M’AGRADEN ELS DESORDRES ORDENATS, ON SEMPRE TROBIS EL QUE BUSQUES

               A la meva manera, sóc una persona endreçada; però, per sort, no estic obsessionat per l’ordre com d’altres que conec, que no poden suportar que res es bellugui, com si cada cosa tingués predestinat el seu lloc per tota l’eternitat i fos un sacrilegi moure-la. També en sé d’alguns que viuen enmig d’un vertader caos i no s’estressen, com si fos el més normal del món viure envoltat de coses escampades sense ordre ni concert. Ni una cosa, ni l'altra, penso. Rumiant-hi bé, vaig arribar fa temps a una conclusió espatarrant sobre aquesta qüestió, que es resumeix en quatre paraules: no és pot dir de ningú que sigui un deixat, mentre sàpiga exactament on buscar cada cosa.

       Quan treballava, els meus companys de despatx tenien respecte de l’ordre i l’organització uns comportaments molt diversos, en algun cas inclús diria que pintorescos. Des dels primmirats que volien que la seva taula, i per extensió tot l`espai de treball, estiguessin sempre nets com una patena, fins els de tarannà més baliga-balaga que amuntegaven sobre l’escriptori la feina pendent en gavetes plenes de papers, i apilotaven pels racons munts d’expedients en curs o per arxivar. Els experts en sistemes de producció suposo que també tindrien, si els ho preguntéssim, opinions per tots els gustos en aquesta matèria concreta, segurament contradictòries i algunes de força negatives.

                Uns potser dirien, per exemple, que rebre les visites de clients davant d’una taula pràcticament verge de paperassa, podria donar la impressió que la consultoria tenia poca feina, un prejudici certament no gaire falaguer des del punt de vista del màrqueting. En canvi, d’altres qui sap si no trobarien profitós predisposar el client a pensar que el consultor, en rebre’l, havia arraconat tots els assumptes que tenia empantanegats i podien distreure-li l'atenció, per centrar-se exclusivament en el seu problema. A mi em sembla, però, que com en altres aspectes de la vida quotidiana, professional o domèstica, també en quant a l’ordre i el desordre a vegades ens posem massa transcendentals, ja que des del punt de vista estrictament pràctic el que importa, en definitiva, és que el desordre acabi desembocant en un caos.

            Creieu-me si us asseguro que no heu de preocupar-vos per si pequeu de desordenats, mentre sigueu capaços de trobar cada cosa que busqueu, com si res; això voldrà dir que, en el pitjor del casos, controleu el desordre i que en realitat no sous addictes a l’anarquia sinó al desordre ordenat. Inclús li podeu trobar quelcom de positiu: el desordre dintre d’un ordre serveix per mantenir el cap ben àgil i encebat per recordar sempre on vàreu posar aquell expedient, aquell llibre, les ulleres o les claus de casa... En el fons, si teniu tendència a ser una mica desendreçats i us torneu desmemoriats, desactiveu els efectes negatius d’aquesta mena de síndrome que mal cuidat pot degenerar en inseguretat, atenent-vos a un mètode d’endreça tan lògic i tolerable que, si m’ho permeteu, jo definiria com a "desordre rutinari”, expressió que es podria traduir per desendreçar seguint una rutina, una pauta.

                Ja em perdonareu, però amb tanta pressió pandèmica escampada damunt dels nostres caps com una espasa de Damocles embolicada en un núvol de dubtes, provocats per massa manaires que em sembla tenen les idees prou desordenades, com perquè cada vegada que obren la boca causen diarrees mentals als que escolten la seva xerrameca, perquè no tenen altre remei. Se'm deuen haver enterbolinat les neurones i aquest dimarts se m’ha acudit llevar-me d’hora per escriure una reflexió ben relligada sobre el gran embolic de pares desconeguts que ens està desmuntat la vida. I, francament, només que se m’acudien bestieses i acudits desguitarrats, veient el colossal desordre de cataplasmes que arreu del món es recepten per part de saberuts oficials i de massa aprenents de bruixot, per espantar el virus. Però el virus no s’arronsa i va fent forat, mentre la indústria farmacèutica es frega les mans assaborint el gran negoci que l’espera. No em puc estar de xerrar-vos el que un d'aquest follets irreverents que tots portem la panxa i que de tant en tant desbarren em deia, tot partint-se de riure: potser alguns sortiran a passejar el gos de quatre a sis de la matinada, que està autoritzat de fer-ho, i amb l’excusa del gos faran un botellot a trenc d’alba, ja que no poden fer-ho a mitjanit. D’avui no passa, he de posar ordre als meus follets irreverents!