TENIR VIDA INTERIOR AJUDA A SUPORTAR LA SOLEDAT, PERÒ NO SEMPRE ÉS SUFICIENT

          ¿No teniu la sensació que massa gent que viu sola sembla estar renyida amb ella mateixa? ¿Que quan hom es queda sol, tot li pica i se sent incòmode? Tinc por que ens trobem a les beceroles d’un problema que pot esdevenir molt important les properes setmanes, si aquesta inestabilitat emocional per culpa de tot plegat s’estén. Però el que m’encaparra, és que el virus no ataca a un segment de població determinat, sinó que gent de totes les edats, sexes i ètnies hi estem igual d’exposats. L’únic comú denominador entre els que pateixen aquest nou síndrome, és que un percentatge significatiu i preocupant dels afectats s’alineaven fins no fa pas gaire amb la classe mitjana que, després de la tercera crisi consecutiva d’aquesta dècada està, francament, de capa caiguda, amorrada a la depressió i als ansiolítics.

         Això em porta a arriscar una primera hipòtesi: els que tenien la vida més o menys resolta no solien trobar temps per fer-se amics d’ells mateixos, per aixoplugar-se al recer d’una vida interior massissa, per si de cas venien mal dades i se sentissin sols. I és que la soledat sense tenir l’aixopluc d’una vida interior pròpia on arrapar-se com a un ferro roent, pot ésser tan insuportable que no s’ha de tenir un màster per saber que aquesta sensació de solitud tan angoixant es troba en l’origen de la majoria de suïcidis. En canvi, les persones acostumades a passar-les magres i a no arronsar-se han après, si us plau per força, a relacionar-se i fer-se amigues del germà bessó que cadascú porta dintre seu, en diguem-ne l'ànima, l'esperit o la consciència. I és que no entendre’s amb un mateix, no tenir un moment d’intimitat per mirar-se al mirall sense baixar la mirada, o per retrobar la pau d’esperit quan totes van mal dades entristeix, porta a la desesperació i el que és pitjor, a les rampellades.

          Tenir vida interior no vol dir ésser un introvertit ni fer vida contemplativa; jo diria que la definició de vida interior que més s’acosta a la realitat, seria: l’estat d’ànim que permet no avorrir-se estant més sol que la una, ni envejar res dels altres perquè se senti autosuficient en relació de les seves necessitats. És a dir: que no es necessitin estímuls externs per sentir-se viu i amb ganes de treballar. Una persona eixorca de vida interior sempre dependrà d’alguna crossa manllevada per tirar endavant, i si no surt de dintre d’un mateix la capacitat de reacció, la voluntat de superació, la conformitat amb la vida que t'ha tocat, mala peça tindrà al teler. L’autoestima, precisament, es basa en tenir una bona entesa i una excel·lent opinió d’un mateix. Ara bé, per aconseguir-ho s’han de superar varis inconvenients. El primer, que establir un bon rotllo amb un mateix no s’ensenya ni a l’escola ni a les esglésies, ni tampoc hi ha una vacuna contra la misantropia que es dispensi als hospitals.

          La vida interior rica s’ha d’anar conreant dia a dia, pessic a pessic, trompada a trompada, regada a regada. Ara bé, si la soledat va acompanyada de misèria, de precarietat econòmica, perquè s’està a l’atur o perquè la pensió no arriba a fi de més, per molta autoestima i moral que es tingui, la cosa es complica de mala manera. Per aquesta raó, els governants haurien d’estat a l’altura i no permetre que l’especulació, l’explotació i l’egoisme d’una societat cada dia més hedonista i insolidària - malgrat una minoria voluntarista emmascari la maldat de la majoria -, anorreï vides sovint tan anònimes que els petits drames quotidians de les persones que se senten, més que soles abandonades de la societat, passin desapercebuts fins i tot de l’estadística. I, sobretot, evitar la incertesa