L’HISTÈRIC DEBAT DE LES VACUNES

             Recordo que cada vegada que hi ha hagut una alarma sanitària, tant si es referia a un brot de diftèria com enmig del sarau de l’èbola o ara, empantanegats en el coronavirus, les veus dels metges queden ofegades per les de tertulians experts o no en malalties infeccioses – però tots espontanis o professionals de la pelica -, que sempre es consideren capaços d’opinar de tot com si fossin vertaderes autoritats en totes les matèries per guanyar-se les garrofes amb l'esquena dreta. És curiós, també, que sempre que sorgeix una notícia sanitària alarmant els ciutadans reaccionem si fa o no fa igual a tot arreu: dirigint-nos un pel histèrics als que manen per demanar-los explicacions i reclamar-los garanties. Som els mateixos ciutadans, però, que no sempre ens posen nerviosos davant l’escalada de morts causats per una malaltia determinada - posem per cas l’ebola -, sempre que passi a centenars o milers de quilòmetres de distància del pati de casa nostra, però que en canvi ens esveren i movem el cul de la cadira quan sentim flaire de socarrim sota el balcó.

     A començaments dels noranta hi va haver un brot de diftèria a Rússia, el qual segons diuen va afectar a més de cent-cinquanta mil persones; però passava relativament tan lluny que no recordo pas que els mitjans d’aquí en fessin massa escudella. Ni que Sanitat aprofités l’avinentesa d’aquell toc d’atenció llunyà sobre la fragilitat dels cordons sanitaris laxes, per fer pedagogia de la vacunació obligatòria en tots els supòsits de malalties infeccioses de fàcil contagi. I és que amb això de la vacunació preventiva no tothom hi combrega, començant massa sovint per una part del mateix personal sanitari que sovint fent-se el llest aconsellava la gent del seu entorn a fer-se el longuis. Però, ai las!, vet-aquí que arrel d’uns brots de diftèria l’any 2018 en varies escoles, una d’elles a Olot, es va qüestionar la irresponsabilitat dels pares que decidien no vacunar els seus fills, i s’obrí la caixa dels trons en forma de debats sobre llibertats individuals i col•lectives. Una polèmica que, a més a més d’arribar a misses dites, era falsa i hipòcrita. Entre d’altres raons, perquè en les mateixes tertúlies que llavors blasmaven dels pares partidaris de no vacunar els seus fills, uns mesos abans es feia propaganda i proselitisme dels “profetes” del boicot a la vacunació, talment com si fossin l’encarnació del progressisme. I es destacava la valentia i independència intel·lectual d'aquests pares en gosar plantar cara al sistema sanitari nacional i a la dictadura de les farmacèutiques en particular.

     I com que de moment aquella doctrina no feia mal, la classe política no s’hi amoïnava gaire perquè una part de la població, la majoria no per convicció sinó per desinformació, es prenguessin a la fresca les recomanacions de la classe mèdica. I s’ho prenien a la fresca no només per mandra, sinó sobretot perquè els hi feia cosa trencar el plat bonic a una progressia mal entesa, que basava els seus arguments en un sofisma: els nostres pares no necessitaven vacunes perquè sabien curar-se sols fent dietes naturals. Cap, però, d’aquests “profetes” que es definien com imparcials i que asseguraven no tenir el cul llogat a cap mena d’interessos, era capaç de reconèixer una veritat de pissarrí: que gràcies a les vacunes s’havien hivernat epidèmies i que al segle vint-i-ú l’esperança de vida superava, de llarg, la dels ciutadans del segle divuit, per exemple. Però aleshores sí, amb els brots de diftèria a casa nostra, com que els polítics havien sentit l’alè del llop al clatell, portaren al parlament lleis que trinxessin tot aquest enrenou de tants de caps tants de barrets en qüestions tan sensibles i recurrents al llarg de la història, com si la llibertat individual ha de prevaldre sobre els interessos col·lectius, per exemple quan hi ha una crisi sanitària.

     I avui resulta que tot el món, inclús els militants del negacionisme com Trump i altres il·luminats, espera amb candeletes la vacuna del covid-19. No només hi somnien, sinó que pressionen com bojos els seus laboratoris perquè corrin tant com puguin per ser els primers en sucar el melindro. Els xinesos i els russos, fent servir de conillets d’índies als militars i a la població que no s’hi pot negar. En Trump ha pressionat descaradament una farmacèutica casolana perquè es pugui subministrar a dojo abans d’aquí a un mes, ja que aquest sòmines ha barrejat la vacuna temeràriament en la campanya electoral. I quasi tots els països han donat pagues i senyals per assegurar-se el subministrament de milions de dosis. Ara, vet-aquí que tothom es vol vacunar per deixar enrere confinaments i totes les seves seqüeles catastròfiques. Tant li fa si no s’ha pogut assajar prou la potinga i, sobretot, tant li fa si no n’hi haurà per tothom, perquè per molt que s’hi afanyin les farmacèutiques no donaran abast a una demanda histèrica. Llavors començarà l’epíleg dramàtic d’aquesta història, l’autèntica lluita per a la supervivència: com s’establiran les prioritats per punxar-se? No cal que hi doneu gaires voltes: els poca-roba i els pelacanyes ens haurem de conformar amb les escorrialles del banquet. Com sempre. vaja.