BISTROTS TANCATS I TOC DE QUEDA A FRANÇA MENTRE AQUI SEMBLA QUE JUGUEM A NYAUS.

             Mai m’hauria cregut que la xovinista França s’avindria a que París, coneguda per les seves encisadores minúscules terrasses i estrets bistrots renunciés a aquests signes d’identitat popular, carregats de romanticisme. Qui ha estat client habitual o passavolant d’un bistrot francès – com passa amb els pubs anglesos i potser també amb les tabernes basques -, li costa oblidar ni l’ambient casolà que s’hi respira ni els plats senzills o tapes sensacionals que hom pot endrapar-hi llepant-se’n els dits. Menys encara em pensava que la França de la liberté, egalité i fraternitè autoritzaria un toc de queda limitant la mobilitat nocturna en varies de les seves capitals més emblemàtiques. Però ho ha fet! Tant a contracor com vulgueu i empassant-se l’orgull patriòtic, pensant que aquesta renuncia servirà per marejar la perdiu amb la pandèmia. En canvi, a Espanya passem d’aquestes collonades i el cap de setmana hem vist arreu – no cal dir en uns territoris més que en altres, perquè en tots s’ha fet el ximple -, com molta gent en teoria civilitzada i cívica s’ha passat per l’engonal les recomanacions i les prohibicions de les autoritats legítimes de res de moure’s de casa ni d’engrescar trobades socials. Apa, cap a Vinaròs a menjar paella falta gent!. Vinga, cap al parc del Montseny a fer pícnics! Ostres tu, a passar-s’ho de conya en festes particulars, algunes no aptes per a butxaques de palanganes, com a Tarragona! Viva la Pepa!, que algú enterrarà el darrer.

          Encara hi ha gent – joves i més de quatre ganàpies - que pel que es veu no saben posar-se bé la mascareta. I, posats a dir, em sembla una immoralitat la incapacitat de la classe política de consensuar com s’ha d’agafar el toro per les banyes a tot arreu per fer creure d’una vegada els mesells, i per aplicar d’immediat mesures de sentit comú per evitar danys econòmics colaterals. Per exemple, es de calaix que si un establiment comercial, sigui bar, botiga o restaurant ha de baixar portes quinze o els dies que siguin per ordre del govern, ipso facto aquests hauria de posar en marxa un període igual de carència de lloguers, consums, impostos i taxes. I és una irresponsabilitat que mesures tant de pissarrí no siguin possibles perquè els polítics demostren ser uns inútils que no saben aparcar les seves diferències de pàrvuls a l’hora de posar-se d’acord per impedir que aquest país – i em refereixo al cony d’Espanya en conjunt - sembli can pixa rellisca. I no només els polítics haurien de fer una reflexió i demanar perdó per la seva incompetència, també alguns mitjans de comunicació van que se la trepitgen. Ahir mateix, davant l’espectacle d’una festa privada a Tarragona amb més de cent-cinquanta capsigranys forts d’armilla - no precisament un botellón, ja que per ser-hi admès calia pela llarga -, enxampats in fraganti pels mossos que els varen esbandir, algunes televisions posaven els seus micròfons sota els morros dels participants que insultaven la policia i es feien quasi les víctimes. Si no hi hagués tanta doble moral escampada, aquestes televisions farien un servei millor a la societat “retratant” aquests incívics, perquè si les multes els hi rellisquen almenys els fes caure la cara de vergonya que la seva “jeta” aparegués a uns quants noticiaris.

           Li compro al filòsof Bilbeny unes ratlles del seu article “Com jutjar la doble moral” publicat la setmana passada a “La Vanguardia”: “... el judici moral no ha de castigar, ni demanar reparacions, ni tan sols el penediment de l’infractor. Ell mateix amb la seva consciència. L’ètic és identificar la irregularitat comesa, desaprovar-la, i sobretot demanar que es doni a conèixer perquè no es repeteixi. És per tot això que el judici moral és molt més sever que la sentència judicial. És el més temut i dolorós per als desvergonyits que en aquest món han estat, són i seran”.

        Quanta gent que es vanta de responsable, no trobaríem entre els que abusant que no hi ha confinament perimetral varen fer uns quants quilòmetres per anar-se a atipar de peix a pels voltants de Castelló, o varen organitzar pícnics a la platja o en parcs naturals, o que viatjaren per veure com estava la seva segona residència. Tots, esclar, sense saber si eren o no portadors de virus que podien trametre a persones d’altres contrades. Està molt bé que blasmem dels quatre arreplegats de barri que es troben per fer un botellón, però la mateixa vara de mesurar s’hauria de tenir per jutjar aquells que organitzen festes particulars a Pedralbes o a Sarrià, o que es poden permetre gastar uns quants bitllets per passar un cap de setmana que moli a la costa, a la muntanya o a on pagant sant pere canti. Que consti que el que he escrit referit a Catalunya és aplicable a qualsevol racó de la resta de l’estat. I no segueixo, perquè encara m’emprenyaria i vaig jurar que ni els polítics, ni els que practiquen la doble moral, ni els que es fan el distret, em traurien la son.