RECORDEU AQUELLS FARTS DE RIURE AMB EL GRAS I EL PRIM?

        Després de donar voltes per la graella de la tele un cap de setmana qualsevol, on hi pots trobar un ampli repertori de pel•lícules on la pistola i el sexe comparteixen protagonisme amb actors i actrius d’una discreta fama, enyoro aquella parella de còmics – Stan Laurel (el prim) i Oliver Hardy (el gras) – que m’havien fet petar de riure quan els de la meva generació a la pantalla només hi buscaven una excusa per oblidar-nos dels maldecaps de cada dia, rient pels descosits amb aquella parella de pallassos tan malgirbats com intel·ligents sorneguers. Segons els entesos, l'humor de Laurel i Hardy era per naturalesa “slapstick”, és a dir: un tipus d'humor on s'exagera la violència física candorosa, molt comuna en els dibuixos animats. Com a exemple, una escena típica: la parella està treballant en la construcció d'una casa; Hardy aguanta uns claus entre les dents, en Laurel li dóna un cop amistós a l'esquena i en Hardy s'empassa els claus. Una imatge tan simple com aquesta era usada per entrellaçar un darrera l’altra divertits gags.

     En alguns casos, les seves pel•lícules pels seus continguts gairebé màgics fregaven el surrealisme. Per exemple: Laurel mou el polze com si encengués un encenedor i dels seus dits surt una flama, amb la qual encén una pipa; Hardy, ferit en el seu orgull, també intenta imitar-lo, i després de diverses temptatives fallides aconsegueix encendre els dits però se li crema la mà. Un famós recurs còmic és el conegut a l’argot com “this-for-that”, traduït: “això per allò”. Exemple: enmig d’una baralla la parella comença a destrossar un objecte que deuen considerar aprecia molt el seu contrincant, mentre aquest observa sense cap intenció aparent d’intervenir-hi ni d'impedir-ho. Ara bé, quan acaba la trencadissa, vet-aquí que el contrincant, amb calma i gairebé parsimònia, comença a destrossar en reciprocitat un objecte que deu pensar que Laurel i Hardy també s’estimen, mentrestant ells s’ho miren impassibles. I així, successivament. Primer els uns i després els altres, van intensificant la destrossa, fins que ja no queden més objectes per trinxar i aleshores cadascú se’n va alegre i content del camp de batalla.

       És possible, com asseguren els que sempre busquen tres peus al gat, que tots els gags duguessin un missatge subliminal infiltrat, inclús donant a entendre suggestions lletges. Jo no ho sé, no sóc tan recargolat i, sobretot, no vull ser-ho, perquè em sembla que no ens podem passar el dia malfiant-nos de tot i de tothom. A la meva manera de veure, si els gags del gras i del prim portaven missatge, diria que en tot cas servia per posar en relleu que la vida té uns valors més sostenibles que no pas la llei del més fort o del més descarat, obrint-se camí amb una pistola als dits o rebolcant-se de llit en llit relegant el paper de la dona a simple objecte sexual. Els fans del gras i el prim potser érem ingenus i ens conformàvem amb poc; però, ens aixecàvem de la butaca amb la moral reeixida després d’haver-nos fotut un fart de plorar, de tan riure. Ojalà ens posessin alguna d’aquelles pel·lícules enlloc de passar-nos vídeos esperpèntic com el del retorn de Trump a la Casa Blanca, de no trobar-nos cada dia a la sopa misèries polítiques o noticies tan falses com que ara el contagi del covid-19 s’escampa a través de l’aire.

        Faltarien uns quants Hardys per fotre fora tota aquesta colla de dròpols de l’escena pública, i per clavar un bon gec d’hòsties als que espargeixen des de darrera el canyer covard d’Internet, afirmacions tan infundades com aquesta del virus circulant per l'aire, que fan molt de mal a la gent crèdula i morta de por. Però el que em fa més ràbia és que alguns presentadors de televisió se’n facin ressò “de passada” d’aquestes notícies falses i no dediquin ni un minut a desmentir-les amb contundència d’immediat. I no parlo de la tele-escombraria. Fa quatre dies, al magazine “tot es mou” de TV-3, el presentador va referir-se a aquesta “gracieta” de la contaminació per aire. Però no va matisar-la, ni categòricament va replicar-la dient que era un rumor fals i temerari. Hi ha gent que s’ho creu tot el que diu la tele o li tuitejen pel mòbil, encara que només sigui “de passada” i sense donar-hi importància. Francament, a vegades seria millor que poséssim una pel·lícula del gras i del prim, no us sembla?