          No cal pas que correm a estripar-nos les vestidures, amb escarafalls inclosos, ja que hem mamat des de les beceroles la doctrina d’un sistema que predica, hipòcritament i amb la boca petita, que el fet de ser ric no és una condició indispensable per ésser feliç; però no obstant aquesta declaració de principis tan bonica, a l’hora de la veritat tothom fuig de la pobresa o, almenys, de no posseir tant com el veí, l’amic o el cunyat, per dir-ho planerament. I aquesta és, precisament, la mare dels ous de tot plegat: que per ser realment feliços no es poden confondre els desitjos amb les realitats i que, per confessar-ho sense embuts, maldar pel que no tenim sobretot quan, a més a més, resulta impossible.

         Els que hi entenen en conductes humanes diuen que totes les persones, en teoria venim al món per ésser feliços però que per ser-ne resulta que tothom hauria d’aconseguir allò què desitja, la qual cosa mai és possible del tot; però, el gran problema rau en que, inclús en molts dels casos en que totes els hi ponen tampoc estan contents perquè no en tenen prou i necessitem engrescar-se amb una altra fita que els permeti mantenir la il•lusió que quan l’atrapin lligaran els gossos amb llonganisses, una de les identificacions, pel que diuen, de la felicitat absoluta. El problema és que tant si l’aconseguim com si no, aquesta nova fita que ens proposem per no parar quiets, mai serem feliços mentre no ens conformem amb el que tenim i deixem d’envejar el que tenen de més els altres, més del que sigui: diners, poder o salut.

         En el món dels que es guanyen la vida engiponant estadístiques que abonin els interessos de qui les encarreguen i les paguen, hi ha autèntica fal•lera per si fa bondat o no una cosa que se’n diu PIB, que no és res més que l’índex d’aquella riquesa convertida en referència infal•lible del progrés que, en teoria, obre les portes a la felicitat. Però vet-aquí que comença a ser hora d’adonar-nos que aquest indicador convencional no és ni serà mai capaç de mesurar la qualitat de vida de les persones, de si seran felices o no, ja que la felicitat com a simple definició empírica presenta moltes arestes i infinitat d’escletxes. La felicitat i el benestar, en definitiva, són sensacions o estats d'ànim que les podem definir i calibrar tot solets, sense ajuda de setciències ni d’oracles, sempre que tinguem en compte que hom no ho té fàcil de conformar-se quan es va a menys com ara, i encara que sembli que no afecta tant, si tenim vida interior valenta i totes aquestes coses que es diuen per animar, la veritat és que la majoria ens considerem uns fracassats infeliços quan les expectatives que teníem a la vida no s’han satisfet.

          A la meva manera de veure, doncs, la capacitat de les persones per adaptar-se a les privacions ha estat sobrevalorada, i si bé és cert que segons com es poden entomar amb cara de circumstàncies els mals vents, sempre caldrà estar-ne convençuts que són tan passatgers com un refredat comú. Perquè, creieu-me, és quan no es veu ni per l’amor de Déu un pessic d’esperança a l’horitzó, encara que només sigui un miratge, que la felicitat s’escantona sense remei. Potser perquè des que tots els imputs que rebem ens ho pinten tan malament, estem tristos. Per favor, doncs, us desitjo de tot cor que mai perdeu l’esperança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada