Ja sé que ahir em vaig
acomiadar fins dilluns, però tal com pinta el panorama no ens podem permetre
reposar, entre d’altres raons perquè tampoc tenim gaire on anar, amb tot mig
tancat. Aquest preàmbul sona com a desencís i com que no voldria donar aquesta sensació,
us proposo que reflexionem sobre la felicitat. Fins no fa pas tant, en el món
occidental el concepte felicitat anava de bracet amb salut, riquesa o poder, i
per aquella mena de casta que s’identifica massa amb l’establishment, per
entendre’ns, havia estat gairebé una bajanada pensar que un simple pelacanyes
pogués tenir dret a ser feliç. D’altra banda, també s’ha de reconèixer que per
a qualsevol pelacanyes, escoltar algun fort d’armilla vantar-se de viure més
feliç que un gínjol podia considerar-se una provocació o, com a mínim, una
falta de respecte als poca-roba.
No cal pas que correm a
estripar-nos les vestidures, amb escarafalls inclosos, ja que hem mamat des de
les beceroles la doctrina d’un sistema que predica, hipòcritament i amb la boca
petita, que el fet de ser ric no és una condició indispensable per ésser feliç;
però no obstant aquesta declaració de principis tan bonica, a l’hora de la
veritat tothom fuig de la pobresa o, almenys, de no posseir tant com el veí,
l’amic o el cunyat, per dir-ho planerament. I aquesta és, precisament, la mare
dels ous de tot plegat: que per ser realment feliços no es poden confondre els
desitjos amb les realitats i que, per confessar-ho sense embuts, maldar pel que
no tenim sobretot quan, a més a més, resulta impossible.
Els que hi entenen en
conductes humanes diuen que totes les persones, en teoria venim al món per
ésser feliços però que per ser-ne resulta que tothom hauria d’aconseguir allò
què desitja, la qual cosa mai és possible del tot; però, el gran problema rau
en que, inclús en molts dels casos en que totes els hi ponen tampoc estan
contents perquè no en tenen prou i necessitem engrescar-se amb una altra fita
que els permeti mantenir la il•lusió que quan l’atrapin lligaran els gossos amb
llonganisses, una de les identificacions, pel que diuen, de la felicitat
absoluta. El problema és que tant si l’aconseguim com si no, aquesta nova fita
que ens proposem per no parar quiets, mai serem feliços mentre no ens conformem
amb el que tenim i deixem d’envejar el que tenen de més els altres, més del que
sigui: diners, poder o salut.
En el món dels que es
guanyen la vida engiponant estadístiques que abonin els interessos de qui les
encarreguen i les paguen, hi ha autèntica fal•lera per si fa bondat o no una
cosa que se’n diu PIB, que no és res més que l’índex d’aquella riquesa convertida
en referència infal•lible del progrés que, en teoria, obre les portes a la
felicitat. Però vet-aquí que comença a ser hora d’adonar-nos que aquest
indicador convencional no és ni serà mai capaç de mesurar la qualitat de vida
de les persones, de si seran felices o no, ja que la felicitat com a simple
definició empírica presenta moltes arestes i infinitat d’escletxes. La
felicitat i el benestar, en definitiva, són sensacions o estats d'ànim que les
podem definir i calibrar tot solets, sense ajuda de setciències ni d’oracles,
sempre que tinguem en compte que hom no ho té fàcil de conformar-se quan es va
a menys com ara, i encara que sembli que no afecta tant, si tenim vida interior
valenta i totes aquestes coses que es diuen per animar, la veritat és que la
majoria ens considerem uns fracassats infeliços quan les expectatives que
teníem a la vida no s’han satisfet.
A la meva manera de veure,
doncs, la capacitat de les persones per adaptar-se a les privacions ha estat
sobrevalorada, i si bé és cert que segons com es poden entomar amb cara de
circumstàncies els mals vents, sempre caldrà estar-ne convençuts que són tan
passatgers com un refredat comú. Perquè, creieu-me, és quan no es veu ni per l’amor
de Déu un pessic d’esperança a l’horitzó, encara que només sigui un miratge, que
la felicitat s’escantona sense remei. Potser perquè des que tots els imputs que
rebem ens ho pinten tan malament, estem tristos. Per favor, doncs, us desitjo
de tot cor que mai perdeu l’esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada