Podria ser distret i tot, viure en un desgavell continuat, on
tants caps tants barrets, si no fos que la ballem al bell mig d’una pandèmia,
que cada dia tomba milers de persones contaminant-les amb una merda de virus
fastigós, i n’arrossega uns centenars més cap al canyet. El món, de fet, una
casa de barrets ho ha estat sempre; però, més o menys cada casa la controlava
la seva mestressa, L’única cosa que canviava de tant en tant, és que en
determinats períodes de la història, potser més perllongats del que la
humanitat es mereixia, les mestresses perquè estaven despistades, desencantades
o senzillament cansades s’avenien, en alguns casos si us plau per força a
traspassar la propietat de les seves cases a una colla de pinxos, goril·les,
perdonavides, trinxeraires i algun tros de “quòniam”, amb fuet a la mà perquè
tothom llaurés dret i recte.
Però no us penséssiu pas que durant aquests
parèntesis d'abandonament o desídia de la mestressa, sota la batuta dels nous
gestors les cases de barrets deixessin de ser-ho; l’únic canvi palpable, fou
que la gent anava més a rotllo, la qual cosa no vol dir que a les cases s’hi
visqués millor ni que fossin més interessants. Molts encara us en recordareu
dels quaranta anys que a Espanya a cap casa els “barrets” pintaven res: es
tractava d’aquella Espanya segrestada, que ja no era una casa de barrets perquè
hi hagués renunciat voluntàriament ningú, sinó perquè en tot el país només
comptava un únic gran barret, que portava encastat un militar gallec, panxut i
de veu escanyolida, que havia tancat totes les cases menys la de Madrid. No
obstant això, no hi havia cap dubte que les cases de barrets sempre estigueren
millor dirigides per una mestressa, encara que fos en negligé, que per un
militarot amb pistola. Però aquestes són figues d’un altre paner.
Ara bé, quan després de passar la quarantena, les
mestresses van recuperar el control de les seves cases, tot i que els barrets
un cop recuperats més o menys, van anar tirant gràcies a una temporadeta de
dies de vi i de roses, però quan la crisi va estomacar de valent la societat,
moltes cases de barrets es van quedar altre cop sense una mestressa com cal al
davant, i en canvi aparegueren més barrets que mai, delirants, frenètics i
descontrolats. I tot plegat perquè una Espanya mal sargida es va transformar en
una gran comunitat que ajuntà disset cases de barrets amb deliris de grandesa
cadascuna, quines mestresses, quan n’hi havia que no passava sempre, tiraven
per on els hi rotava sense encomanar-se a la resta, ni coordinar amb ningú les
actuacions respectant unes mínimes regles de joc, per assegurar una convivència
en pau amb tants de barrets escampats a la bona de Déu.
Avui, amb tot això de la pandèmia el panorama ha
degenerat a tot arreu encara més, i enlloc on mirem totes les cases de barrets
dona la impressió de no tenir mestressa. Només se’n salven d’aquesta apreciació
aquells països que no tenen cap empatx per treure a passejar el santcristo gros
perquè això de tants caps tants barrets, per molt democràtic que sembli, no els
mola massa. Xina, per exemple, esvalota el galliner cada dos per tres
fanfarronejant que la seva “nova normalitat” cada cop s’assembla més a la
“vella normalitat”, i omplen de turistes la gran muralla per fer dentetes, si
no fos pel morrió que el xinesos no es treuen quasi ni per anar a dormir. I a
la resta de països fan el que poden per estacar curt els seus barrets. Però a
Espanya, rai, pel que fa a aquest assumpte pinten bastos i com s’està veient a
Madrid, si hi hagués un rànking Espanya hauria acumulat tots els mèrits per
batre el rècord de pitjor casa de barrets sense mestressa, ruïnosa i patètica.
Tanmateix, cap de la resta de cases que comparteixen la comunitat de cases de
barrets a l’espanyola, pot treure pit; més aviat al contrari. I si no que ho preguntin
als empresaris de l’oci nocturn de Barcelona, que després que les mestresses de
torn els animessin a omplir de begudes fins a dalt de tot els frigorífics, i de
redissenyat l’espai de les antigues discoteques per reciclar-les a auditoris
pagant les obres de la seva butxaca, les mestresses han canviat d’opinió i els
han deixat amb una mà al davant i una altra al darrera. Francament, què voleu
que us digui? A la meva manera de veure, no sé si és millor que les cases de
barrets en tinguin o no, de mestressa, mentre qui hi porti els pantalons siguin
els barrets.
Avís: No penjaré cap reflexió aquest cap de setmana, si no és
que en passa una de grossa, que en aquesta casa de barrets mai se sap. Però
tornaré a pencar el dilluns, dia de la Hispanitat, ja que jo aquesta mena de
festes no les celebro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada