Sort n’hi ha, perquè si no
fos així aquesta societat encara semblaria més injusta del que és. I malgrat no
me’n solc alegrar de les ensopegades dels altres, de tant en tant he de
confessar que estic content de veure que a uns quants porcs i truges - en sentit
figurat, esclar, no us penseu pas que em refereixo a garrins de quatre potes
sinó de dues - , se’ls hi ha acaba el xollo fotre-se’n del mort i de qui el
vetlla. Potser sí que a alguns triga massa a arribar-los el dia del seu sant
Martí, però a la llarga ningú se n’escapa. I aquesta certesa em reconforta i em
tranquil·litza les ganes de prendre’m, a vegades, la justícia pel meu compte.
Només cal tenir paciència, doncs, que sant Martí no falla.
Aquesta teoria l’he confirmat en el transcurs de la
darrera dècada moltes vegades. Podria llistar-vos els paios que a l'ombra del
poder havien fet carrera política o empresarial, enriquint-se amb negocis bruts
a dojo, sovint emparats en trames de tràfec d’influences, sempre a la salut
dels ciutadans honrats i complidors de la llei, que en definitiva han acabat
passant una temporada més o menys curta a la cangrí i s’han vist obligats a
tornar sinó tots una part dels quartos que s'havien embutxacar, ficant les mans
a la caixa descaradament i cobrant comissions per l'obra pública que
adjudicaven a dit. És cert que no se’ls ha empudegat a tots, però Déu n’hi do
dels que “en teoria” han pagat per fer el tarambana! També n’hi ha que sant
Martí els empaità, no per haver-se untat els dits sinó per predicar allò en el
que no creien, és a dir: per trair amb fets la conducta moral exemplar que els
hi corresponia per la seva influencia social com a referents, conducta que
exigien als altres sense contemplacions.
He escrit “en teoria” expressament, perquè “a la
pràctica” això de pagar és relatiu i quasi mai ningú ha pagat per tot el mal
que ha fet. I és que aquesta mena de porcs sempre troben porcairols que vetllen
perquè no els matxuquin gaire mentre els investiguen o els jutgen, i perquè
l’empresonament sigui curt i que a l'hora de rescabalar els diners robats, en
el cas que es tracti de diners, siguin declarats insolvents. Però, almenys a
les víctimes els queda la satisfacció de veure’ls sentenciats i declarats porcs
oficialment, ja que mentre els jutges no acabaven la feina, si algú gosava
titllar-los de porcs s'exposava a un plet per difamació, per part de la família
política del marrà. En canvi, qual els jutges deixen ben clar que els porcs són
porcs i que l’amo de la granja se n’aprofitava de les porcades dels seus animals
per al seu profit personal, aleshores víctimes i ciutadans respiren tranquils i
en donen gràcies a sant Martí.
El que passa és que el granger es pot pagar bons
picaplets perquè li treguin les castanyes del foc. I els picaplets no estan per
orgues quan els seus clients no volen veure's embolicats en merders, doncs ni
ells ni la granja familiar desitgen veure la seva reputació enllotada, encara
que la merda els hi surti per les orelles. Per aquesta raó, els picaplets van
inventar-se una excusa perfecta per a no en sortir-ne mai esquitxats ni ells,
ni els seus clients ni cap dels seus socis: assegurar que els porcs denunciats
per ésser uns porcs fastigosos, en realitat no pertanyen a la seva granja sinó
que són porcs criats a la cort del costat. A la dreta o a la esquerra, tant li
fa, de la seva granja exemplar. Però, a mi m’és igual el que diguin per
dissimular o fer-se perdonar la porqueria; sempre seran uns porcs
impresentables. I el que més m’agrada és quan un animal que mai m’havia caigut
bé, es demostra que era un gran porc. Cadascú pot interpretar aquesta reflexió
com li sembli i pensar-ne el que vulgui; jo aquest matí estic content perquè,
francament, sempre és una bona notícia que hi hagi un porc menys rondant a la
vora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada