ELS MORTS DESCONEGUTS I LA GENT GRAN QUE SE SENT ESTAFADA

 

            A Madrid, que tenen de tot però que sovint envegen el que tenen els altres, ara a més a més tindran un monòlit dedicat als morts desconeguts de la pandèmia. Perquè ningú els passi la mà per cara a l’hora de fer gestos mirant la galeria, suposo. Les nacions, després d’una guerra, solien recordar el “soldat desconegut”, com homenatge als combatents que s’hi varen deixar la pell per la pàtria a les trinxeres, sense tenir identitat pròpia. A Madrid han fet quelcom de semblant per 59 víctimes anònimes d’una pandèmia, que no ha estroncat el degoteig de morts. Fora un estirabot o un acudit tirant a esperpèntic que es rendissin homenatges al soldats desconeguts, abans d’acabar-se la guerra, oi? Doncs es veu que la presidenta de la comunitat madrilenya devia tenir pressa per sortir a la foto i no perdre per si de cas pistonada mediàtica. No he sentit a dir que en cap altre lloc del planeta hagin fet el préssec muntant espectacles com aquest. Potser als països sensats ho faran quan tot s’hagi acabat de veritat, si és que queden cadàvers sense reclamar als tanatoris. Que aquesta és una altra, valguem Déu! Ja és trist que a més de morir sol com un mussol, després d’estirar la pota ningú et trobi a faltar. Aquests pobres cossos “no reclamats” potser més que una placa d’homenatge, el que s'haguessin merescut és que directament els pugessin a l’altar i que els fessin sants d’una revolada, perquè estic segur que la glòria del cel la majoria d’ells ja se la devien haver ben guanyada peregrinant per aquest món en el ramat dels poca-roba.

            Quan tot s’hagi acabat, però ben acabat, i s’hagi passat llista sense fer cap trampa de les baixes, si s'organitza algun altre homenatge a morts desconeguts, també s’hauria d’estendre un gest semblant de reconeixement i desgreuge als que s'hagin mort a les residències d’avis “de” o “durant” la pandèmia i, per extensió, als que s’hagin escolat d’aquest món per un forat, des de casa estant, envoltats de solitud i desenganys. No se si hi heu pensat que el covid-19 ha estafat a tota una generació de gent gran, la il·lusió de gaudir els darrers anys de la seva vida com hi tenien dret i s’ho mereixien, molts d’ells després d’haver pencat com negres i d’haver-ne passat de tots colors cuidant els seus pares i criant els seus fills.. Per aquestes persones, la pandèmia ha suposat una colossal estafa i encara que l’arribin a sobreviure, cadascuna d’elles s’haurà posat deu anys a sobre, que potser dissimularan a la cara amb quatre “polvos” i cremes, però que no podran esborrar de l’anima. Ahir escoltava la consellera Vergés dient, com si hagués aconseguit qui sap què, que per les residències d’avis no calia patir perquè s’havien blindat del virus, a cal i canto. Què vol dir “blindar”? Que se les ha reclòs dintre quatre parets, embolcallada la llibertat de moviments inclús interns per estrictes mesures de seguretat, segrestades les fesomies dels assistents i les seves pròpies darrera mascaretes que ensutgen la veu i el somriure, restringides les comunicacions amb els familiars a una conversa setmanal des del carrer, a crits des d’una finestra, una reixa o a través d’una vídeo-conferència, segrestades en tot cas les abraçades i els petons. A la gent gran, sigui a la residència o a casa seva, la gran estafa s’ha traduït en una carretada de soledat i amb l’amenaça suspesa del cap, que tenen tots els números perquè se’ls entoni el gori-gori definitiu, a sobre sense tots els amics al funeral perquè l'aforament estarà restringit. Quina gran estafa!

          Ahir em deia una amiga: “estava contenta perquè encara que quan ens fems vells si no és per un all és per una ceba correm més perill d’empiocar, sabia que podia comptar amb la metgessa perquè em fes una repassada i em tragués la por o les manies... Però des d’això d’aquesta merda a cal metge ja s’ha acabat d’anar-hi. Ara has de trucar al Cap i quan t’agafin el telèfon, si te’ns sort, has d’explicar a una auxiliar què et passa perquè ho traspassi a la metgessa que, quan li llegui, et trucarà. Jo, pla, no en sóc d’explicar-me per telèfon; no en sé, vaja! Però és el que hi ha i estic ben apanyada ... Poc que m’ho pensava que a la vellesa acabaria d’aquesta manera...” El plany d’aquesta dona no va res més que resumir com se sent una immensa majoria de la gent gran que s’ha vist obligada a entomar la “nova normalitat” amb una immensa recança, tristesa i cor agre. Jo no sé si aquesta generació que se sent estafada al final de la seva cursa per la vida, perquè se li han fet miques tots els esquemes, rutines i seguretats, encara que sobrevisqui, tornarà a recuperar l’alegria de viure que tenia l’any passat, malgrat fos amb limitacions, amb crosses i mirant de no estirar més el braç del desig que la màniga de la pensió.