L’ESTABLISHMENT FA BOTELLOTS DE GALA I NO DONA EXPLICACIONS.

 

S’hi podia trobar la flor i nata de l’establishment nacional dilluns anit al Casino de Madrid. Pràcticament hi estava representada tota la classe dirigent, des del poder executiu al fàctic, o dels capgrossos que des de darrera el canyer mouen els fils dels titelles que surten a escena, a la xerinola organitzada per un dels més distingits escamots de la Brunete mediàtica, el diari digital “El Español”. Era el mateix dia que Madrid estrenava el toc de queda i que ja feia dies estava vigent la prohibició de no ajuntar-se més de mitja dotzena de persones amb qui no es convisqués, en un espai tancat. I vet-aquí que quatre ministres i el propi alcalde entre d’altres autoritats i patums, estaven fent la copa i alguna cosa més per matar el cuc. Com passa amb les manifestacions de protesta, sembla impossible quadrar el número dels que participaren en aquell botellot de gala, ja que mentre unes fonts diuen que n’hi varen clissar un parell de centenars, comptant cambrers i un llarg etcètera de figurants, l’amfitrió limitava l’assistència a poc més de vuitanta persones mal comptades.

        El ministre de Sanitat, un dels convidats a aquell aquelarre il·lustrat, hi va treure importància immediatament a la reunió ecumènica assegurant que tothom va fer molta bondat conventual, i que van anar a dormir com les gallines, abans de sonar el primer refilet del toc de retreta. I la ministra d’Hisenda i el trempat alcalde madrileny van afegit l’endemà, a tall d'excusa de mal pagador, que malgrat aquella congregació fos més legal que els permisos de caça i la pesca, com deien els nostres avis quan volien recalcar que una cosa anava de totes totes a missa, potser si que es prestava a que s’interpretés malament per la ciutadania bocafina i perepunyetes, per culpa de la “imatge”. O sigui, que el problema, a la meva manera de veure, era que tota aquella colla de "respectables" ciutadans quedessin “retratats” a bastament, no pas que tinguessin mala consciència per haver-los enxampat escarnint els ciutadans ingenus i crèduls. Qui sap si com que tots els convocats pel camaleònic periodista i provocador major del regne, Pedro J. Ramírez, eren si fa o no “parents polítics” i, a la pràctica, convivien sota el mateix sostre ideològic, es va pensar que en temps d’estat d’alarma podien passar tots per membres d’una mateixa família i, per tant, que estaria justificat dispensar-los de l'obligació de no reunir-se més de mitja dotzena les persones per compartir el pa i la sal.

I cap excusa per treure’s el tapaboques o no mantenir la distància corporal mínima de dos metres, que molts dels reunits des de la seva trona institucional predicaven a la parròquia corresponent. Per aquesta raó, quan els xafarders espontanis van escampar les imatges escandaloses i tot el país se'n feia creus de la pocavergonya de l’establishment que ens ha tocat aguantar i, en molts de casos mantenir, no és estrany que molts ciutadans rasos traguéssim foc pels queixals. El problema de tot plegat, segons vaig entendre, no era que aquella trepa de personatges per sobre del bé i del mal, es passessin pel forro les recomanacions sanitàries, sinó que “es veiés” com s'hi recreaven. Com deia la ministra, si del seu escarni no en tinguéssim “imatges”, aquí pau i després glòria, que ulls que no veuen cor que no pateix. Però, com que dels errors se n'aprèn, no tornarà a passar perquè suposo que es prendran les mesures oportunes per evitar-ho, com per exemple que en properes reunions socials d’aquesta mena, els organitzadors requisin mòbils a la porta per si de cas algú tingués temptacions d’immortalitzar l’acte. Tanmateix, veient la desimboltura com els assistents s’ho passaven bé, vés a saber en quants altres d’aquests “botellots amb classe”, gent de l’establishment nacional no haurà participat en “la discreta intimitat” de xalets particulars. Si les teulades fossin transparents i cadascú portés escrit el que pensa a la cara, possiblement ens n’emportaríem sorpreses de ca l’ample. I ens preguntaríem amb molta raó si un establishment tan poc exemplar, que se salta les seves pròpies regles de joc i que, a més a més, li troba explicacions al seu escarni, mereix que se li tingui cap consideració i ens el creguem quan ens vulgui confinar a casa, fent posats de set jutges. Aquest país, de nord a sud, cada dia s’assembla més a la cabina dels germans Marx. I no fa riure!