EL PLAT FONDO

         A la gent que ha passat gana se la clissa de seguida quan entra a un restaurant: són gent de “plat fondo”. I és que com diuen que deia Sancho Panza, quan es té fam de cap bocí de pa se’n fan rosegons. I encara que avui dia sembli que la cuina contundent, la de subsistència, la de plat fondo ha passat de moda, eclipsada per tanta estrella Michelin com il•lumina el panorama gastronòmic del país, la veritat és que es poden trobar no només a pagès, sinó també als barris antics o vells de les ciutats, fondes o cases de menjar econòmiques, que ofereixen un ampli repertori d’estofats regionals servits en plat fondo, d’aquells que fan reviscolar un mort des de la caixa estant, sense gaires camàndules culinàries més enllà de respectar religiosament l’estona que cada cassola necessita per un xup-xup com Déu mana, i de tibar del receptari de la iaia, esclar, aquelles que tenen la sort de guardar-lo com una relíquia familiar.

De manera que em dona la impressió que amb una mica de bona voluntat poden conviure perfectament la cuina casolana i generosa amb la cuina elitista però garrepa en quantitat, perquè seria pecat endrapar-la a cullerades doncs s'ha de degustar quasi amb pinces, sense presses, en porcions de miniatura, vestint els comensals de vint-i-un botó o d’etiqueta – vull dir portant ben a la vista l’etiqueta de la marca de la roba -, si no fos que als aviciats al plat fondo els hi costa d'acostumar-se a porcions de pardal. A part de per una qüestió de peles (la cuina d’autor o autora es cotitza), els partida-ris del plat fondo han fet córrer la brama que els plats sofisticats no atipen, faula o butllofa que a la meva manera de veure és una llegenda urbana que no es mereixen les vertaderes delícies en miniatura que surten d’alguns fogons. Seria més correcte dir que no enfarfega, que és diferent d’atipar. A la meva manera de veure, però, s’haurien d’endreçar alguns estereotips com ara que qui és de plat fondo té retirada de pagerol i que, en canvi, qui aprecia les bocades de nova cuisine servides en plat petit és un esnob. Ni una cosa ni l’altra, la veritat normalment sempre es troba al bell mig del camí.

           Tanmateix, s’ha de tenir en compte en els temps que ens toca viure, que coexisteix un tercer model o escola de cuina. Parlo de la que s’assorteix de productes subministrats pels bancs d’aliments o la que “inventen” amb la millor bona voluntat del món cuiners i cuineres no professionals, en els menjadors socials, la qual no sempre és suficient per omplir més d’un àpat al dia el plat fondo de la gana dels que s’aixopluguen sota el paraigua de la caritat, no pas per ganes ni per vici, sinó perquè no tenen cap altre remei i ja es conformen en comptes d’un plat fondo amb un plat únic. El que passa és que mentre de la cuina d’autor se’n farda i se la posa pels núvols, quasi a la mateixa alçada que el patrimoni cultural d’un país, sobre la cuina d’aprofitament s’hi passa de puntetes i els que fan miracles per allargar les racions i omplir, si poden, tants plats fondos com hi hagi, no passaran mai a la glòria de l’Olimp culinari, perquè aquest honor sembla reservat als funambulistes o mags dels fogons, mentre que a qui es limita a donar bé de menjar, a bon preu i si pot ser en plat fondo, no se li reconeix el mèrit que té cuinar amb amor i amb fonament, com diria aquell benaventurat de l’Arguiñano, que a vegades hi toca més del que sembla.

             Reconec que no sempre és fàcil decantar-se entre unes llenties estofades amb tastets de xoriço o botifarra negra, o cuinades vídues només amb un sofregit, però servides en plat fondo, i un escarransit i renoc requisit de cuina-laboratori. Però aquest és l'etern dilema de la vida: haver de decantar-se entre una cosa o una altra. Ara bé, mentre puguem triar, donem gràcies a Déu per la sort que tenim; pensem que hi ha més d’un terç de la humanitat que aquest plaer se l’han de pintar a l’oli. Pel que fa al menjar, per molta gent ja no és una qüestió de triar entre plat fondo o plat menut, perquè per a ells la vida només els hi ha reservat un plat únic, que a vegades no és ni un plat sinó un bol o una simple llauna. Pensem-hi, ara que amb això de la pandèmia sembla que se’ns acabi el món perquè no podem sortir amb la colla a fer un bon esmorzar de forquilla o a fer un tiberi amb la família i la seva xerinola, i no valorem la sort que tenim de fer tres àpats calents a casa i, de tant en tant, que la mestressa ens posi la teca en un plat fondo. No és un consol pensar que sempre n’hi ha de pitjors, però sol anar bé per tocar de peus a terra.

 Nota: Mentre pugui, intentaré tocar quant menys millor el pal de la política, no perquè no m’interessi sinó perquè els polítics que tenim no es mereixen que en parlem, ni que sigui per posar en evidència les seves contradiccions i la seva poca gràcia, perquè alguns són tan mesells que ja en tenen prou amb que se'n parli d'ells encara que sigui malament. Doncs procuraré fer-los tan pocs favors d'aquests com pugui.