CONFINAR-LA EN UNA ILLA SERÀ LA MANERA DE TREUREN’S LA MIGRACIÓ DE SOBRE?

       Quan una cosa es comença malament sol acabar en desastre i, pel que sembla, la febre acollidora de refugiats o immigrants que era quasi motiu d’orgull en tantes capitals occidentals, abonant la majoria d'elles el bonisme de la societat amb una certa màniga ampla i dosis calculades de tolerància. Però des que successives i profundes crisis econòmiques, bèl·liques i demogràfiques han devastat el tercer món, el drama dels refugiats – per causes econòmiques o polítiques -, s’ha massificat i desbridat de tal manera que els països en principi favorables a acollir indiscriminadament malden com uns desesperats per afluixar l’entusiasme per les per portes obertes. Sobretot des que arreu del món occidental les economies estan en fallida, els governs no sabien què fer-ne d’una eixam de nouvinguts totalment descontrolada i famolenca. De primer, la cancellera Merkel va intentar vendre als alemanys, i per extensió a la resta d’Europa, que aquestes riuades de persones podien fer créixer l’economia com a mà d’obra més barata - aquesta confessió només es feia amb la boca petita, esclar -, dòcil i resignada a tirar endavant totes aquelles feines que els autòctons finolis rebutjaven per brutes, feixugues o mal pagades. Però ni posant-hi tot l’interès en aprofitar-se d’aquests reforços productius inesperats, era sostenible absorbir la gentada que venia de totes bandes, a la recerca de la terra promesa.

     Per tant, l’Alemanya mig engrescada amb la idea d’aprofitat la immigració en benefici propi, en veure que aquella allau de fugitius no tenia aturador va veure’s obligada a dir prou! I seguint el seu exemple, tota la resta de països europeus varen enginyar-se la manera de posa’ls-hi tantes traves com pogueren als refugiats, com si enlloc de persones que tenien dret a buscar-se la vida, fossin una plaga. I com que el problema més gran probablement d’aquest segle no els hi va donar la gana d’aturar-lo en origen, procurant que les persones no haguessin d’exiliar-se, enlloc d’oferir-los una casa i mitjans per guanyar-se la vida varen proliferar en indrets més o menys discrets dels respectius territoris tendes de campanya o barracons, en el millor dels casos, configurant uns campaments de concentració més o menys camuflats per aturar els escrúpols de consciència. Es va pagar una morterada a Turquia perquè retingués a la frontera milions de refugiats, i a la Grècia empobrida i subjugada se la va comprar amb calderilla perquè en racons marginals d’unes quantes platges emblemàtiques en temps de turisme, s’hi amunteguessin de qualsevol manera centenars de milers de refugiats mesos i mesos, a l’espera de fugir cap a l’Europa que lligava els gossos amb llonganisses. Uns espera fracassada gràcies al zel d’un exercit que només tenia per missió que d’aquelles gàbies no s’escapés ningú. A Calais, en ple civilitzat territori francès, un rosari de petits campaments de la vergonya - la jungla de Calais, se’n diu -, retenia els emigrants que es delien per “saltar” el canal de la mànega a la recerca del paradís somniat en terres britàniques. I a molts altres indrets d’Europa hi podem trobar rateres semblants.

     Tanmateix, quan no es mou ni un dit per reparar la causa de la immigració curant les profundes ferides que l’egoisme explotador occidental ha causat al tercer món, precisament els civilitzats fills de la gran Bretanya que fardaven de les seves polítiques d’acolliment i d’integració, ara pretenen enviar els que sol·liciten asil a l’illa de l’Ascensió, aïllada i desolada al mig de l’Atlàntic, allà on hi deportaren Napoleó després de Waterloo. De fet no es tracta de cap invent. Austràlia ja fa mesos que aplica a casa seva un sistema duríssim antiimigració: deporta els estrangers que aspiren a entrar al país sense visat, a les illes de Manus i Nadal, situades a les antípodes de la metròpoli. Els britànics en dubto molt que se’n surtin del seu projecte, perquè les protestes els hi plourien de tot arreu; però, potser per si de cas, perquè ja s’ho veuen venir opten de moment per engabiar els immigrants en un recinte penitenciari del comptat de Lincolshire, en unes condicions de vida denigrants. Els immigrants, francament, han fet nosa sempre, encara que s’hagi dissimulat amb més o menys mà esquerra; però, ara, entre la crisi econòmica i la pandèmia pinten bastos per establir unes polítiques raonables d’acolliment i, per desgràcia, a les anteriors crisis se n’hi afegirà una de nova: la de convivència. La solució és complicada, però per trobar-la, a la meva manera de veure, primer s’hauria de respondre amb sinceritat aquesta pregunta: ¿qui en té la culpa que el tercer món, després de l’espoli per la força de la seva riquesa natural per part dels colonitzadors, s’hagi convertit en un món inhòspit gràcies a les continues guerres ètniques atiades per l’armament de les grans potències i dels seus països satèl·lits, entre ells el nostre?