NO US AGRADARIA QUE US FESSIN UNA ECO PER SI US TROBEN L’ÀNIMA?

        Ahir, em varen fer l’ecocardio preventiu, de rutina, que em devien des de fa un any i mig – vaig ser víctima com molts altres dels ajornaments de proves clíniques no urgents -, i mentre estava tombat a la llitera deixant que la metgessa em passegés els sensors de la maquineta per mig cos, en ple exercici de relax se’m va acudir quelcom que vaig considerar una ximpleria de moment, però que a mesura que hi vaig anar pensant em va semblar que podia ser un bon tema de reflexió per avui: ¿per què, aprofitant que ja hi estava posat, la metgessa no aprofitava per mirar si em trobava on tenia amagada l’ànima? Si li arribo a confessar a la metgessa la meva repentina idea, estic segur que m’hagués pres per sonat. Però, francament, m’ha quedat el cuc a dintre: ¿seria possible amb una eco detectar la presència de l’ànima en els rebrecs d'un cos humà?

        Diuen que un dia li van preguntar al doctor Denton Cooley, pioner en el transplantament de cors artificials, què era l’ànima. I sembla que aquest científic no va dubtar ni un minut en respondre: “un concepte”. Per acabar-ho d’adobar, el doctor Kantrowitz, pioner dels marcapassos i durant molts anys una eminència mundial de la cirurgia cardíaca, va ser més agosarat que el seu col·lega, trencant el plat bonic de molta gent que amb tota bona fe del món es refiaven que les seves ànimes eren immortals i pujaven al cel, quan el cos se n'anava a criar malves: -“jo no he trobat l’ànima en cap cor i si molt em burgeu, no crec que tampoc aquest òrgan tan mitificat pels poetes romàntics tingui res a veure amb l’amor”. Un poeta, de quin nom ara no me’n recordo, però que no és cap vacil·lada de les meves, va escriure que l’ànima era com “una au lliure, volant arran de mar”. En alemany –- aquesta ànima-gavina – “seele” - perfectament es podria identificar amb el mot francès – “áme”- l’accent circumflex del qual dibuixa la imatge d'una ala batent el vent. Però, qui sap si no és en anglès – “soul” – com es defineixi millor l’essència idealitzada de l’ànima, de l’esperit: buf, alè, aire que omple de sentiments.

       La confusió entre ànima i cos devia estar força assumida en l’antiguitat, puix així ho palesen les construccions funeràries egípcies. El cristianisme recull, en aquest aspecte, les doctrines de Plató i d’Aristòtil, abans de Crist. Plató introdueix la idea que l’ànima s’ha de concebre com a divina, malgrat estigui tancada i presonera en el cos, i el cristianisme li compra la tesi escombrant cap a casa: el cos el va crear Déu, a la seva imatge i semblança. Pregunta: i l'ànima, què? El document vaticà sobre la vida humana (febrer de 1987), es referma en el caràcter sobrenatural d’un concepte d'ànima que, a la meva manera de veure, ja havia definit a bastament l’Aristòtil, que n'estava tan convençut de la seva existència, que li féu exclamar: “l’ànima ho és tot”.

        Personalment, estic més a prop de l’amargat poeta i lúcid espectador de la vida, en Paul Valèry, quan escriu desenganyat de tanta polèmica: -“si vostè veiés la meva ànima, li passarien les ganes de menjar!” No sé, la meva no crec que s’hagi tornat negre i per aquesta raó em faria gràcia de veure-la a la pantalla de l’aparell d’ecografies. Llàstima que enguany diuen que els Reis d'Orient no passaran per culpa també de la pandèmia, que sinó fos així els hi demanaria que em fessin aquesta eco. No se sap mai, el no ja el tinc. I, què voleu que us digui, enmig de tot aquest guirigall de desencontres expressats a crits i amb gesticulació corporal pels nostres cossos, ves si no ens aniria millor que enlloc de parlar per la boca o féssim per la de l'ànima. Hóstia quina passada un Parlament ple d'ànimes! O al plató de les punyeteres tertúlies substituir tota aquella gent que no para de desbarrar per ànimes. Ara, primer fa falta que ens la trobem. Aposto per un invent que ajudi aquesta recerca tan important per la humanitat