Els metges treuen foc pels
queixals perquè se senten enganyats, menystinguts, mal pagats,
instrumentalitzats políticament, impotents per abastar la feina que se’ls hi
aboca damunt la taula... Tots aquests i més són els sentiments que els
envaeixen, davant la perspectiva d’haver d’entomar una segona onada de la
pandèmia en pitjors condicions anímiques que la primera vegada. Senten basarda,
però sobretot indignació. Una indignació que des de l’establishment sanitari
oficial hi ha interès en disfressar de por, mentre algú desbarra soto voce que
potser es tracta de covardia. És precisament per haver d’escoltat insults i despropòsits
semblants que els metges se senten impotents davant un panorama de precarietats
de tota mena, que fa temps porten denunciant a bastament a una administració
que sistemàticament es fa la sorda. Des de les diverses titularitats de la
conselleria, amb més o menys murrieria, els darrers anys s’han relativitzat les
protestes dels sanitaris atribuint-les a una rebequeria passatgera per qüestions
salarials, tirant pilotes defensant-se amb excuses de mal pagador, com que no
podia atendre-les, la Generalitat, perquè els lladres de Madrid els havien
deixat la caixa buida.
Segons publicava la premsa aquesta darrera setmana,
les llistes d’espera per visites d’especialista han augmentat en un 50%; els
MIR estan emprenyats com mones, tant per la deficient formació com per les
condicions de treball; els metges de primària avui comencen una vaga per tota
la resta de setmana, i diuen que una quarta part dels metges s’estan rumiant de
prendre’s un any sabàtic. Mentrestant, des de Sanitat no es para d’advertir que
venen maldades, que ens esperen uns mesos molt complicats fins arribar a
l’estiu i que posaran més restriccions a la població, però no li donen altre
agafador per tranquil·litzar-se, que posar un ciri a santa Rita perquè la
vacuna no es faci el ronsa. De manera que aquesta crisi sanitària, que durant
el primer confinament alguns dels pocs possibilistes que queden en actiu hi
volgueren veure una oportunitat per reconstruir un món menys consumista,
egoista i desguitarrat, avui a les portes d’una segona escalada de la pandèmia
que pot ser més dura que la primera, es dubta de si tot plegat no s’està
convertint en una excusa perfecta per arrabassar-nos una pila de drets i
llibertats assolits els darrers segles a costa dels sacrificis de molta gent.
Tinguem en compte que les crisis en general, sobretot
les de la darrera dècada, s’han fet servir com a coartada oportuna per
desballestar allò que se’n deia estat del benestar. I que aquest objectiu tan
fastigós si que el comparteixen tant els governs de dretes com els d’esquerres,
uns declarant-t’ho pel broc gros i els altres amb la boca petita. Per tant,
avui de raons suficients per indignar-se se’n troben a cada cantonada. Però a
la meva manera de veure, la indignació encara que vagi per barris cap d’ells la
pot usufructuar, perquè tothom hi té dret a desfogar-se. I si bé els metges
tenen més raó que un sant plantant-se, els pacients usuaris, sobretot els
crònics que depenen dels metges per anar vent la viu-viu amb una qualitat de
visa suportable, ¿a la porta de quin mestre armer han de trucar perquè se’ls
escolti? Els metges indignats poden fer vaga de bates caigudes, però, ¿hi els
assegurats “obligatòriament” al Servei Català de Salut, com poden fer palesa la
seva irritació? Deixar de prendre’s les pastilles, potser, o engegant a dida la
dieta?
Tal com veig el panorama, als que depenen del “metge
del seguro” no els hi queda cap altre remei que empassar-se la seva indignació
amb patates. Fa tres anys, més o menys, que un ancià nonagenari amb molts de
desenganys encastats pel cos, Stephane Hessel, va escriure un llibre –
“Indigneu-vos!” –, que es convertí en best seller, malgrat es resumia en una
crida a “sortir al carrer per mostrar la ràbia”. Francament, no sé com farà
constar la seva ràbia aquell malalt crònic que, segons els protocols de l’ICS
vigents abans de les salvatges retallades del 2008, no es tenia de “sentir” un
malalt, sinó aprendre a conviure amb les seves xacres controlant-les
periòdicament per donar vida als anys. Renoi!, i ara no pot ni parlar cinc
minuts amb el seu metge de capçalera, si no és per telèfon o telemàticament.
Els metges de primària confessen que estan desbordats, mancats de recursos i
que poden atendre molt poques consultes presencials, de fet cap perquè tenen
prohibit donar facilitats. Alguns usuaris, aquesta situació ja els hi està bé
perquè fugen com gats escaldats de posar els peus en cap ambulatori. Per por de
contaminar-se esclar. La mateixa prevenció o inquietud que tenen els metges,
per idèntic motiu. Però n’hi ha molts de pacients usuaris que no voldrien
deixar aquells controls rutinaris a que els havien acostumat l'assistència
primària quan tot eren flors i violes. Aquestes persones, quan estiguin ben
indignades per no ser ateses com creuen que tenen dret, és a dir: com abans,
¿sobre quin terra hauran de picar de peus? Molts fem costat a les
reivindicacions dels sanitaris, però, ¿qui dona suport a les queixes dels pacients
usuaris que, en definitiva, són els que paguen els plats trencats? És molt
trist de dir-ho, però així com els metges fan "la vaga de la
desesperació", els usuaris se senten desemparats perquè, per una simple
regla de tres, són la part més dèbil de la baula. I si no tinc raó, que m’ho
expliquin, que sóc tot orelles. Avui, dimarts i tretze no és un bon dia per
encetar una vaga, però seria una bona ocasió per rebre bones notícies que
l'aturessin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada