SOBRE L’ANARQUIA ÉTICA

        Avui tocarem el pal filosòfic, ara que amb el simulacre de confinament tenim més temps per pensar. I us proposo un tema que va com anell al dit en un país on som tan anàrquics que fins i tot enmig d’una epidèmia no som capaços d’anar tots a l’hora. Potser perquè som tan anàrquics el virus també se n’ha tornat i no hi ha per on agafar-lo. Malgrat el capellà més anàrquic que va viure a les nostres contrades, l’inefable mossèn Ballarín, va escriure un dia que l’anarquia com a ideologia tenia una vessant més candorosa i simple, per exemple, que el comunisme, la realitat és que el tarannà dels que avui fanfarronegen temeràriament d’estar empeltats d’anarquia reciclada i moderna, poc ha evolucionat d’aquella doctrina que predicava el teòric Bakunin, sobre el mite de la revolució autogestionada.

       El menú dels anarquistes avançats i progressistes, segons ells, continua sent el mateix de fa cent anys: carregar-se l’establishment i tot el que faci flaire de burgès, carrincló i metòdic. En Bakunin, que en el fons era un destraler, definia l’anarquia massa a tall d’arrancar naps, i esvalotava i escandalitzava el galliner dels tocats i posats, amb frases tan cantelludes com aquesta: “la passió per la destrucció és l’autèntica passió creadora”. Un altre ideòleg del ram, en Proudhon, era un il·luminat que es posava guants de seda per provocar els seus alumnes proposant-los adoptar una divisa de pancarta per entretenir-se: “arrasem primer, per reconstruir després”.

          Però qui la va clavar fou en Kropotkin, un autèntic benaventurat, mitjançant el llibre “Ciència moderna i anarquisme” on enunciava una hipòtesis que finalment s’ha convertit en dogma del progressisme arrauxat, que de ben segur us sonarà d’haver-lo vist engrafitat fa anys a les parets de places i carrers de moltes ciutats i reproduït en infinitat de fòrums de debat: “s’ha de construir una societat que no estigui regulada per lleis ni sotmesa per l’autoritarisme, sinó que es gestioni en base a acords mutus entre cadascun dels seus membres, reunits en assemblees populars”. En Modest Cuixart, que militava a la branca anarquista més aviat romàntica i sorneguera, molt popular a l’Empordà, flipava quan sentia proclames com l’anterior, fins que se li va revelar la “veritat” una nit de tramuntana especialment arravatada: “l’anarquia és la sublim doctrina desesperada de l’esperança”. Reforca de pallanga!

         A la meva manera de veure, doncs, avui que molts semblen tenir la mosca al nas preocupats per com acabarà tota aquesta incursió a les institucions de gent que tufeja una certa acràcia diguem-ne il·lustrada, jo recomanaria tant als que els hi puja la pressió cada vegada que pensen que aquests personatges desbarren pensant com pensen, com a aquells personatges que es creuen els reis del mambo gràcies a que les urnes els han donat respectabilitat democràtica a les seves idees, per esbojarrades que fossin, allò que va escriure el filòsof Jose Luis Sampedro, ja fa temps, quan va aparèixer la primera collita de productes de l’anarquisme utòpic; i que després de llegir-ho servís perquè tots plegats ens tranquil·litzessin una mica, ja que viure amb l’ai al cos, el ressentiment al cor i l’ànsia a l’anima per quan haurem de passar comptes, no és viure, francament. Aquí us regalo la cita:

          “... jo solo dir que sóc un anarquista ètic – perquè l’anarquisme ben entès sempre és molt ètic –, que vol lluitar contra la idea que encara trasbalsa a molta gent sobre que els anarquistes som una mena d’esvalotats esgarrapacristos. Jo sóc un home molt ordenat i crec que respecto tothom, i si m’agrada l’anarquia és pel que suposa de desconcentració del poder. Jo crec en l’home i penso que voler manar sobre els altres és dolent. En canvi, reconec que a molts de cultura anarquista els hi falta aprendre i assimilar que l’únic poder decent és el que cadascú s’hauria d’aplicar a si mateix. Aquesta és una as-signatura que els anarquistes tenen pendent i poc païda, jo el primer. Son molt pocs els capaços de controlar-se i de dominar-se, en el millor sentit de la paraula. Potser sigui degut a que l’anarquisme és un sistema o una cultura que no deixa gaire marge per a la vida interior, i per tenir poder sobre un mateix s’ha de tenir molta vida interior...”

          Apa, anem passant, que avui si que us deixo una reflexió per rumiar-la a poc a poc el cap de setmana i cercar el sentit amagat entre línies. I espero que si la llegeix algun frare, prengui candela. Fins dilluns, i sigueu feliços enmig de l’anarquia.