Em recordo d’un ple municipal de l’ajuntament de
Berga, que el regidor de la CUP Francesc Ribera, el cantant “Titot” dels
“Brams”, a l’apartat de plecs i preguntes va fer riure tots els assistents en
adreçar-se al llavors batlle dient-li: “vós, Gendrau”. Aquest tractament,
habitualment reservat a les persones d’una certa edat, va provocar com us deia
les rialles de tothom, inclòs del propi interpel•lat que s’hi va tornar amb
sornegueria: “vostè és una mica més vell que jo”. En recordar aquella anècdota
simpàtica em dóna peu a reivindicar un tractament molt popular en altres
èpoques a Catalunya, i avui penso que injustament en desús, arraconat per
considerar-ho carrincló i amb regust de burgès.
En Coromines, l’autor del “Diccionari etimològic de
la llengua catalana”, aquesta qüestió dels tractaments l'explica molt bé: -
“Vostè” és un tractament cerimoniós, de vegades fred i distant, sovint merament
respectuós, o fins i tot potser de cordial respecte entre persones de sexes
diferents i, sobretot, en casos de diferència notable d’edat o de posició
social. “Tu” és propi per a marit i muller, per a germans i altres parents
pròxims, també per a amics molt íntims, sobretot els qui ho són des de la
infància: és un tractament que exigeix una franquesa absoluta i sense reserves;
però compte!, que un tuteig precipitat o barroer pot resultar nociu en el
progrés d’una amistat. “Vós”, en canvi, és un tractament cordial i decorós
alhora que expressa cert respecte amistós, l’adequat entre persones de la
mateixa posició social, sexe i àdhuc edat”.
Rovira i Virgili fou un acèrrim defensor de l’ús del
“vós” en comptes del “vostè”, que considerava s’havia estès a les ciutats
"entre senyors, mitjos-senyors i quarts-de-senyor”. Conseqüent, escriuria
al diari “La Publicitat”(1924) una editorial on no es mossegava pas la llengua:
“- Som enemics convençuts del “vostè”. No solament ens sembla de mena poc
catalana – es degut probablement a la imitació del “usted” castellà -, sinó que
en el nostre llenguatge pren un so prim i inconsistent, com de cartolina”. Els
francesos, quan varen fer la seva revolució tallant caps als aristòcrates i
predicant la igualtat i la fraternitat, no varen apostar pel “tu”, sinó pel
“monsieur”: és prou coneguda la frase de Dupin, president de l’Assemblea legislativa
de França, en l’any revolucionari de 1848: Siguem ciutadans i diguem-nos
senyors”.
En aquest al•legat en favor
del “vós” voldria afegir tres testimonis: el de l’escriptor Víctor Alba, antic
militant del POUM, que va publicar l’any 1984, a “L’Avui”, un article polèmic,
preguntant-se què se n’havia de fer del “vós” que en temps de la república
desplaçà el “vostè”, considerat pels obrers “abominable tractament de
servilisme”. Tres dies després d’aparèixer aquest article, l’escriptor Avel•lí
Artís Gener abonava la tesi del “vós” sense tremolar-li la mà: “Vostè, fa tuf
de botifler”. I uns mesos després, l’Espinàs combatia l’empobriment col•loquial
que significa l’ús exclusiu del tuteig entre els joves, incloses les criatures,
qui sap si perquè tractant de “tu” a tothom, inclosa la gent més gran, pensen
que fa més demòcrata, més col·lega i més lliure.
A la meva manera de veure, com sempre passa totes les masses
piquen i no és bo generalitzar; però, com que les formes tenen la seva
importància potser no estaria malament recuperar el “vós” i eliminar
definitivament el “vostè”, inclús els “tu” que acaben massa punxeruts. El vós,
és elegant, càlid, acompanya, amoroseix i no ofèn. Fins i tot crec que els
exabruptes dels parlamentaris perdrien ferro. Ho podríem provar una temporada
per veure si ajuda a rebaixar la tensió verbal. En Pla, que era un usuari del
vós, com molts empordanesos, em sembla que alguna vegada va dir que certs verbs
cantelluts no hi combinaven bé. Tanmateix, és una expressió molt catalana, pràcticament
insòlita en castellà que el mot “vos” té arrels aristòcrates perquè suggereix
compliment, acatament o servilisme. Res més allunyat del nostre planer i plebeu
vós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada