NO N’HE TRET NI UNA SOLA COMA AL CRU TESTIMONI D’UNA INFERMERA.

            Ahir al diari “Regió-7” una infermera publicava una carta al director, plena de sentiments i retrets, que no puc deixar de reproduir encara que no ho tingui per costum. Es tan colpidora i descriptiva del drama que es viu de portes endins dels hospitals, que no puc deixar de fer-ho:

“Deixeu de ser egoistes! Arribem abans del que ens tocaria, al voltant de les set ja solem ser a planta. Parlem de com ha anat el torn de nit i de si hem descansat o no. Intentem fer vida normal, malgrat saber que des que sona el despertador, potser des d’abans, això és impossible. Falta alguna companya, ja que està malalta; això sempre ens recorda que totes podem caure tard o d’hora, i que ens hem de cuidar. Passem el “parte”, apuntem tot el que necessitem perquè, un cop a dins, ja no podrem sortir fins hores després. Preparem el material que falta al búnquer, i ens vestim. És un moment quotidià, però sempre sentiràs un “vaig bé?” Em falta alguna cosa? El “gorro”? Tenim por, és inevitable. Por a errar, a contagiar-nos, a deixar-nos quelcom important. A dins és dur. La bata no transpira, l’uniforme acaba xop. Les mans fan mal si portes doble guant d’una talla més xica, però depèn de la marca, varia el “tallatge”, així que ens hem d’aguantar. El gorro pica força, i no dic fres de lFFP3 i mascareta quirúrgica; millor ho deixem per aquells que us queixeu de portar una mascareta higiènica. No podem anar al lavabo fins passades unes quatre hores com a mínim, però, tot i saber-ho, els malalts segueixen demanant i exigint. És tan dur sentir-se com una criada mentre et regalima suor per parts del cos que no sabies ni que existien. És dur que no ens valorin. És dur entrar a dins la zona 0 i que hi hagi gent que no vulgui fer-ho. És dur també arribar a casa i tenir por de contagiar. I més encara sortir al carrer i veure-us com si no passés res. Deixeu de ser egoistes, deixeu de posar al davant fer el vinet i fumar unes pitis al piset dels amics; perquè mentrestant, nosaltres (i la nostra família), ens mengem els teus errors. I n’estem farts!”

No cal que m’ho digueu: no és un raport científic ni professional, és simplement el testimoni d’una persona que es nota que està molt desesperada i sobrepassada per les circumstàncies, sobretot per com es veu obligada a participar de la lluita per combatre una pandèmia que odia i tem, a l’hospital on treballa. La qüestió és si com ella n’hi ha moltes d`altres infermeres que es desfogarien deixant-se anar tan abrandament, perquè si fos així quelcom caldria fer, més enllà de tornar a sortir als balcons a picar de mans, per aixeca’ls-hi la moral. Ara bé, vés a saber si només caldria parar atenció als seus gemecs i buscar-hi solucions posant-se a la seva pell. És quan, llegint la carta, et poses a la pell de la infermera que entens la situació. No sé ni sí aquesta noia es de la primera volada ni si, a pesar d’estar-hi acostumada al pa que s’hi dona en aquesta feina, a la pandèmia també la té garratibada. Les poques vegades que, per sort, he hagut de dependre d’una infermera me n’he enamorat perquè la delicadesa com em tractava no feia tuf de llagoteria, sinó de lliçó ben apresa i ben executada. En les relacions infermera-pacient no hi ha sentiments, sinó professionalitat. En cas contrari, podria haver-hi el perill que li tremolessin les mans o se li entelessin els ulls. I una bona infermera ni pot tremolar ni pot plorar, però el llibre d’estil no l’impedeix que el cor li bategui igual que el d’una persona. Jo, que sóc un cagat només veient una agulla buscant-me la vena per treure’m sang, sempre li dic a la infermera que no pateixi per mi, que si no l’encerta a la primera serà a la segona, i sinó ja canviarem de braç, perquè jo, francament, la seva feina no la podria fer ni que me la paguessin a preu d’or.

          Abans es deia que per dedicar-se a la medicina o a la infermeria s’havia de tenir vocació; ara que el mot “vocació” està devaluat, potser ens hauríem de conformar dient: “que s’hi senti bé”. I per desgràcia la infermera de la carta que us he reproduït no n’està de contenta fent d'infermera en aquestes condicions, més aviat al contrari. Pensem-hi si no té raó! Sobretot veient com la seva disciplina diària, incloses les mesures suplementàries de protecció i d’higiene personal, se les petegen tota una colla d’irresponsables que passen de mascaretes, de rentar-se les mans i de mantenir les distàncies socials. Qui sap si perquè cap més infermera tingui d’escriure una carta com la d’ahir, els que manen haurien de comprendre que a aquest país li aniria millor si a cada llei no hi haguessin espavilats que saben la trampa, i si qui té de manar fes creure d’una punyetera vegada els rebecs de carrer i de saló. I enlloc de perdre el temps posant multes, que no es cobraran perquè una eixam de bufets ja es freguen les mans calculant com les recorreran en base a presumpta “inseguretat jurídica”, se’ls castigués una setmana a fer teràpia de grup: passar-los tres o quatre hores seguides els vídeos més crus dels tràfecs als hospitals per cuidar els contaminats, trencant-se les banyes per no ajornar operacions o visites a especialistes. Que als que fan aquesta mena de triatges per força, també se’ls hi trenca el cor. No ens pensem que tot és pura burocràcia!